Un segle de catedrals del vi

Els cellers cooperatius modernistes desperten admiració per l’arquitectura i han sabut posar-se al dia, però han de bregar amb la manca de relleu generacional

Formen part del patrimoni que més llueix de la història vinícola, i tot i això segueixen sent desconegudes per a molta gent. Les denominades catedrals del vi compleixen un segle de vida. Es reivindiquen com els testimonis imponents d’una època en la qual la unió dels pagesos en sindicats agrícoles i cooperatives va ser decisiva per sobreviure a la crisi de la fil·loxera, la plaga que a finals del segle XIX va arrasar els ceps. Les catedrals del vi són edificis modernistes, construïts sota l’impuls de la Mancomunitat, i van representar tota una revolució pel que fa a la manera com s’elaborava el vi. Molts segueixen en peu després d’un segle i es poden visitar, i fins i tot en alguns s’hi continua fent vi.

Enguany celebren el centenari a Falset (Priorat) -on aquest cap de setmana té lloc la 24a Fira del Vi-, a Gandesa (Terra Alta) i a Nulles (Alt Camp). També es compleixen els cent anys de l’inici d’obres a Montblanc (Conca de Barberà). Tots aquests cellers es van construir pels volts del 1919 i van ser obra de l’arquitecte Cèsar Martinell (Valls, 1888 - Barcelona, 1973). Criden l’atenció per la singularitat de l’arquitectura. Es buscava l’estètica, però també i sobretot la funcionalitat, perquè tant la producció del vi com els treballadors tinguessin les millors condicions possibles. A Falset, la part solana de l’edifici està parcialment sota terra, i no per capritx: així s’impedeix que en ple estiu la temperatura interior pugi en excés. En tots aquests edificis hi ha finestrals per ventilar i evitar que els gasos que es desprenen de la fermentació provoquin algun ensurt que podria arribar a ser mortal.

No tot s’hi val a les cooperatives

La magnificència d’aquestes construccions no ens diu pas que arribar al segle de vida hagi sigut un camí de roses. La història de la Cooperativa Falset-Marçà il·lustra com aquests cellers no ho han tingut fàcil i alhora han sabut adaptar-se als nous temps. La Cooperativa de Marçà va fundar-se el 1912 i la de Falset set anys després, el 1919, i ho va fer amb l’edifici del qual ara es commemora el centenari. El 1999 totes dues cooperatives van unir-se per evitar que l’ofec econòmic els aboqués al tancament. Ara registren increments de vendes d’entre un 15% i un 20% anual (comercialitzen la marca Ètim, entre d’altres) i s’encaminen a posar fi als deutes. “Les cooperatives hem tingut molts problemes però avui funcionem com un celler petit, o inclús millor”, diu el seu president, Ricard Rull. “Abans ho admetíem tot estigués com estigués -explica-. Ara si un soci no porta un bon producte no el volem”, conclou.

Cada soci fa una preselecció dels gotims i després se’n fa una altra a la cooperativa. Si es detecta que alguna partida no està en condicions òptimes s’envia a fer vinagre o algun vi de menor categoria. L’enòloga de la cooperativa, Marta Ferré, ressalta justament que “el canvi més abismal ha sigut la consciència que tenen que el raïm ha d’arribar en perfecte estat”. Això és vital per sobreviure en un món amb tanta competència. “Si no hi ha qualitat, no tenim futur”, insisteix Rull, si bé apunta que ara hi ha altres vents que no bufen precisament a favor de garantir el futur de les cooperatives.

A la de Falset-Marçà són 350 socis productors. “Avui, per viure només de la terra, els socis han de produir tres o quatre vegades més que abans”, avisa Rull, ja que el nivell de vida ha pujat molt, cosa que implica que hagin de complementar els ingressos amb una altra feina o amb l’ajuda de la pensió de la gent gran que tinguin a càrrec. Malgrat això, “el problema més gros és el relleu generacional”, precisa. Amb la revifalla del sector vinícola s’han col·locat joves en cellers petits. El soci de menys edat de la cooperativa té 19 anys, però el que el segueix en té 40 i el més gran frega els 90. N’hi ha de 80 que encara conreen la vinya perquè el contacte amb la terra els resulta irrenunciable. “Els és vida”, afirma el president, que té 55 anys. És l’edat mitjana de la junta rectora de la cooperativa. Fa tan sols set anys era de 70.

La despoblació i l’esperança

Pere Bové, que presideix el Celler Cooperatiu de Gandesa, explica que el formen 295 socis, 170 dels quals són els que hi aporten el raïm. També apunta al relleu generacional com la principal dificultat que afronten ara aquestes institucions. El soci de menys edat té 30 anys. “Si no s’hi incorpora gent jove, tot això s’acabarà”, adverteix. La Terra Alta és dels indrets de Catalunya que més han acusat la despoblació que pateixen les zones rurals, i considera que qui no s’ha criat entre vinyes difícilment tornarà per treballar la terra. Ell va fer de pagès fins als 28 anys, després va estudiar dret i des de llavors ha compaginat les dues coses. Té 61 anys. Malgrat tot, per a Francesc Boronat, que presideix la Vinícola de Nulles, el futur d’aquestes institucions és “esperançador”. A Nulles comercialitzen la marca Adernats i són uns 90 socis, dels quals una tercera part cultiven la vinya.

Enrere queden aquells anys en què només venien vi a granel, per complementar elaboracions d’altres indrets o per fer el vi base del cava. Ara embotellen. A Nulles només un 15% de la producció surt en ampolla, però ja representa un 55% de la facturació, cosa que els ha donat valor. L’aposta enoturística també, i Boronat subratlla que el celler que presideix està “viu” perquè hi elaboren, com a Falset. No és el cas de Gandesa, on es produeix en un edifici del davant. En tot cas a les cooperatives fan vins allunyats dels temps passats i que mereixen ser tastats. “D’entrada la gent pensa que és un vi fluix”, remarca Bové, però qui s’endinsi en una catedral del vi hi trobarà vins amb molts matisos, com la gamma Puresa de Gandesa, que s’elabora amb raïm de vinyes que arriben a ser centenàries.

Revolució subjecta a la història

A les comarques tarragonines van prendre molta importància els sindicats agraris, recorda el gestor cultural Jordi Bertran, que també és professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV). El primer va ser a Barberà de la Conca el 1894. Amb l’impuls de la Mancomunitat, durant el primer terç del segle XX es van arribar a construir uns 40 edificis d’aquest estil per a usos agrícoles. Els cellers cooperatius també són coneguts com “fàbriques de vi” perquè “van fer evolucionar l’elaboració del vi que es feia a casa”, recorda Adam Albert, de la Vinícola de Nulles. Aquests cellers van aparèixer quan a Tarragona ciutat el pagès encara duia el raïm fins a la zona històrica de la Part Alta i s’elaborava el vi en cups sota terra. S’han arribat a documentar fins a una quarantena de cellers que encara van funcionar així, majoritàriament, fins a la Guerra Civil, tot i que alguns van perviure fins als anys 60.

Les cooperatives són un mirall de l’últim segle. La responsable d’enoturisme del Celler de Gandesa, Pilar Ferrando, ho testimonia després d’haver-se submergit en les actes de la societat. Ferrando fa èmfasi en el fet que la Mancomunitat va ensenyar a llegir i escriure als pagesos. Així, es van adonar que “els grans terratinents els estaven estafant” i van fundar la cooperativa. Les condicions per ser soci eren aportar 20 pessetes o treballar en la construcció del celler -si es pesava més de 50 quilos-, ser de Gandesa, tenir terres i ser una persona “de bona voluntat”. El celler es va construir en un any, amb una gran contribució també de les dones. Durant la Guerra Civil l’edifici va rebre l’impacte d’una bomba que no va esclatar, i després va arribar la repressió franquista. Algunes actes acaben amb un “ ¡Arriba España! ”, cosa que fa sospitar que algú del règim vigilava. El 2003 es va deixar de treballar en el celler modernista i es va modernitzar la producció per adaptar-la a un mercat vinícola que ha fet un gran salt endavant.

La música del vi

La Cooperativa de Falset-Marçà és una bona mostra enguany sobre com han evolucionat aquestes institucions centenàries. No cal afinar gaire l’orella si s’hi coincideix amb el compositor i pianista Lluís Capdevila. Després d’haver estat quasi una dècada a Nova York, ha tornat als orígens i toca el piano instal·lat en una sala del celler per compondre un nou disc envoltat d’ampolles de vi negre. Capdevila ha optat per fer-ho a la cooperativa perquè “ja hi era abans que el Priorat emergís, i no ha deixat mai de funcionar”. Per a ell, tocar entre ampolles és “inspirador”, i està convençut “que alguna cosa passarà” en el vi, un syrah criança. Els possibles canvis s’analitzen amb detall. El president de la cooperativa, Ricard Rull, ho veu una manera “original” de fer conèixer el celler, que també participa en el projecte Rewine, amb el qual es vol fomentar la reutilització d’ampolles de vi per reduir les emissions de CO 2.

  • Etiquetes

Més continguts de