Aixeco la mà. Fins dimarts era del club dels autoenganyats. N’érem uns quants, dins i fora del club. Havia vist els senyals evidents de desgovern futbolístic que emetia el Barça (Betis, Atlètic de Madrid, Reial Societat, etc.), però els amagava sota la catifa dels resultats. Ignorava la dimissió del mig del camp aferrant-me a la màgia de Messi i, fins i tot, m’havia cregut el conte dels arbres i el bosc confiant que, el dia D, el suposat pla d’inversió pro-rotacions de Luis Enrique funcionaria. Ingenus. El PSG ens ha fet caure la bena dels ulls amb la insolència dels nou-rics.
Prou d’autoenganys. Verratti, Rabiot i Matuidi es van cruspir la sala de màquines blaugrana, cada vegada més atrofiada com a eix vertebrador del joc. Jugar a la ruleta russa amb el trident no pot continuar sent el camí. Amb Luis Enrique o sense ell, el Barça s’ha de mirar al mirall i adonar-se que, també en la derrota, és important el com. Sense el què no hi ha títols. Sense el com no hi ha res.