Què se n'ha fet, d'aquella Barcelona del disseny?
Barcelona1987. Dissabte a la tarda. La Lali i la Blanca havien quedat a casa de la Marta per emprovar-se roba i posar-se guapes: ombra aquí, ombra allà, enormes arracades triangulars, minifaldilles i espatlleres pròpies de futbol americà. Tenien una cinta BASF Chrome Super amb tota la música que més els agradava, perfectament enllaçada, on la intensitat dels temes anava pujant fins a un èxtasi absolut al final, amb Can't Take My Eyes Off You i el moment I love you, baby, and if it's quite alright I need you, baby, to warm the lonely night I love you, baby... que era just quan ballaven embogides davant del mirall del rebedor, disposades a incendiar Barcelona.
El Pedro, l'expressiu porter, les va deixar passar de seguida. Tan bon punt entrar, es van submergir en el món de Blue Velvet o el Twin Peaks de David Lynch. Tothom fumava i bevia. Camel, Winston o Marlboro. Vodka amb llimona. No hi havia un demà... (Encara faltava molt per al boom del gintònic).
La Barcelona del disseny esdevingué una peregrinació de bar de copes en bar de copes o de disco en disco o, el que era el mateix, de lavabo en lavabo. La sublimació de l’espectacle. Allà on els Arribas, Freixes, Samsó, Riart, Peret, Sostres o Mariscal –arquitectes i dissenyadors– ho donaven tot; on podien ser més agosarats, més salvatges, trencant amb el puritanisme del qual veníem. Lavabos unisex, subtilment transparents, amb miralls indiscrets, portes giratòries i videowalls, llums halògenes, monitors i prestatges a l’alçada perfecta per tal de fer la festa més completa. Podies veure-hi i ser vist. Zsa Zsa, Zig Zag, Bijou, Velvet, Sísísí, Boliche, Snooker, Universal, Metropol, Network, Nick Havanna, KGB, Selz, Torres de Ávila, l’Otto Zutz... Fou una experiència inspiradora, sexi, excitant i creativa i, gràcies a aquest moment d’alineament astral, Barcelona s’enfilà al cim de la modernitat.
Malauradament, sembla que no hem sabut preservar aquest tipus de locals (ni d’aquella època ni d’altres anteriors). Tots van anar tancant, i d’allò que ens feia sentir tan orgullosos no en queda gairebé res; l’Otto Zutz i l'Snooker tan sols, si no vaig errat. La fal·lera comercial ha anat triturant aquella etapa enyorada i hem vist obrir infinitat d’establiments amb diverses tendències estètiques i de concepte que Barcelona encara “pateix”. En cap cas ha aparegut una aposta genuïna pròpia de la ciutat. No em sembla que hi sigui a les sales de festa actuals ni en altres comerços de la ciutat. Hem anat passant de l'omnipresent i sobrevalorat maó vist d’aquells cafès di Giovanni, di Paolo, di Pietro... que no tenien cap personalitat, pels locals tipus chill-out, de sofàs i llums blanques de dubtós bon gust, o les còpies de bistrots de l'interiorista Lázaro Rosa-Violán amb llums daurats –molt acollidors, és cert– on tothom és fotogènic, amb una decoració recarregada i el menjar de manual turístic. Aquesta última tendència té ja la nova rèplica: locals freds, mobiliari quasi de deixalleria i il·luminació de fluorescent. Menys disseny aparentment, però també calculadíssim. Està clar que ens agrada estar a l’última, ser els més moderns, a costa de carregar-nos el que hi havia sense gaires miraments, tirant envans, aparadors, barres i mobiliari. En aquest punt, cal recordar que no és imprescindible estar catalogat per ser d’interès.
Canviar, canviar, canviar. L’important és el que vindrà, com aquelles persones que no gaudeixen del que estan vivint, sinó del que viuran. Aquí ens agrada la novetat; el que és nou ens perd. Just el contrari de tot allò que ens fascina de París.