Blanca Lacasa: "A una mare l'has d'estimar perquè sí?"

Blanca Lacasa (Madrid, 1972) és periodista i escriptora. És autora, entre d'altres, de la novel·la El accidente (Libros del Asteroide) i de l'assaig Las hijas horribles (Libros del K.O.) que analitza les relacions entre mares i filles.

Que important que és Vivian Gornick...

— Quan vaig començar Vincles ferotges subratllava el llibre, fins que em vaig adonar que ho subratllava tot. I em va fer pensar: és una dona d'una altra edat i d'un altre continent… i tot el que diu em ressona. Aquí vaig plantejar-me que hi havia una transversalitat que no era normal. 

I decideix investigar les relacions mare-filla

— I saber per quin motiu són tan complicades. S'han escrit molts llibres psicoanalítics, però a mi m’interessen els patrons culturals, sociològics i polítics que crec que expliquen la transversalitat. 

Per exemple?

— Hi ha generacions de mares que ho han sigut sense gairebé plantejar-s'ho i, d'alguna manera, aquesta maternitat ha esborrat la pròpia identitat. De manera que les filles són gairebé la seva realització vital i tot passa per elles.

Això no els passa als homes?

— Una cosa que em va sorprendre molt durant les entrevistes és com moltes dones podien passar hores parlant de la relació amb la mare. I quan arribava el moment del pare hi havia poc a dir. I acabaven veient que els estàndards d'un i de l'altre eren diferents. La pressió que tenim les dones ens crea autoexigència en tots els camps: en el laboral, en el d'amistats, i també en el de la família.

En què és nociva aquesta exigència?

— Desemboca en una cosa que pateixen molt les dones: la culpa i la por, que són cosines germanes. Hi ha dones que viuen sempre sentint culpa, això et situa en un lloc diferent. És curiós que hi hagi una connexió entre l'amor romàntic i les expectatives, l'exigència i la frustració.

Quina és la culpa de la filla?

— No complir les expectatives, no ser la filla perfecta que vol la mare. I si les complís, tampoc serien les que esperava. Aquest és el tema, hi ha una mena d'insatisfacció permanent.

Però és que… com es pot correspondre a l'amor d'una mare?

— Esclar, aquí hi entra la frase que la mare t'ha donat la vida. Davant d'això, com respondràs tu? És que el deute és infinit i etern. I a més, és una arma que moltes mares poden fer servir per fer-te sentir culpable i retenir-te.

Retenir-te?

— Durant les entrevistes del llibre, quan preguntava en quin moment havien sentit un punt de ruptura amb la mare, moltes deien: "Quan me'n vaig anar de casa". Aquí hi ha una mena de traïció de la famosa síndrome del niu buit. És a dir, et sents culpable per fer-te gran. I les relacions no poden continuar sent com si la filla tingués sempre 5 anys.

Créixer obliga totes dues a canviar la relació, no?

— Crec que és més fàcil canviar sent filla. 

Per què?

— Em ficaré en un jardí.

A veure…

— Algunes mares d'una generació determinada, si els treus el rol de mare, es queden sense res. Per això no volen canviar la relació. I les filles almenys hem crescut amb certes eines, en un món en què és normal anar a teràpia i on es reflexiona sobre aquest tipus de relacions.

I les filles la volen canviar?

— Hi ha gent reivindicant la independència, però després, per a les coses que els convé, tornen a tenir 10 o 15 anys. I necessiten, per exemple, un tàper de casa els pares. Moltes vegades també són les filles que volen conservar aquesta idea de la mare omnipotent que arriba a tot, que tot ho soluciona i que hi és sempre.

I als fills no els passa tot això?

— Molt menys. I a totes les entrevistes de dones amb germans, elles admetien que les friccions que existeixen entre mare-filla no les tenen ells. Això passa per diferents motius. Si generalitzem, les mares exigeixen menys als fills nois, i fa que la relació sigui més fàcil i tranquil·la. Els veuen abans com a adults. I finament, les cures són femenines. Les mares, quan necessiten ser cuidades o escoltades, a qui recorren? A la filla. 

Parla del concepte de fillitat. Per què et sembla important?

— Totes les relacions tenen la seva denominació: paternitat, maternitat, germanor... i em vaig preguntar: "Serà possible que no existeixi un concepte que inclogui tothom?" El que no es nomena no existeix. Si no parlem de filleria, és difícil no repetir una vegada i altra els mateixos patrons. No parlo de conductes que són evidentment nocives, sinó aquells terrenys grisos. Coses que no permetem a un company de feina o una amiga però que amb la mare la gent diu: "Va, és la mare". 

És que la mare representa l’amor incondicional

— I per això tu també els ho deus. Sembla que són relacions que no puguin qüestionar-se. A una mare l'has d'estimar perquè sí? Per això ho volia analitzar. 

I li dedica el llibre a la seva mare

— “A la meva mare, després de tot”, sí. És una persona amb qui he pogut parlar d’aquests temes, i és una manera de dir: "Mira, hem fet el que hem pogut i com hem pogut".

Abans mencionava l'amor romàntic. I justament la teva darrera novel·la L'accident tracta d'amor. L'amor és un accident?

— L'enamorament sí. Passa moltes vegades de manera inesperada, inoportuna, i fins i tot indesitjada. L'amor… no ho sé, per a mi és diferent, una cosa de més llarg recorregut. 

Diu que a l'enamorament ens inventem l'altre

— I nosaltres mateixos, i el futur.

Per què li interessava explicar l'enamorament?

— Em sorprèn que passi de manera tan summament semblant per a tothom. Sembla que de sobte perdis completament la lucidesa. I crec que es parla molt, o es tendeix molt a pensar què passa després. És a dir, en les grans històries d'amor hi ha un procés. I sembla que l'enamorament no té cap valor en si mateix.

El procés de vacances, viure junts, el gos, els fills..

— És com si, sense aquestes fases, no fos interessant reflexionar sobre la relació. I com que sembla que hem de seguir aquestes pautes, en el fons les estem esperant i estem sempre projectant. I són històries que de vegades fa vergonya explicar, no semblen importants. De vegades aquestes històries no viscudes requereixen un dol, tenen importància i poden deixar marca.

A la novel·la, els personatges no tenen nom.

— M’interessava explicar aquell moment que sembla que s’ho emporti tot per davant. I no em semblava rellevant si la persona tenia 20 o 40 anys, ni quin era el seu nom. 

Aprenem dels accidents?

— D’això tracta bastant el llibre, no? Crec que és bastant inevitable, per això es diu com es diu. És com quan vas per la carretera, i quan veus el cotxe des de fora dius: "Se la fotrà". Però sovint al que condueix li costa més veure-ho. I per això reincidim.