Llum, foc i rituals centenaris: les tradicions ancestrals de Nadal que encara perduren

BarcelonaMolt abans que el Nadal cristià absorbís les festivitats paganes, els nostres avantpassats pujaven a les muntanyes per encendre fogueres, cremaven troncs i baixaven teies. No ho feien per commemorar cap naixement diví, sinó per pura supervivència: calia despertar el Sol, donar-li força perquè renaixés i assegurar que la llum tornaria per fertilitzar la terra. Simbòlicament, els humans posaven a la terra la llum que faltava al cel per ajudar el Sol a agafar energia per tornar a treballar i iniciar el cicle de l’etern retorn. El foc destrueix per purificar, i la vegetació —el pi, l'avet, el faig— s'ofereix en sacrifici i allibera l'energia solar que ha atresorat durant l'estiu per tornar-la a la comunitat en ple hivern.

Avui, aquest batec ancestral encara ressona amb força arreu dels Països Catalans. És un patrimoni immaterial viu que ha sobreviscut a segles de prohibicions i modernitat. Des de les valls més altes del Pirineu fins a la vora del Mediterrani, passant per les illes, encara es viuen nits de fum d’olor de càrritx cremada i càntics repetitius que ens connecten directament amb els nostres orígens.

Us proposem un viatge on anirem a buscar el crit ancestral de la Fia-faia a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, i sentirem el pes sagrat del pi de Centelles. Descobrirem com reneixen tradicions oblidades com la cremada del carro a Organyà, la Soca de Nadau a Les i la baixada de teies a Gurb, i travessarem el mar per veure girar el foc a l’Alei Alei mallorquí o als fatxos valencians. Tots ells són testimonis vius d'una mateixa veritat: mentre hi hagi algú disposat a encendre una flama contra la nit, la vida sempre acabarà guanyant.

La Fia-faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola

Poques tradicions poden presumir de ser Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. A Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, la Fia-faia ostenta aquest títol i converteix la nit de Nadal en un ritual atàvic que ens connecta directament amb els nostres orígens. Tot comença als cims, des d'on els fallaires baixen una serp de foc feta d'herba tora fins a les places dels pobles. Allà, la foscor es trenca al crit hipnòtic de "Fia-faia, que Nostre Senyor ha nascut a la paia". És un càntic que prové del llatí fiat (que es faci) que relaciona el passat pagà amb el Nadal cristià per forçar el retorn del Sol. La festa, però, no s'acaba amb la flama: el ritual es clou amb gust de terra, compartint col·lectivament el tradicional allioli de codony. Un tresor viu que ens recorda que la llum sempre torna.

La cremada del carro d’Organyà

A Organyà, a l’Alt Urgell, sortint de la Missa del Gall, la plaça de les Homilies es transforma en escenari d'una fusió històrica singular. Primer, apareixen el Cavallot i la Balladora i fan una dansa d'arrels medievals que representa, com una burla, el poder feudal que governava aquestes valls, personificat en aquestes figures solemnes i grotesques alhora. En acabat, arriba el ritual mil·lenari de cremar llenya per combatre la foscor del solstici. Aquesta pulsió primitiva va patir una metamorfosi curiosa a la dècada dels 70, quan la foguera tradicional es va reconvertir en la cremada del carro. El que va començar com una manera d'aprofitar eines del camp en desús s'ha ritualitzat fins al punt que, avui dia, el carro que crema ja no és una andròmina vella qualsevol: es construeix artesanalment cada any amb l'únic propòsit de ser ofert a les flames i preservar així aquest patrimoni rural. És un sacrifici d'art efímer que uneix la sàtira històrica amb la màgia del foc renovador.

La Soca de Nadau a Les

Si el foc d'Organyà simbòlicament crema el que és vell per renovar-se, a la Vall d'Aran la flama té una missió més primordial: escalfar l'ànima de la comunitat. A Les, la nit de Nadal gira al voltant de la Soca de Nadau, un ritual que ha sabut fer el salt de la llar al carrer sense perdre la seva essència protectora. Antigament, a les cases pirinenques sense calefacció, la soca era literalment la vida: un gran tronc de faig cremava lentament a la llar de foc per garantir que el fred no guanyés la partida durant les nits més crues. Avui, es fa per a tot el poble. Dies abans es busca la soca més gran del bosc —pot arribar a pesar dues tones— i es planta a la plaça. La nit del 24, s'encén solemnement i es converteix en un far de calor mentre es comparteix el vin caud (vi calent) i l'esperança. Un recordatori que, quan l'hivern és molt sever, l'única manera de sobreviure és ajuntar-se al voltant de la mateixa llum.

L’Alei Alei a Capdepera

A l'altre costat del mar, a Mallorca, el solstici té una banda sonora pròpia que ha estat a punt d'extingir-se. Capdepera, l'any 2018, va decidir recuperar un foc que li pertanyia. Aquí, les torxes no són de fusta, sinó de càrritx, una herba humil i aspra, abundant a l'illa, que és trenada amb mestratge per crear les faies. La festa se celebra el cap de setmana abans de Nadal, quan els carrers s'omplen de fum blanc i d'un càntic hipnòtic: "Alei, alei, penjant d'un cabell...". Ningú sap del cert què significa "Alei" —pot ser una deformació d'al·leluia o un crit d'alegria anterior al cristianisme—, però quan els gabellins el criden mentre fan girar les faies enceses, proven que la tradició, com el sol d'hivern, pot semblar morta però sempre guarda una espurna a punt per tornar a encendre's amb més força que mai.

La baixada de teies a Gurb

A Osona, el foc del solstici demostra que mai és tard per recuperar una tradició. La baixada de teies de Gurb és la prova que l'instint d'encendre llum a l'hivern segueix intacte: nascuda tot just el 2011 de la mà d'un grup de pares de l'escola bressol, la festa ha arrelat amb una força sorprenent i ja s'ha convertit en patrimoni del poble. Els teiers pugen al castell de Gurb per baixar, un cop fosc, en una serp de foc feta amb teies de pi fins al nucli urbà. Allà, les petites flames individuals s'uneixen per encendre el Gran Teiot, una gran estructura que presideix la plaça des de la Candelera però que crema el dissabte abans de Nadal. És una festa de foc jove amb ànima antiga, on els veïns reivindiquen que ser teier és "estimar el foc com a símbol de llum" i recorden que, fins i tot al segle XXI, "som tradició, som calor, som llum".

Els fatxos a Onil

Al sud, a la comarca de l'Alcoià, el foc no és estàtic; a Onil, el foc es balla. És la Nit dels Fatxos, una tradició que transforma la nit de Nadal en un espectacle de cercles de llum hipnòtics. L'element clau és l'espart, una planta que els colivencs cullen dies abans a la serra: l'espart sec (la "totxa") serveix per cremar, i el verd per lligar i trenar l'estructura amb un mestratge artesanal. Quan es fa fosc, la plaça Major s'omple de veïns que fan rodar els fatxos com si fossin molinets i creen una galàxia d'anells de foc. Tot i que la tradició cristiana diu que es fa per "donar escalfor al Jesuset", l'origen pagà l’explica com un ritual de llum per combatre el fred. Aquesta dansa d'espurnes, amb noms com aixames o xameles, es repeteix també en pobles veïns com Xixona, Relleu, Tibi o la Torre de les Maçanes.

El pi de Centelles

Si fins ara hem vist com el foc s'encén per imitar el Sol, a Centelles el protagonista és un ésser viu que desafia la mort de l'hivern mantenint-se verd: el pi. Tot i que la Festa del Pi, declarada Festa Patrimonial d'Interès Nacional, està documentada des de 1751 en honor a Santa Coloma, el ritual transpira un culte pagà a la fecundació i a la regeneració de la natura molt més antic. El dia gran és el 30 de desembre, amb una festa eixordadora. Els galejadors desperten el poble a trets de trabuc que creen una boira de pólvora que acompanya la comitiva al bosc. Allà es talla el pi més bonic, que és transportat dret sobre una carreta al poble. El moment culminant passa dins l'església: després de fer-lo ballar a la porta, l'arbre entra al temple i és hissat i penjat cap per avall sobre l'altar, guarnit amb pomes i neules. Allà presidirà el presbiteri fins al dia de Reis, com un tòtem vegetal que beneeix la comunitat i que ens recorda que la vida (el verd) persisteix fins i tot en l'època més freda.