Esports14/04/2016

Tres tristos tigres. L'anàlisi transcrita d'Antoni Bassas

Per als culers, quina pregunta... com estem? Si hagués de contestar-ho amb una sola paraula diria “desconcertats”. Demà passat farà un mes que el Barça va eliminar l’Arsenal de la Champions. Encara no fa un mes, tothom semblava enamorat dels gols del Barça. Era sorprenent com un equip que ja l’any passat ho havia guanyat tot, continuava sent líder a la Lliga amb distàncies de dos dígits sobre el segon i el tercer, era finalista de la Copa havent-n’hi clavat set al València, havent anat al Japó a jugar –i guanyar– el Mundial de Clubs i malgrat l’esforç, haver fet un gener molt competitiu. Tenia molt de mèrit el que estaven fent, i ens semblava que guanyaven per rutina. Crèiem que podien repetir el triplet perquè aquest equip ens convidava a creure-ho. Però des de fa un mes, coincidint amb la pausa per les seleccions, la caiguda ha estat a plom. I el pitjor és que no sembla que el Barça hagi tocat fons.

Per què? Difícil dir-ho. Hi ha algunes causes que es veuen i altres que s’intueixen. Entre les que es veuen, la baixada sobtada en l’aportació del triplet. El Barça té la millor davantera del món. A la Lliga, la suma dels gols de Messi, Neymar i Suárez (63) equival a dos gols per partit. Des que van tornar de la pausa per seleccions, en quatre partits només dos gols. Messi fa cinc partits que no marca. Quan el pes del joc de l’equip es trasllada del mig del camp a les àrees, les àrees han de resoldre i ara no resolen. Per què?

Cargando
No hay anuncios

Esclar que Messi, Neymar i Suárez ho juguen tot, que algun acord no escrit fa que Luis Enrqiue els posi sempre i no els canviï mai. Però, compte, no criticarem ara el que no hem criticat durant tota la temporada i quan els resultats han estat bons. Mentre ho han guanyat tot, ho hem positivat: Messi entrena jugant, Luis Enrique els administra, Neymar pot viatjar al Brasil perquè no falla...

Al mateix temps, fer recaure la responsabilitat només en el triplet seria injust. Aquí guanya i perd tothom. La imatge de tot l’equip ahir, amb 0-0, posseint la pilota sense espantar l’Atlètic, sense crear perill, sense profunditat, com si guanyés minuts com a forma de guanyar l’eliminatòria és l’indicador d’una pèrdua de personalitat, d’‘abc’. Dèiem del Barça de Luis Enrique que igual podia jugar en estàtic que al contraatac. Ahir, en un dia clau, només va atacar a la segona part, quan tot feia pujada i enmig dels símptomes de derrota anímica anticipada que abans hem comentat. És com si el Barça hagués deixat de creure en les seves excepcionals qualitats. No el reconeixem ni individualment –amb excepcions, la més clara de les quals és Iniesta, que aporta sentit i profunditat– ni col·lectivament.

Cargando
No hay anuncios

Adéu al somni de repetir Champions. Deixem en mans de Pep Guardiola la darrera esperança blaugrana: ara que el Barça no la guanyarà, que no la guanyi el Madrid. Si algú pot impedir-ho és aquest Bayern –nota a peu de pàgina: demà és el sorteig, al bombo hi ha el City, l’equip de Guardiola de l’any que ve... quin morbo!

Però la temporada no s’ha acabat, i encara que avui als culers no els ho sembli, pot acabar bé, fins i tot molt bé. Queden set partits: sis de Lliga i la final de Copa, el 22 de maig. Ara és l’hora de posar en pràctica totes les lliçons sobre joc i esperit guanyador que representa que hem après en aquests 25 anys de Cruyff ‘style’.