Vinils, cassets i càmeres de rodet: per què tornen els gadgets dels 80?

BarcelonaEn plena era de l'estríming i de les pantalles omnipresents, una part creixent de la joventut està mirant enrere. Vinils, cassets, càmeres de rodet o cintes VHS, formats que fa només uns anys semblaven condemnats a la desaparició, tornen a circular entre els joves com a objectes de consum cultural i símbols d’identitat. Lluny de ser una moda passatgera, el fenomen reflecteix una relació cada vegada més complexa entre la generació digital i la tecnologia que domina el seu dia a dia.

Aquest retorn als suports físics forma part de la tendència del physical media: la recuperació de formats culturals tangibles en un context en què la major part dels continguts es consumeixen a través d’internet. 

Les dades mostren que el fenomen no és anecdòtic. Segons l’últim informe de la patronal de la música a Espanya, Promusicae, amb dades del 2025, les vendes de vinils van créixer un 30% respecte a l’any anterior, i el CD ha frenat la seva caiguda lliure amb un creixement del 9,1%.

Fins i tot el casset, un format que es donava per extingit, experimenta un creixement, impulsat en part per artistes de gran popularitat com Taylor Swift i bandes d’escena indie o alternativa com Inhaler, que publiquen edicions limitades per als seus fans. 

El fenomen no es limita a la música. En el camp de la fotografia, diversos informes de tendències del 2025, com el de la CIPA, l’associació japonesa de fabricants de càmeres, la web oficial d’usuaris de càmeres digitals Nikon, apunten que les càmeres analògiques de segona mà i noves compactes de pel·lícula estan recuperant demanda.

Aquest renaixement de les eines analògiques respon a una combinació de factors culturals, psicològics i generacionals. La nova fascinació pels formats físics parla, sobretot, de la necessitat de recuperar una relació més tangible amb la cultura.

La saturació digital

Una de les explicacions principals del fenomen és el cansament davant d’un entorn cada vegada més digitalitzat. La sobreestimulació digital, provocada per l’ús constant de pantalles que manté el cervell en alerta permanent i pot generar fatiga, ansietat o problemes d’atenció.

Les dades a Catalunya reflecteixen aquesta situació. Segons l’última enquesta sobre salut i benestar del Departament de Salut de la Generalitat amb dades del 2025, 2 de cada 9 adolescents catalans admeten fer un ús problemàtic o compulsiu de les pantalles. Al mateix temps, un estudi de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades indica que 2 de cada 3 catalans voldria reduir el temps que passa a internet, però assegura que no pot fer-ho per motius laborals o socials.

En aquest context, el retorn als formats analògics pot funcionar com una forma de reequilibri. El psicòleg Àlex Letosa, director del Centre Camina i membre de la Secció de Psicologia Clínica del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, explica que el fenomen té una dimensió emocional profunda, però també assenyala una necessitat de contacte amb els objectes. “El cervell humà necessita tocar, col·leccionar, donar valor als objectes i això l'estríming no ho dona”, explica el psicòleg. 

El retorn a aquests formats també és una forma de resposta a l’excés tecnològic. “És una reacció psicològica a la saturació del món digital, aquest món és molt poderós i té molts avantatges, però ens ha envaït”, diu Latosa.

El tecnoantropòleg Jordi Colobrans coincideix en aquesta diagnosi. Per a ell, existeix una autèntica “fatiga digital” provocada per la pressió constant de les pantalles i les xarxes. Davant d’aquest entorn, alguns joves opten per recuperar formes de consum cultural més pausades. Colobrans destaca especialment la dimensió ritual dels formats antics. Segons explica, molts prefereixen aquest tipus de consum perquè dona sentit al moment i converteix cada peça en una experiència única. Aquest procés, diu, “ajuda a reduir l’ansietat de consum constant generada per les plataformes digitals”.

A més, existeix un factor de control. En un món dominat pels algoritmes, els formats físics permeten recuperar una certa autonomia: “Tenir l’objecte a la mà i decidir quan gaudir-lo té un valor”, explica Colobrans. El retorn a l’analògic també és una manera de reivindicar la llibertat davant d’un ecosistema digital que tendeix a crear dependència.

El fil entre generacions

Més enllà de la saturació digital, el fenomen també té una dimensió familiar. Molts joves descobreixen els formats analògics a través de pares, avis o germans grans que encara conserven aquests objectes a casa.

És el cas de Pablo Muñoz, un fotògraf de 21 anys aficionat a les càmeres analògiques. La curiositat per les fotografies antigues de la família el va conduir cap als formats analògics i, amb el temps, ha començat a comprar càmeres de rodet. El procés, diu, és radicalment diferent del digital: “Amb la fotografia analògica comences a entendre de veritat com funciona la fotografia”. Però les càmeres no són les úniques eines de l’estil que consumeix: “També soc aficionat als cassets, tenim un reproductor a casa i la meva mare em va ensenyar a utilitzar-lo”, explica Muñoz. Aquella primera experiència el va portar a descobrir una manera diferent d’escoltar música.

Una situació similar explica la Blanca Martínez, de 21 anys, que col·lecciona productes analògics des de petita. A casa seva, la música i el cinema sempre s’han consumit en formats físics i la rutina familiar ha acabat marcant la seva manera de consumir cultura. Per a ella, els formats CD “són una manera d’apropar-se més als artistes i la música en si”. També recorda amb especial afecte la col·lecció de pel·lícules que tenia en VHS. “El procés de reproducció m’agradava molt i, si pogués, hi tornaria”, diu Martínez.

Aquestes experiències mostren com els formats analògics també funcionen com a pont entre generacions. Allò que per als pares era tecnologia quotidiana, per als fills s’ha convertit en un objecte cultural carregat de significat.

La nostàlgia vicària

Una altra de les claus del retorn de les eines analògiques és la influència de la cultura popular, el fenomen conegut com a nostàlgia vicària. Sèries i pel·lícules ambientades en dècades passades generen en els joves una connexió emocional amb èpoques que no han viscut i que només coneixen a través de la ficció.

Produccions audiovisuals molt populars dels últims anys han tingut un paper determinant en aquest procés. La sèrie Stranger Things (2016-2026) és sovint considerada el “pacient zero” d’aquesta nova febre. Ambientada als anys vuitanta, la sèrie utilitza objectes com walkmans o cintes de casset com a parts centrals de la trama. 

També el cinema comercial ha contribuït a aquesta recuperació. La trilogia de Guardians of the Galaxy va convertir el casset en un element central de la narrativa a través del Walkman del protagonista i la recopilació musical Awesome Mix Vol. 1. Abans de l’estrena de la primera pel·lícula el 2014, el casset estava pràcticament desaparegut; després de l’entrega, les vendes de la banda sonora van obligar les discogràfiques a reprendre la fabricació d’aquest format.

La televisió també ha influït en el retorn de la fotografia analògica. La sèrie Euphoria va apostar per una estètica visual pròpia de la pel·lícula fotogràfica. Per aconseguir aquest efecte, el seu equip de producció va convèncer Kodak per tornar a fabricar la pel·lícula Ektachrome, un tipus de rodet que havia deixat de produir-se el 2012. 

Aquestes produccions han convertit els objectes analògics en símbols culturals i estètics per a una nova generació. La Clara Ruz, de 21 anys, ho ha viscut de prop. Va començar a escoltar música en vinil gràcies a la seva àvia i, amb el temps, ha vist com aquesta afició s’ha estès. “Des que s’han posat de moda sèries com Stranger Things molts dels meus amics compren vinils”, explica. Per a ella, aquest interès creixent té un efecte positiu: fa que aquests formats siguin més accessibles. 

El retorn de les eines analògiques entre els joves no és només un exercici de nostàlgia. És una manera de redescobrir la cultura en un moment en què tot sembla accessible de manera immediata. Entre l’algoritme i el tocadiscos, cada vegada més joves semblen apostar per una experiència cultural més lenta, tangible i personal.