Roba de segona mà, orinal als sis mesos i embolcalls reutilitzables: els consells d'una experta en la lluita contra el plàstic

LondresMai comprar aigua embotellada en plàstic, optar per roba de segona mà sempre, joguines de fusta –o reutilitzades si són de plàstic– o posar els nadons a fer pràctiques a l'orinal a partir de les sis setmanes de vida –sí, sis setmanes– són algunes de les moltes formes de començar a alliberar-se, a poc a poc, de la "dependència" del plàstic. De fet, és una altra forma de vida, probablement.

La periodista de The Wall Street Journal Saabira Chaudhuri, especialista en consum, diu que no és cap radical d'esquerres, i que "no es tracta de prohibir el plàstic". Però alguns dels seus consells –el de l'orinal, per exemple– per combatre els perjudicis que provoquen aquests omnipresents productes derivats del petroli, i als quals "som addictes", poden sonar maximalistes. Ho són?

És una imatge clàssica que defineix una època. En els primers minuts de la pel·lícula El graduat, un relativament jove Dustin Hoffman (Ben) rep el consell benintencionat d'un amic dels seus pares, míster McGuire. "Només vull dir-te una paraula; una paraula, Ben. M'estàs escoltant?", li diu. "Sí, senyor", li contesta. "Plàstic, plàstic. Hi ha un gran futur, pensa-hi. És un tracte!" Quasi sis dècades després d'aquella escena, el negoci del plàstic ja no és gens esplendorós. O sí, però està bastant més mal vist. I si no s'hi posa remei, hi poden haver tota mena de malalties transmeses pels microplàstics i els nanoplàstics –encara més microscòpics–: baixa fertilitat, càncers de tota mena, atacs de cor o problemes pulmonars. L'infern en vida. És el que aventura, a partir d'alguns dels més recents estudis científics, Saabira Chaudhuri, que tot just ha publicat en anglès el llibre Consumed: How big brands got us hooked on plastic (Consumits. Com les grans marques ens van enganxar al plàstic).

La seva tesi és relativament simple. "Al principi érem els humans els que donàvem forma al plàstic. Ara és el plàstic el que ens dona forma", diu a l'ARA, en una conversa que té lloc a Londres. L'exemple dels bolquers és paradigmàtic. "Els nostres fills en porten, d'un sol ús, durant molt més temps del que nosaltres en vam portar." I qui diu bolquers, diu les ampolles d'aigua d'un sol ús, de la fam insaciable pels snacks, d'un got de cafè per anar-lo bevent mentre caminem pel carrer o de la compra compulsiva de roba i d'un entrepà dins d'un embolcall de plàstic. "La relació que hi tenim és tant insana com dependent. No estic contra el plàstic de forma general. Té molts beneficis per a moltes indústries: des de l'aviació fins a la medicina. Però els d’un sol ús, els que utilitzem sense pensar, simplement perquè és molt barat i perquè així és com ens arriba, els hauríem de refusar". L'autora defensa l'activisme i la protesta contra les companyies que els promouen. Una feina necessària. "Cinc, deu, cinquanta clients poden fer molt per canviar una política amb un missatge a les xarxes o una carta al director general".

Molt poc reciclatge

Cada any es produeixen al món entre 400 i 430 milions de tones de plàstic, i prop de la meitat es destina a productes d’un sol ús. I més del 90% d’aquest plàstic mai no es recicla: als Estats Units, assegura l'especialista del Wall Street Journal, a tot estirar només el 30% de les ampolles d'un sol ús es recicla. On acaba la resta? Als abocadors, als mars, als rius, als pulmons d’un nadó. Literalment. I per què no es recicla més: "Perquè produir plàstic nou a partir del petroli és molt més barat que reciclar-ne. Calen més regulacions".

Però a més, com Saabira Chaudhuri exposa al seu llibre, hi ha raons tècniques que s'afegeixen a les comercials i econòmiques. Les ampolles de colors estan pràcticament condemnades a no ser reciclades, "i això, com a consumidors, ho hauríem de saber". Per què? Una ampolla vermella, morada, verda, del color que sigui, només pot tenir una segona vida convertint-se en un plàstic gris o negre, perquè no es pot eliminar el color i és massa car triar totes les ampolles d'un de concret per tractar-les d'una determinada manera i fer-ne més. Per tant, quan arriba una d'aquestes ampolles a un centre de reciclatge va a una gran pila que es converteix en un plàstic gris, que s'utilitzarà per a canonades, teulades o material de construcció. Mai per a una ampolla de xampú nova ni per fer envasos d'aliments, que gairebé sempre es fan amb plàstic nou. "Hem de produir menys plàstic".

Abans que ella, l'any 2011 la periodista i escriptora Susan Freinkel va escriure un altre text canònic al respecte: Plastic. A toxic love story. Una de les aportacions de Saabira Chaudhuri se centra també en com les grans marques que tots tenim al cap –McDonald’s, Coca-Cola, Procter & Gamble, Unilever– i altres grans fabricants de béns de consum han aprofitat els plàstics d’un sol ús per disparar els seus beneficis. "Han invertit milers de milions de dòlars per convèncer-nos que necessitem bolquers d’un sol ús, gots, bosses, ampolles, xampú en sobres i aliments ultraprocessats embolicats en plàstic".

Tot va començar per un article que va publicar el 2018 al Wall Street Journal sobre l'aigua embotellada. Aquesta indústria començava a veure com les vendes als Estats Units es frenaven una mica. Saabira Chaudhuri va intentar esbrinar què passava i per fer-ho es va fixar en Nestlé, que té un gran negoci en aquest producte. Retrocedint en el temps, va arribar a la conclusió que "sense l'ampolla de plàstic, l'aigua embotellada seguiria sent un producte molt de nínxol, de gamma alta, que es trobaria només en restaurants de luxe".

Però, són realistes algunes de les propostes que fa Saabira Chaudhuri? ¿És imaginable creure en l'existència d'envasos universals transparents i sense tons de colors lluents i llampants? No ho sembla, perquè l'embolcall de les marques és part del màrqueting, "que és la forma com ens venen el producte". ¿És imaginable creure que totes les companyies que facin cafè per endurfaran servir un únic tipus de got sense pigmentar perquè sigui molt més fàcil reciclar-lo, i que hi hagi per les ciutats llocs on dipositar-los i que no acabin en una paperera qualsevol o a terra? "Pel que fa als envasos de plàstic –diu la periodista–, sembla que estem en el mateix punt on era la indústria del tabac als anys quaranta o cinquanta del segle XX, abans que es reconegués oficialment la relació entre fumar i el càncer. No hi hem arribat, encara, perquè els plàstics són omnipresents: tothom els fa servir. Però espero que el risc per a la salut humana ens faci reflexionar. La pregunta que ens hem de fer és: vull que els meus fills i nets estiguin exposats a tot això?" No, diu Chaudhuri. En el fons, planteja una revolució que comença per un mateix."Jo no soc d’aquelles persones que diu: «No compris», sinó: «Pensa abans de comprar»."