Ranieri o la presó del passat
ASan Dyche, que entrena el Burnley des de fa cinc anys, se’l percep a Anglaterra com el guardià de les essències del manager a l’antiga. Dyche ha fet pujar dos cops els clarets a la Premier, però també han baixat. Amb tot, el club li reconeix una línia de treball forjada pels anys en què era central i capità d’onzes aspres de Segona i Tercera: humilitat, honestedat, pragmatisme... El jugador i el seu benestar són al nucli del seu manual. “Els jugadors són humans. Crear un entorn en què es puguin divertir i aprendre al mateix temps és la millor manera de treballar -va indicar en una xerrada de la Football Association-. No parlo mai de filosofies. Dirigir un equip de futbol és dirigir persones. Jo miro el grup que tinc, n’anoto les debilitats i les fortaleses i obro en conseqüència”.
Entre els entrenadors considerats més prestigiosos del món, no són pocs els que s’associen a una determinada idea de joc. Alguns d’ells han aterrat al futbol britànic, especialment en clubs presidits per potentats estrangers, legitimant així un fet inèdit en la cultura local: la directiva decideix com vol que jugui l’equip i ho manifesta amb l’entrenador que tria. Això exigeix un esforç suplementari al tècnic: si aterra en un vestidor farcit d’internacionals, acostumats a guanyar, ha de desplegar una capacitat didàctica extraordinària per guanyar-se el respecte del jugador i convertir-lo, citant els llibres sobre Guardiola de Martí Perarnau, en un parlant fluid i segur de l’idioma que li volen ensenyar. Sense el respecte mutu construït des del primer dia, l’èxit pot arribar escadusserament, amb cops de geni, a la curta, però a la llarga es condemna la relació al declivi. Un entrenador pot voler imposar la seva autoritat amb vehemència fins a topar amb campions europeus i mundials que se’l miren per sobre l’espatlla i claudicar, cedint el poder als homes que han de sentir-se importants perquè l’equip rutlli i adaptant, fins i tot, la gestió esportiva global a aquest escenari. ¿I si aquests elements envelleixen, s’acomoden, es lesionen o, simplement, passen per un sotrac de forma? Què queda?
En el seu dia, la modèlica adaptació esportiva i humana de Claudio Ranieri a un equip que el rebia amb recel va fer del Leicester el campió més rar de la història de la Premier. Deu mesos més tard, Ranieri era destituït i el Daily Telegraph publicava que, malgrat que mantenia la seva jovialitat de portes enfora, s’havia enrocat tàcticament, havia menystingut membres de l’ staff apreciats pels jugadors i havia assenyalat els futbolistes en algunes rodes de premsa. Entre els clams, alguns de cínics, contra la crueltat i la fredor del futbol modern, cal preguntar-se si Ranieri ja no complia una missió bàsica: fer arribar el seu missatge a l’equip. El record d’una fita colossal esdevenia la barrera per sortir del cul-de-sac. Bocelli li hauria cantat Time to say goodbye, però el Leicester ha acabat prenent mal.