Investigadora en temes de Gènere i ConflicteDarrerament he conegut diversos musulmans que porten ben amagada la seva fe religiosa. Són persones nascudes a Catalunya i que van decidir per elles mateixes convertir-se a l’islam d’una manera íntima i voluntària quan ja eren adultes, normalment atretes per la dimensió espiritual d’aquesta religió, tan allunyada dels estereotips violents als quals estem acostumats. Concretament, tres d’aquestes persones, d’entre trenta i quaranta anys, es dediquen a la docència, dues en instituts i una a la universitat. Les tres m’han confessat que no volen que en el seu àmbit professional se sàpiga que són musulmanes: tenen por de la reacció de companys i famílies d’alumnes.
No sóc ningú per jutjar si el que fan és correcte, però em pregunto quin tipus de societat estem construint en què tres professors, persones sensibles i professionals, respectuoses i intel·ligents, imprescindibles per a l’entramat social, no poden declarar una part tan fonamental de la seva identitat per por al rebuig i la reacció desmesurada de l’entorn, i es veuen obligades a tapar unes creences que, com demostren quotidianament, no són perjudicials per a la societat, tot el contrari.
La sociòloga Nancy T. Ammerman explica que el que la gent comparteix pot crear un vincle social suficient perquè les diferències religioses encaixin, però només si es reconeix la presència d’aquestes diferències. I menciona un estudi fet als Estats Units sobre diversitat religiosa en què la majoria de la gent que feia amistat amb una persona que tenia una religió diferent de la seva es mostrava més amistosa cap a aquell grup religiós en conjunt.
Ammerman arriba a la següent conclusió:“Si l’amic és un company de feina del qual ignorem la religió, no s’estableix cap mena de pont religiós. Per tant, secularitzar tots els espais compartits potser no és l’estratègia més eficaç per crear una societat tolerant”.
