‘Spornosexuals’, esculpits al gimnàs i a les xarxes

BarcelonaQuan el periodista britànic Mark Simpson va inventar el terme metrosexual fa vint-i-dos anys poc es pensava que aquells homes depilats, morenos tot l’any i amb roba cridanera, desapareixerien arrossegats per la força d’internet, que ha generat un altre model de masculinitat, impregnat de tots els trets característics de la xarxa.

Després del tsunami de la World Wide Web, el mateix especialista que el 1994 s’empescava aquell concepte per definir el model d’home imperant en aquell moment, parla ara dels spornosexuals, homes plens de ganes de seduir, més exhibicionistes que mai i completament apartats de qualsevol ornament que pogués eclipsar els seus cossos, la seva única arma de seducció.

Com va explicar Simpson a The Telegraph, en un article anomenat The metrosexual is dead. Long live the ‘spornosexual’, “dues dècades després d’estar inflant orgullosament la vanitat masculina”, alguns d’aquests homes han deixat enrere l’obsessió per la roba per centrar-se en el seu físic. El cos, per sobre de tot el que es puguin comprar.

El cos, al centre

Ara el temple és el cos i no la botiga de roba. I és que els spornosexuals deuen la primera part de la seva etiqueta a l’esport - sport, en anglès, idioma d’on prové el concepte-, però no a qualsevol esport, sinó al fitness practicat al gimnàs fa uns anys només per culturistes i que ara és la pràctica esportiva més en auge, al costat del crossfit, que pot conduir a uns resultats estètics similars. Si el cos és la base de la bellesa i l’únic reclam, entrenar-se molt i alimentar-se -o intentar-ho- com un esportista d’elit són, per tant, les claus de l’èxit. Per això aquests dos hàbits han arrelat entre els homes al mateix temps que botigues de suplements proteics i gimnasos de tot tipus i preus s’expandien pels nostres carrers. I un cop es té el cos ideal, entren en joc les xarxes socials, on s’evidencia la segona etiqueta del neologisme: porno. Al ciberespai, aquests nous homes posen semidespullats com si fossin actors porno, en una ostentació de la seva treballada masculinitat.

Així es resol la fórmula de l’spornosexual : l’home metrosexual que abans es tapava amb roba fashion porta ara a l’extrem la voluntat de seduir posant pornogràficament per a les xarxes socials després d’esculpir-se fent esport. Una cadena de fets en què aquests mascles competeixen per aconseguir likes amb les seves selfies a Instagram, un terreny idoni per difondre la pròpia imatge -la de l’home menys censurada que la de la dona, per cert- i veure satisfet el seu ego a còpia de més i més seguidors.

Beckham, el precursor

Mentre la tendència cala entre el gran públic, molts famosos han fet seu el concepte, que va ser presentat per Simons com a patrimoni principal dels heterosexuals però que avui dia ha saltat aquesta frontera i és una moda imperant també entre els homes gais. Com assenyala el creador del terme, el referent dels spornosexuals és David Beckham -que es recicla com a icona dels metrosexuals-: “És conegut per les seves tallades de cabells, per la seva bellesa descarada i pel desig desenfrenat de ser desitjat més que no per les seves virtuts futbolístiques”. Però al futbolista li ha sortit un alumne avantatjat, segons l’opinió de diversos entesos. Es tracta de Cristiano Ronaldo, un dels personatges públics que més òbviament estan explotant el seu cos per generar desig. Un cop d’ull als anuncis dels seus calçotets o al seu compte d’Instagram demostren que compleix perfectament els requisits marcats per Simpson per encarnar aquesta nova masculinitat.

Un home molt antic

¿Però aquesta exaltació del múscul es deu només a la democratització d’internet i a la facilitat que confereixen les xarxes socials per exhibir-se o té una altra gènesi? La psicòloga clínica i terapeuta sexual Neus Bort Millan afirma que hi sol haver “motius subjacents en l’exaltació i exhibició del cos musculat més enllà de cuidar-se i de gaudir de l’esport”. “Aquests casos solen tenir a veure també amb el narcisisme, que necessita nodrir-se de l’admiració i del desig que desperta en els altres”, apunta. Una autocomplaença que, al seu parer, “intenta ocultar les inseguretats i la dificultat que tenen aquests homes per relacionar-se”.

Des del punt de vista de l’especialista, “el cos és l’objecte mitjançant el qual ells poden obtenir una recompensa immediata i aprovació social -les dues coses les necessiten molt- per omplir els buits produïts per la seva inseguretat”. Així, assegura, la seva evident musculació “actua com a reforç positiu i fa que en desitgin més i més, en el que seria una mena d’insaciabilitat de l’ego”.

Bort, que veu en aquest prototip corporal una figura molt antiga -“la cultura grecoromana està plena d’aquesta masculinitat de cos musculat i sexualitat latent”-, assenyala també “el component exhibicionista”, que ha trobat en “les noves xarxes socials el canal ideal i l’aparador perfecte per mostrar-se”. A més, considera que un dels seus principals trets definitoris és l’autofetitxisme. “El seu cos és el seu fetitxe, que converteixen en una obra que modelen al seu gust, o més ben dit, al gust del model a qui es volen assemblar. És l’exaltació del cos com a objecte del propi desig. Hi ha un component molt important d’autoerotisme en tot això”, conclou la terapeuta, que celebra que la spornosexualitat coincideixi amb “la tendència creixent que creu que el cos i la ment son un tot i que recomana que el millor és estar en harmonia amb el nostre interior”.

L’osteòpata Quim Vicent, director de la Clínica Arvila Magna de Barcelona, veu aspectes positius en aquesta moda, però també alerta dels perills que comporta. Des del seu punt de vista, fer aquest canvi físic és “una decisió molt personal” que “pot estar indicada per mantenir un bon to muscular” però “com que cada persona té unes necessitats bioquímiques molt diferents” hauria d’anar acompanyada “d’una bona alimentació i dels suplements necessaris, que sobretot fossin personalitzats”.

Personalitzar per evitar danys

En cas contrari, Vicent assenyala que hi pot haver problemes articulatoris i fins i tot de caràcter. “La plasticitat és molt important, quan som molt rígids a nivell muscular i, per tant, articular, aquesta rigidesa traspassa a la nostra personalitat”, afirma l’expert. I afegeix que tampoc es pot oblidar “el metabolisme, perquè tenim un segon cervell a nivell intestinal, on es fabrica més d’un 70% de la serotonina [hormona responsable de la felicitat]”.

Però Vicent assegura que “de manera controlada podem evitar perjudicar les articulacions” i que “estudiant posturalment la persona es pot dissenyar un pla d’entrenament personalitzat, que no les posi en risc”. A més, adverteix que entre les possibles molèsties que poden causar “aquestes hipertròfies musculars tan evidents” hi ha el “dolor d’esquena”.

Segons Vicent, els excessos de musculació també poden comportar problemes amb l’edat. “Hem de pensar que el fet de muscular és un exercici anaeròbic, per tant, es formaran molts més radicals lliures, cosa que de joves, mentre els nostres antioxidants actuen amb normalitat, no suposa cap problema. La dificultat pot arribar amb el pas del temps”, avança.

Per acabar, l’osteòpata recomana que les persones que volen iniciar aquest procés “primer es facin un estudi de postura per intentar que sigui com més estable millor, després una analítica personalitzada, i, finalment, segons els resultats, que s’estableixin les normes d’alimentació i d’exercici”.