"Dissenyar el vestuari d’un espectacle és molt diferent a fer moda"

Barcelona3, 2, 1! Comença la funció! A l’escenari només hi ha una taquilla on es venen les entrades del Palau de les Il·lusions, on un avi bondadós de barba blanca passarà una tarda plena d’emocions amb les seves netes. Aquest és el punt de partida d’IL·LU, el nou espectacle de Cirque du Soleil concebut expressament per a Andorra, una col·laboració que ja dura dotze estius i que s’ha convertit en un imant turístic pel Principat on l'espectacle es podrà veure fins a principis d'agost. Més enllà d’un espectacular número de circ –amb trapezistes, acròbates i funàmbuls en estat de gràcia–, IL·LU és un homenatge a la infància, aquella etapa de la vida en què els límits entre la realitat i la ficció es desdibuixen. En aquest món de fantasia dirigit per Lydia Bouchard deambulen personatges extravagants, monstres de caramel, cavalls que renillen i, fins i tot, un parsimoniós ós polar. En la posada en escena, el vestuari té un paper fonamental. No només ajuda a construir els personatges, sinó que en reforça el relat.

Dues hores abans de l’estrena, tota l’activitat es concentra en una carpa adjacent a la pista central. Allà hi ha el backstage, que s’assembla al camerino d’un teatre de campanya. Una vintena d’artistes s’estan transformant en personatges i es maquillen asseguts davant de diverses fileres de miralls retroil·iluminats. Se’ls pot observar, però en cap cas interpel·lar. La concentració dels seus rostres mostra que ja estan entrant en el seu paper. Just al costat de la zona de perruqueria i maquillatge hi ha la de vestuari. Ho delaten les màquines de cosir i, sobretot, les burres on hi ha penjades desenes de peces. Dina, Aubin, Rodrigo, Solène, Natsume, Tamaki... La roba que lluirà cada artista està marcada amb el seu nom, tal com es fa en el backstage d’una desfilada de moda. Un home de mitjana edat s’ho mira i somriu, potser pensant en l’esforç fet durant els últims vuit mesos. Ell és Nicolas Vaudelet, el dissenyador bretó que signa el vestuari d’IL·LU, el seu tercer espectacle andorrà després de Diva i Rebel.

“Tot arranca amb un moodboard d’inspiració que comparteixo amb la Lydia, la directora. Faig moltíssims esbossos i, a partir d’aquí, comença el treball amb el taller. Dissenyar el vestuari d’un espectacle és molt diferent a fer moda, canvia la tècnica de confecció de les peces i l’elecció dels materials. Nosaltres hem de tenir en compte els moviments dels artistes i, sobretot, la seva seguretat. A més a més, després de cada funció, tot el vestuari va a la rentadora”, explica Vaudelet, que sap de què parla quan compara una manera de treballar amb l’altra. “Amb només divuit anys vaig entrar a Lacroix i després vaig tenir la sort de col·laborar amb John Galliano a Dior; amb Marc Jacobs a Louis Vuitton; amb Alexander McQueen a Givenchy i amb la Sonya Rykiel”. Però la figura que més el va marcar va ser la de Jean Paul Gaultier, amb qui va estar-se set anys, fins al 2007. “Amb ell vaig aprendre moltíssim, sobretot a trobar inspiració a tot arreu, en les coses de la vida quotidiana o en una joia de l’alta costura. També a enfrontar els oposats i mesclar-los”, rememora sobre aquells anys al costat de l’enfant terrible. “El 2006 vam dissenyar el vestuari de la gira mundial de Madonna, el Confessions Tour. Allà va ser quan em va entrar el gust pels xous a gran escala”. L'any següent Vaudelet va mudar-se a Sevilla per portar la direcció creativa de la firma de roba i marroquineria El Caballo, una aventura que va tancar quan va començar a col·laborar amb el director Franco Dragone, per a qui va dibuixar els figurins de Sorolla, un espectacle de dansa del Ballet Nacional de España pel qual va rebre el premi de Millor Figurinista als Premis Max del 2014.

Dragone, que als anys noranta havia dirigit alguns dels espectacles més recordats del Cirque du Soleil, va ser la segona porta d’entrada de Vaudelet en el món del vestuari escènic. El 2015 van triomfar al Lido de París amb l'espectacle Paris Merveilles, on Vaudelet va dissenyar més de 600 vestits. Després el bretó va col·laborar en espectacles que el van dur a Rússia, la Xina i Turquia, fins que el 2017 va enrolar-se al Cirque du Soleil. Amb IL·LU, Vaudelet ja suma catorze espectacles al seu historial. “El circ actual està molt centrat en la part humana, en la personalitat de l’artista, potser per això els vestim d’una manera més realista. També és cert que cada vegada em demanen més moda, potser pel bagatge que tinc”, assegura. De fet, en el primer número d’IL·LU apareix una dona vermella que porta un vestit amb un pit-joia daurat d’on cau una gota de llet. “Podria ser una picada d’ull a Schiaparelli, perquè m’agrada molt la feina de Daniel Roseberry. Però també a les joies-escultura que els Lalanne feien per a Yves Saint Laurent, al pit acaronat de l’escultura de la Julieta Capuleto a Verona o al bust de Dalida a Montmartre”, explica.

Al llarg de l’espectacle les referències fashionistes són múltiples: els cavalls s’inspiren en els que l’escultora Janine Janet –que va ser aparadorista de Balenciaga– va fer per a la pel·lícula El testament d’Orfeu (1960) de Jean Cocteau; la noia barbuda té reminiscències en una casaca de pèl sintètic de Martin Margiela; el braç articulat per on brinca l’home-peluix et transporta al final de la desfilada de Primavera-Estiu 1999 d’Alexander McQueen quan dos robots de la indústria automobilística van ruixar de pintura el vestit blanc de la model Shalom Harlow... i la llista continua. “En les meves inspiracions sempre hi ha referències a la moda i a Gaultier. La figura del grum s’emmiralla en el Gran Hotel Budapest de Wes Anderson, sobretot pels colors. Però és cert que la part més Gaultier del personatge és com porta la roba, amb la jaqueta per dins dels shorts tartan i els tirants per damunt de la jaqueta, és a dir posant per damunt el que normalment va per sota”, afirma. Aquest grum també té una escena amb dos personatges fascinants: el barber, que porta una samarreta de ratlles marineres i la dona barbuda, que en desprendre’s del pèl deixa a la vista un mono efecte segona pell decorat amb tatuatges. Una peça que recorda les que Gaultier va dissenyar el 1993 per a l’espectacle Façade, un divertissement de la ballarina i coreògrafa Régine Chopinot. Poc després les va recuperar per a la col·lecció Les Tatouages (PV 1994) i actualment són un dels must de la marca. Així es retroalimenta la roda de la moda, on sempre arriba el moment de deixar anar. I Vaudelet ho sap molt bé: “Una estrena és com donar a llum. S’acaba la pressió, les nostres creacions ja no ens pertanyen a nosaltres, sinó al públic. I ja no cal prendre més notes!”.