Maria Antonieta, escapçada però 'influencer'

LondresLa pel·lícula La Nuit de Varennes (1982),d'Ettore Scola, és el relat del debat entorn del sorgiment d'un nou món sobre les runes d'un altre: el que il·lumina la Revolució Francesa per l'enfonsament de l'Antic Règim. El cineasta italià aprofita l'episodi històric de la fugida de París de Lluís XVI i Maria Antonieta –juny del 1791– per ajuntar en un mateix carruatge tres personatges reals: Restif de la Bretonne, un escriptor llibertí i popular –avui en diríem populista, potser amb tendència a les fake news–; Thomas Paine, l'intel·lectual revolucionari anglès, i el famós viatger i seductor Giacomo Casanova, ja gran i prou deteriorat físicament.

Amb tota seguretat, tots tres mai no van coincidir en cap viatge junts. I menys encara, a diferència del que suggereix el film, en tant que teló de fons d'una de les escenes, van ser testimonis de la captura, a Varennes, dels reis fugitius i el seu seguici, que intentaven posar-se a resguard d'un poble alçat en armes contra la Corona.

Al llarg del viatge i de la pel·lícula, els tres esmentats passatgers discuteixen sobre la monarquia, la llibertat, la igualtat i el sentit de la Revolució, oferint diferents visions del que passa a la França d'aquells moments. Casanova representa el vell ordre social; Paine, el nou, i Restif de la Bretonne seria, si voleu amb una mica d'imaginació, l'opinador o l'influencer que ha contribuït al canvi en tant que corcó, amb els seus pamflets, contra Lluís, el darrer. D’alguna manera, la pel·lícula de Scola pot oferir una metàfora útil per llegir el present i, de retruc, i a propòsit de Maria Antonieta, per qüestionar-se sobre la necessitat i el plantejament de l'exposició que el Victoria & Albert Museum de Londres acaba d'inaugurar, dedicada a la reina i a allò que en diuen el seu estil.

Perquè també avui sembla que l'ordre internacional sorgit de la Segona Guerra Mundial s'estigui enfonsant i una colla de Maria Antonietes d'Instagram –hi podeu posar, per exemple, Kim Kardashian– volen marcar el seu estil. Aquell sistema, almenys per al món occidental, construït sota el paraigua dels Estats Units, amb les Nacions Unides i la democràcia liberal com a referents, és qüestionat per l'administració Trump, que atia sistemàticament les inquietuds d'amplis sectors d'una ciutadania que ja no creu en les promeses de progrés social que se li oferien. Promeses trencades, justament, perquè el neoliberalisme –i l'autoritarisme– més descarnat que el president representa ha acabat amb el consens social establert d'ençà del 1945. Almenys per a Occident. I les influencers d'Instagram tenen la funció de distreure'ls.

El trumpisme és, en aquest sentit, un dels carruatges simbòlics de la tercera dècada del segle XXI: sacseja les conviccions de la postguerra, proclama la fi del multilateralisme i, paradoxalment, posa en evidència el declivi de l’hegemonia nord-americana. Si Paine encarnava l’esperança d’un futur nou i Casanova el crepuscle del vell món, Trump seria una mena de Restif de la Bretonne, cronista incansable a les xarxes socials, sorollós, iconoclasta i extremadament perillós que, amb la seva barreja de populisme, provocació, vanitat i fatxenderia, pretén accelerar la descomposició del relat establert per erigir-se en el dominador absolut de l'escena global. La cort que l'envolta, Paris Hilton, Kim Kardashian o qui sigui, ofereix l'espectacle paral·lel.

Decadència i fascinació

Aquestes tensions, entre decadència i fascinació, entre el vell i el nou, també estan presents a l’esmentada exposició sobre qui va ser l'última reina de França. Però la mostra la reivindica no pas com la víctima frívola i luxuriosa de la propaganda revolucionària sinó com una icona de la moda, del gust estètic a través de l'alta costura que ha tingut projecció i continuïtat fins i tot 232 anys després que fos decapitada (16 d'octubre del 1793) a la guillotina revolucionària. No era tan frívola, doncs? Era una personalitat més complexa? Una nena malcriada, només? ¿Una dona que va viure el seu desarrelament imposant un estil en la roba, en el pentinat, en el perfum, en els salons del poder, en definitiva, fet que avui es podria llegir com un acte d'afirmació feminista?

L'exposició opta per fer de Maria Antonieta una líder del seu temps, a través de la moda. I si es té en compte la seva influència, així va ser. No debades va col·laborar amb la seva modista, Rose Bertin –sarcàsticament anomenada "ministra de la moda" pels pamflets de l'època i ara considerada la primera couturière de la història–, en conjunts que van marcar tendència a França i a l'estranger.

La revisitació de la seva figura –és una constant, de fet: en moda, però també en cinema o en sèries– en clau estètica parla, alhora, de la mateixa dualitat que va reflectir Scola: el desig de preservar la imatge d’un món que s'enfonsa, i l’atracció o la por inevitable per l’espectacle que suposa la seva ruïna i els epígons que l'acompanyen. En la mesura que el trumpisme i altres populismes qüestionen l’ordre sorgit després de la Segona Guerra Mundial, la figura de Maria Antonieta –convertida avui en objecte de luxe i fascinació kitsch– torna a interpel·lar el visitant del museu de Kensington: no tant pel que va ser o no ser, com pel que representa com a símbol d’una època –¿un temps que no vol veure que ja està condemnat?– i la utilització més aviat asèptica que se'n fa: sense notes a peu de pàgina que ajudin a desentranyar la persona i el personatge en el seu temps històric.

La crítica londinenca ha escrit meravelles de l'exposició, però les mereix? Què ofereix a l'espectador no especialment interessat en el món de la moda el Victoria & Albert Museum? El visitant copsa, per exemple, en una sala final, pomposa i carregada del barroquisme de l'estil de Maria Antonieta –una presentació repetida pel V&A en altres exposicions–, els fils que uneixen alguns dels vestits que lluïa la jove reina –o que van lluir algunes de les seves coetànies més joves– amb creacions dels grans noms de l'alta costura actual o recent: les que va dissenyar John Galliano o Maria Grazia Chiuri per a Dior o els vestits que Milena Canonero va fer ad hoc per al film de Sofia Coppola sobre la reina, del 2006.

Un dels primers impactes visuals és el vestit de núvia de la duquessa Hedvig Elisabeth Charlotta (que més tard seria reina de Suècia): una peça sumptuosa de tela i encaix de plata, amb una cotilla gairebé impossible d’adaptar a un cos no anorèxic, una faldilla ampla amb bastidors i un brodat platejat de gran complexitat, fidel a l'estil de la dècada del 1770. Quan Maria Antonieta es va casar, amb només catorze anys –una nena–, també en va lluir un de semblant. La seva mare, Maria Teresa d’Àustria, l’havia encarregat a París a un cost extraordinari. D’aquell vestit, però, no se n’ha conservat cap rastre. La peça que mostra el museu es va inspirar en el que va portar la comtessa d’Artois, cunyada de Maria Antonieta, al casament celebrat a Versalles el 1773.

En total, l'exposició inclou al voltant de 250 peces que abracen el temps transcorregut des de la seva execució fins ara, amb dissenys, a més dels autors esmentats, també de Vivienne Westwood, Chanel, Moschino, Erdem, Valentino o l'espanyol Manolo Blahnik, que patrocina l'exhibició, i que ha llançat per a l'ocasió una col·lecció càpsula inspirada en Maria Antonieta, i en la seva pròpia feina de creador de sabates per a la ja esmentada pel·lícula de Sofia Coppola: els seus nous dissenys les reinventen.

S’hi exposen igualment fragments de vestits de cort de la reina, tot i que la gran majoria també van ser destruïts durant la marxa sobre Versalles l’octubre del 1789. I vaixella, i cristalleria i coberteria que Maria Antonieta utilitzava per als sopars al Petit Trianon (Versalles) o alguns dels accessoris i productes del seu necesser. Hi ha un parell de sabatilles de seda, algunes joies, mobiliari, fins i tot un medalló que conté, suposadament, cabells de la reina i del seu fill, Lluís-Carles. I encara també la nota final que va escriure des de la cel·la de la Conciergerie, hores abans de morir. Per a l'espectador és il·legible el text, però se l'informa del que diu: "Déu meu, tingueu pietat de mi. Els meus ulls ja no tenen més llàgrimes que plorar per vosaltres, pobres fills meus. Adieu, adieu".

¿Cal tenir pietat de Maria Antonieta i del que va representar, influencer i/o frívola? ¿Cal tenir pietat o simpatia pel que representen alguns dels aristòcrates actuals –amb corona o sense– que exhibeixen l'obscenitat del seu luxe i la seva fortuna –la base de desigualtats tant o més grans que abans de la Revolució Francesa–, per posar un cas, en casaments interminables a Venècia?

Potser l'exposició, que farà les delícies dels estetes i que pot deixar fred un públic més engagé, està mancada de l'anàlisi del seu temps històric. Però, clarament, no era aquest l'objectiu del seu patrocinador, un confés enamorat de la reina, que volia acabar amb la seva llegenda negra. Maria Antonieta va ser, tal vegada, la primera influencer de la història que va pagar el preu d'una Història que no podia suportar per més temps tanta desigualtat com encarnava. Icona i tragèdia es van fondre a la guillotina als seus 37 anys. Més de dos segles després, les desigualtats han augmentat, el món és ple d'influencers amb l'únic afany de monetaritzar la seva influència i la guillotina –figurada o real– ja només talla el cap dels més febles. A Varennes i al museu Victoria & Albert es parla d'un altre canvi d'època.