Volcans adormits, dunes interminables i pedres impossibles: vuit llocs d’un altre planeta que estan a Catalunya

BarcelonaNo cal un bitllet a Islàndia ni un coet a Mart. Aquest estiu pots viatjar a un altre planeta sense deixar Catalunya i descobrir llocs que semblen d’un altre món. Parlem d’indrets que no encaixen amb la postal típica, ni amb el verd amable dels Pirineus, ni tampoc amb el daurat mediterrani de les cales de l’Empordà. Són espais que semblen sorgits d’un somni, d’un conte o d’un planeta remot. I tanmateix, són aquí, a tocar de casa.

Alguns són tan singulars que són famosos, com Montserrat o la muntanya de sal de Cardona, però en aquest article també descobriràs llocs menys coneguts. Visitar-los és com fer un viatge exprés, estètic, aventurer i, gairebé, espiritual a un altre univers.

Concretament, hem seleccionat vuit indrets de Catalunya que no semblen d’aquest planeta: terres seques i trencades que recorden la superfície lunar, boscos plens de roques gegants cobertes de molsa o cràters que encara respiren sota l’ombra dels arbres. Són geografies insòlites per a viatgers que busquen meravellar-se i, sobretot, sentir que han anat molt lluny sense marxar del país.

El volcà del Croscat, Garrotxa

Una ferida gegantina travessa la pell verda d’un volcà adormit. És la gredera del Croscat, una cicatriu vermellosa i imponent que deixa al descobert les entranyes del con volcànic més jove de la península Ibèrica. L’impacte visual és tan aclaparador que costa de creure que aquest paisatge, gairebé marcià, sigui natural –i encara més, que estigui a Catalunya–. La vegetació recobreix tota la muntanya menys aquest fragment escorxat, que sembla treure el cap enmig d’un planeta desconegut. Si hi sumem la colada de lava que s’estén com una llengua negra durant més de sis quilòmetres, la sensació d’estar caminant per un altre món és total.

El Paratge de Tudela, Alt Empordà

Entre Cadaqués i el cap de Creus s’estén el Paratge de Tudela, un paisatge sec, lunar, modelat per la tramuntana i l’aigua. Aquí, les roques més antigues de Catalunya –esquistos i pegmatites– adopten formes capritxoses: un camell, una àguila, un conill... Salvador Dalí hi veia un espai sagrat, fet per a déus més que per a homes. I realment sembla un univers surrealista, propi del geni Dalí. Però ni això el va salvar: als anys seixanta, el Club Med va urbanitzar la zona. Avui, desmantellat el ressort, Tudela és un exemple de recuperació ecològica i paisatgística, guardonat internacionalment. La natura, de mica en mica, ha tornat a parlar el seu idioma, amb aquest aire d’irrealitat que la fa única.

Les formacions d’Orgues d’Illa, Catalunya del Nord

Un altre paisatge que sembla tret d’un planeta llunyà és el de les Orgues d’Illa, a la Catalunya del Nord. Aquestes curioses formacions de sorra i argila, esculpides pacíficament per la pluja i el vent al llarg de milions d’anys, creen una estructura que sembla tallada per mans extraterrestres, però que, en realitat, és obra pura de la natura. Aquestes xemeneies de deu metres d’altura conformen un laberint de siluetes capricioses que semblen un escenari de fantasia. Conegut també com les xemeneies de les fades, ens recorden a la Capadòcia turca.

Les Roques Encantades, Garrotxa

Al nord del Collsacabra, entre fagedes humides i silencioses, hi apareix un caos de blocs gegants de pedres arrodonides: són les Roques Encantades. Segons la llegenda, un dimoni hi tenia el cau i, quan s’avorria, feia rodolar les roques muntanya avall, que s'acumulaven en un bosc de faigs. Un dia, un àngel el va encadenar a les pedres i va posar fi al seu turment. El lloc, d’una bellesa feréstega, ha estat recentment víctima d’una excessiva afluència de públic i d’actituds poc respectuoses: grafits, soroll, molsa arrencada, cabanes... Per això s’hi han implantat mesures de protecció i es recomana visitar-lo amb discreció i silenci. No cal fer-ne promoció: la màgia del lloc només es revela a qui hi va amb respecte.

La Muntanya de Sal de Cardona, Bages

La Muntanya de Sal de Cardona és un fenomen natural únic a escala mundial, un gegant silenciós de sal que sembla sortir d’una altra dimensió. Els seus 120 metres d’alçada no són més que la punta visible d’un immens diapir que s’enfonsa prop de dos quilòmetres sota terra, un veritable món subterrani que es revela als visitants durant una hora d’exploració a 86 metres de profunditat. Aquest paisatge, d’una bellesa singular i delicada, sembla obra d’un altre planeta, amb textures i formes que només la lenta erosió ha sabut esculpir.

Estanys de Basturs, Pallars Jussà

Al cor del Prepirineu, els estanys de Basturs ens els podríem imaginar com dues pupil·les obertes enmig dels camps. El gran, rodó com un ull de gegant, i el petit, envoltat de conreus. Tots dos són llacs càrstics formats per la dissolució de les roques subterrànies. Però no són simples basses d’aigua quieta: són mons vius, actius i singulars, tant per la seva forma rodona, com pel seu origen càrstic. A més, a dins, hi viuen criatures úniques: una alga que només s’ha trobat aquí, i fins i tot una planta carnívora que flota com un ésser d’un altre planeta.

Montserrat, Bages

La muntanya de Montserrat podria ser un producte de la imaginació. Però les seves agulles i monòlits, arrodonits i esvelts, que s’aixequen com escultures impossibles enmig del paisatge català, són fruit d’una combinació singular de material, estructura i erosió. Fa milions d’anys, rius impetuosos van acumular còdols i sediments al fons d’un antic golf marí. El temps, el vent i la pluja han anat esculpint aquest conglomerat duríssim –la pinyola– fins a crear una autèntica escenografia de llegenda. Els frares, els flautats, el Cavall Bernat... la imaginació popular ha posat nom i mite a unes formes que semblen fetes a mà per déus, gegants o éssers mitològics. Però la seva bellesa no és sobrenatural: és geològica. I tanmateix, continua deixant-nos bocabadats com si acabés de néixer d’un somni.

La Punta del Fangar, Baix Ebre

No és el Sàhara, però se la coneix com el desert del Delta. La Punta del Fangar és una llengua de sorra de més de set quilòmetres que s’endinsa en el mar com un miratge. Dunes mòbils, sorra infinita i cap ombra més enllà del far –la icònica Faroleta–, l’única edificació en aquest paisatge desèrtic. S’hi arriba només a peu, en una caminada que sembla una expedició al cor del no-res. Però aquest desert és viu: acull una de les zones de dunes millor conservades de la península Ibèrica i és refugi d’ocells marins que hi fan niu a la primavera. Amb bon calçat, aigua i respecte, la platja del Fangar s’ha de visitar perquè revela la cara més salvatge i fascinant del Delta.