¿És bo avorrir-se?

BarcelonaA tots ens ha visitat alguna vegada. Aquella sensació de passar les hores sense rumb, sense gens d'interès en res concret, sense saber què fer amb el temps. L’avorriment és un fenomen quotidià que ens acompanya en algun moment o altre de la vida, i el malestar que ens provoca fa que en vulguem defugir com més aviat millor, encara que no tots tinguem les eines per aconseguir-ho, ni sapiguem escoltar quin és l’origen d’aquest avorriment.

De tot això en parla la investigadora Josefa Ros, fundadora i presidenta de l’International Society of Boredom Studies i autora del llibre La enfermedad del aburrimiento (Alianza Editorial, 2022). Després d’analitzar les teories de psicòlegs, filòsofs, teòlegs i altres experts sobre aquest fenomen, Ros defineix l’avorriment com “un estat de malestar que experimentem quan la realitat en què ens trobem, o l’activitat amb què ens comprometem, no ens estimula correctament, no compleix les nostres expectatives o no està a l'altura del que esperàvem”. Tot això fa que “ens envaeixi una sensació de sense sentit i d’estar dedicant el temps a una cosa que per a nosaltres no té prou significat ni valor”.

Cada persona viu l’avorriment d’una forma diferent i això depèn de dos factors principals, segons explica Ros. D’una banda, cal veure quina és la necessitat d’estímul i les expectatives de cada individu, que van variant al llarg de la vida a mesura que anem madurant. I de l'altra, també depèn de l’entorn on ens trobem quan sentim aquest malestar.

Indicador de canvis

Des de fa un temps, s’ha estès la idea que és bo avorrir-se per poder descansar i promoure la creativitat personal. Per a Ros, aquest és un concepte molt equivocat. “Els precedents històrics sobre els avantatges d’avorrir-se són escassos. Es poden trobar al Renaixement, però la resta de pensadors de la història sempre han definit l’avorriment com una cosa negativa, una emoció dolorosa”, explica la investigadora. Per exemple, ¿què passa amb la por? La podem experimentar veient una pel·lícula, però mai ens voldríem exposar a aquesta sensació a la vida real. “Amb l’avorriment passa una cosa semblant”, aclareix.

Ara bé, l’avorriment es pot donar en condicions de funcionalitat o de disfuncionalitat. “Quan diem que l’avorriment té un component positiu, és perquè ens alerta que hem de fer canvis a la nostra vida. Hi ha alguna cosa que no ens està estimulant correctament i s’ha de canviar”, explica. En canvi, la investigadora remarca que avorrir-se en cap cas és el mateix que descansar o no fer res. “Si estàs sense fer res és perquè tu ho has escollit, perquè vols aquell moment de relaxament i no tens la necessitat de sortir d’aquest estat”, continua.

Quan una persona s’avorreix és quan té la necessitat de fugir del malestar que això provoca. “Si hi ha avorriment, el cervell no descansa, sinó que es posa a treballar per buscar la manera de sortir d’aquest estat. I si no és capaç de sortir-ne, a la llarga li pot acabar produint estrès, ansietat o fins i tot depressió”, continua.

Per tant, aquesta expressió tan comuna que es diu de “tant de bo pogués tenir temps per avorrir-me”, no és correcte. “El que es manifesta dient això és que el que voldries és tenir temps per a tu, al marge de les obligacions. Però tu no voldries tenir aquest temps lliure ple d’avorriment. Vols descansar, però no avorrir-te”, remarca.

Fer un catàleg d’opcions

D’altra banda, sembla que socialment està mal vist que una persona s’avorreixi. Segons Ros, això passa perquè es considera que són persones amb falta de curiositat, incapaces de saber com omplir el seu temps i amb poques ganes de conèixer coses noves. Però no sempre és així. “Una persona pot estar sent molt productiva, complint amb totes les seves obligacions i, tot i això, experimentar avorriment”, matisa.

I aquí arriba la pregunta clau: ¿com ens podem defensar davant de l’avorriment? “Primer de tot, recomanaria fer un esforç d’aguantar una mica el dolor quan ens comencem a avorrir. D’aquesta manera podrem analitzar d’on prové i pensar alternatives que tenim per sortir d’aquest estat sense deglutir la primera opció que se’ns posi al davant, com mirar les pantalles”, recomana Ros.

Per això, també aconsella que cada persona vagi construint un “catàleg d’opcions” per fer quan apareguin els moments d’avorriment. “Molt poques vegades són opcions que hàgim decidit nosaltres, quan haurien de ser coses que realment ens aportessin un valor”, continua. En altres paraules, “la indústria de l’entreteniment són opcions fàcils que estan molt bé si volem desconnectar una estona, però realment no ens aporten cap significat ni ens ajuden a créixer com a persona”.