Sandra Moyano Ariza: "Hi ha nostàlgia d'un amor pur"

És la primera persona de la seva família que va estudiar a la universitat. Llicenciada en filologia anglesa, es va interessar en estudis de vigilància en la literatura moderna i una beca Fullbright la va portar el 2014 als Estats Units. Avui és professora al Barnard College de la Universitat de Colúmbia, un centre sobre estudis de gènere. La seva tesi porta per títol: Amor algorítmic, reorganització de l'amor romàntic.

Amor i algoritmes. Per què et van interessar?

— Notava que hi havia molta nostàlgia d’un amor d’una altra època, i també un discurs paternalista sobre la tecnologia que a mi em grinyolava, però no sabia per què. Volia entendre la melancolia i ser capaç de fer una crítica de la tecnologia des de la comprensió. Per què critiquem la tecnologia sense ser capaç de deixar-la? I l’amor era una bona manera d’aproximar-me a tot això. 

De què tenim nostàlgia?

— D'un món que abans era més estable. Però per entendre per què passa hem d’entendre els canvis fonamentals que hi va haver en el canvi de segle (del XIX al XX) i que van desenvolupar la subjectivitat moderna, que implica una interioritat. 

Interioritat…

— T'has de conèixer a tu mateix, saber què vols, tenir autoestima. I això passa en un moment en què es van debilitant les estructures que abans eren fortes i que marcaven el camí –església, família, classe–. I això fa que buscar l'amor sigui una manera d’exercir la llibertat. 

Per què?

— Perquè pots escollir qui vols. I al mateix temps es va desenvolupant un capitalisme que condiciona la manera com ens relacionem, perquè regula el temps fora de la feina. Tens la indústria de l’entreteniment, la moda, el cinema, el maquillatge… Tot això accelera la individualitat. I finalment ens arriba la tecnologia, que s’havia desenvolupat gràcies a les guerres, però que arriba a l’individu. I comença la nostàlgia postmodernista. 

Què enyorem?

— Aquesta creença de que hi havia un amor estable, i un amor que es creava per art de màgia, que era més pur i durava tota la vida.

Era així, l’amor?

— Aquesta és la pregunta: ho ha estat mai? El matrimoni sí que podia donar estabilitat, sobretot econòmica, a les dones. Però això no es pot confondre amb la felicitat de l'amor. Jo crec que sempre ha estat una mica difícil l'amor.

Però si tenim tots aquests mecanismes que ho haurien de facilitar, per què diem que és difícil?

— És la paradoxa de l’amor o de la llibertat. Tens llibertat d'estimar qui vulguis, però a la vegada hi ha una imposició, una responsabilitat individual de fer-ho. I tens una tecnologia que ho fa per tu. I quantes coses et pot arribar a proposar l'app?

O sigui que tenim la sensació que res és suficient?

— Abans potser també deies: això no m’agrada tant, però tampoc tinc gaire alternativa. Ara hi ha apps que et donen la il·lusió de l’alternativa. 

Les apps canvien l’amor?

— Sí, els algoritmes canvien l’amor. Hi ha teòrics que diuen que les tecnologies han corromput aquest amor pur que passava per màgia i era fàcil. I altres pensem que el que ha passat, és que s’intensifiquen processos que ja estaven passant. Hi ha conductes que trobem cada dia en el món real, com el sexisme, i això ho hereten les tecnologies. Per mi era important no caure en la idea de “la tecnologia ens controla”, i tampoc crec en aquesta idea de “la tecnologia és l’eina i importa l’ús que en fas”. 

Què creus?

— Que hi ha una cosa de coproducció entre la tecnologia i els éssers humans. Abans no vivíem tot el dia en una app, i això ens canvia a tots, estiguem o no en apps de cites. L'algoritme ha estat capaç de monetitzar la fase inicial de les cites, però el que intercepta és el desig de trobar algú. I aquesta cosa de buscar, de tenir opcions infinites, ens afecta, no cal ser a Tinder per rebre'n les conseqüències.

Quines poden ser les conseqüències?

— La distància emocional de què parla Eva Illouz: crear distància, la por al compromís, la idea de cultivar-te primer tu…

La por al compromís és conseqüència de les apps?

— Pot ser por al compromís o reacció al desgast emocional que comporta tot plegat. La individualitat exacerba la necessitat de ser vist. Això ha passat sempre: necessitem ser percebuts i importants per a l’altre. I la revolució digital ho ha fet encara més gran i anem a l'app a buscar likes. Però busquem alguna cosa més, busquem relacions significatives. Per això, potser no només és por, també reacció al desgast d’estar allà constantment. 

Les apps són superficials?

— És interessant que la gent veu l’amor algorítmic com una cosa de només consumir cossos i ser com una cosa casual, però les generacions més joves i des dels anys 60 hem tingut menys sexe. Es folla menys. De manera que hi ha un discurs cultural que ens diu que això és molt superficial, unes dades que indiquen que hi ha menys sexe i una societat desgastada i decebuda amb l’amor. Tot això és real. Què ens donen les apps perquè estiguem allà?

Què ens donen?

— Una companyia, encara que pugui semblar falsa. També hi ha gent que se sentia sola abans que existissin les xarxes, i ara ha trobat una comunitat digital. I crec que hem d’entendre totes aquestes coses, ara més que mai. 

Per què més que mai?

— Perquè la dreta, enmig del gir reaccionari en el qual estem, està utilitzant aquesta tecnologia per generalitzar discursos. Es veu, per exemple, en el cas de les tradwifes. En un moment de misèria i malestar on hi ha moltes pressions per decidir, està bé que algú et digui com no decidir res. 

Ens agrada no decidir?

— Si tu estàs intentant realitzar-te laboralment, intentant pagar una casa, buscant l’amor… hi ha un desgast emocional. Per això pot ser seductora la idea de no decidir. 

El desgast d’on ve?

— Estem hipermediats, i això mata qualsevol papallona. Fa 50 anys, quan algú t’agradava, s’allargava en el temps. Avui tot s’accelera. A sobre, el relat és que t’esforcis, estiguis a les apps, vagis al gimnàs, etc. El capitalisme és capaç de vendre l’amor com una equació, i no és així.