Ràbia, gelosia o por: “Tots tenim una emoció que és el nostre taló d’Aquil·les”

BarcelonaPer què ens fa tanta por sentir? Ràbia, tristesa, gelosia, por... Són tota una amalgama de sentiments que ens fan sentir incòmodes i que intentem defugir constantment. I no només ho fem perquè no és agradable, sinó perquè tampoc ho vam veure fer de petits quan observàvem els adults. “És una etapa en què aprenem com es poden gestionar certes emocions, però si a casa el que feien era negar-les, tapar-les o ignorar-les, això és el que acabem reproduint en el futur”, explica Míriam Tirado, consultora de criança conscient i autora del llibre Sentir (Grijalbo, 2023).

Al llarg de la vida, els humans experimentarem més d’una vuitantena d’emocions, tot i que en el seu llibre, Tirado se centra en les que solen preocupar més a les famílies que li arriben a consulta, com la tristesa, l’enyor, la ràbia, la culpa, l’enveja, la gelosia o la por. Són emocions que ja experimenten els nadons en les primeres etapes de vida i que remouen molt els pares, com si amb això se’ls obrís una ferida que fins aleshores tinguessin guardada amb pany i forrellat.

“Els fills ens ajuden a adonar-nos de quines són les emocions que nosaltres no portem gens bé. I després resulta que si veiem que el nostre fill té una enrabiada, nosaltres ens enfadem molt més, perdem els papers i fem coses que havíem jurat que mai faríem”, explica Tirado. És quan cal prendre consciència de per què ens hem posat així i recordar què feien els nostres pares o avis quan ens enfadàvem de petits. “Moltes vegades són emocions reprimides que no se’ns ha permès experimentar ni ens les han ensenyat a transitar d’una manera assertiva”, explica Tirado.

Educació emocional

No ens han educat emocionalment. “Ni tan sols existien contes per a infants que ens parlessin sobre les emocions. I ara ens trobem que, com a pares, no ho sabem fer d’una altra manera i no tenim les eines per reaprendre-ho”, lamenta. Una de les emocions a què molts han de fer front, segons l’experta, és la de l’enyor dels seus fills. “L’enyor és necessitar una cosa que no tens i que et fa bé”, matisa. Ja es veu en els nadons acabats de néixer, que s’han d’adaptar a un medi que no té una temperatura constant, com el ventre de la mare, o més endavant, quan es desesperen si els separen de la mare durant massa estona.

“Hi ha persones que ho enyoren tot, depenent de com hagin transitat sempre aquesta emoció. Canvien de feina o de casa i ja enyoren l’anterior. Depèn molt del caràcter i la personalitat, però també de la seva relació amb aquesta emoció”, matisa. El que queda clar, segons la consultora, és que tots tenim una emoció que és el nostre taló d’Aquil·les i que tenim més tendència a sentir-la.

Què podem fer per desencallar-la? “Posar-hi consciència i estirar el fil de per quina raó ens passa”, aconsella. “Normalment, trobem un denominador comú en diferents etapes de la nostra vida en què aquesta emoció s’ha manifestat i sovint s’acaba trobant el quid de la qüestió”, assegura Tirado, que en el seu llibre proposa diversos exercicis per prendre consciència i ajudar a entendre per què ens sentim i actuem d’una manera determinada.

Tot i això, l’autora ens deixa una cosa ben clara: no som el que sentim. “Els humans tenim tendència a etiquetar-ho tot, perquè això ens dona una certa seguretat. Amb les emocions hem fet el mateix”, explica. I posa un exemple: gairebé a tots, de petits, ens han etiquetat d’alguna manera amb les emocions que més sentíem. Posem per cas un nen que estava en una fase d’enrabiades i li deien que era un nen rabiós i malhumorat. O un altre que tenia vergonya per fer noves amistats, perquè era petit i se sentia poc segur, i ja el batejaven com una persona introvertida o vergonyosa. “Com si allò l’identifiqués i hagués de ser així tota la vida”, lamenta Tirado.

“En determinades èpoques et pots sentir d’una manera o d’una altra, però això no et defineix com a persona. En un dia podem sentir moltes emocions, i això no vol dir que jo sigui allò que estic sentint. Tu no ets la teva por, això no t’identifica”, aclareix la consultora, que sempre recomana als pares que evitin dir als seus fills frases com “És que ets molt poruc”. “Els nens s’acaben creient que són porucs i, al final, com que per bé o per mal sempre intenten complaure els pares, s’acaben comportant de la manera com els hem dit que són, quan en realitat no són així”, continua.

Acompanyar els altres

Davant d’aquesta dificultat a l’hora de gestionar les pròpies emocions, no és gens estrany que, quan ens toca acompanyar els altres a viure les seves, sovint se’ns faci una muntanya i no sapiguem com fer-ho. “Normalment, són gent que estimem i veure’ls afectats ens fa patir. Però, a més, també ens remou, perquè aquella emoció que estan sentint també l’hem viscuda i ens acaba despertant la nostra pròpia història”, explica Tirado, que posa un exemple: “Si el meu fill té por, a mi se’m desperta la por que ell sigui un poruc. Al final, jo també estic ressonant amb la por i no li estic transmetent confiança que allò ho podrà fer i que les emocions són transitòries”.

Per tant, Tirado remarca que una cosa és sentir empatia per l’altre, i l’altra és fer-te teva l’emoció de l’altre. “Ens podem posar al seu lloc i entendre el seu patiment, però no deixar-nos governar per la seva emoció, perquè aleshores no estaràs acompanyant, sinó que al final t’hauran d’acabar acompanyant a tu”, adverteix.

Finalment, Tirado ens recomana aprendre a fer el nostre propi acompanyament emocional. “Sempre reclamem als altres que ens acompanyin, però després no som capaços de fer-ho amb nosaltres mateixos”, observa. Per aconseguir-ho, cal “escoltar-nos, intentar esbrinar què ens passa a dins i preguntar-nos què necessitem per sentir-nos una mica millor”.