“Després d’anys de lluita, l’estiu del 79 em vaig sentir lliure”

PalmaEl nom d’Anna Mercadé és un referent en la promoció del lideratge femení i en la formació per a l’emprenedoria de les dones. “Visc intensament sempre, així que les setmanes de l’estiu, que em dedico a descansar, a banyar-me al mar de Begur, a veure els amics o a fer un viatge de llarg recorregut amb la meva filla, són imprescindibles per a mi. Em donen força per a la resta de l’any”, explica Anna Mercadé, directora de l’Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE), de la Cambra de Comerç de Barcelona, tot just després de dir que podria triar qualsevol estiu que ha viscut com el de la seva vida.

Així i tot, si n’ha d’escollir un en concret, se situa al mes d’agost del 1979, no sense fer abans un preàmbul dels motius d’aquesta data: “Feia anys que lluitava contra Franco, per les dones i per la igualtat de drets i oportunitats. Des del 1972 havia estat molt implicada en els moviments feministes. No sabia què eren unes vacances”.

En aquell temps, havia acabat filosofia i lletres i s’havia especialitzat en pedagogia, havia promogut vocalies i diverses associacions de dones a Catalunya, havia format part de la delegació catalana que va participar en el primer congrés d’ONG del primer Any Internacional de la Dona a Berlín (1975) i havia estat una de les capdavanteres en l’organització de les Jornades Catalanes de la Dona, el 1976, el mateix any que va fundar l’Associació Catalana de la Dona, que va presidir fins al 1979: “Fins a la mort de Franco, treballàvem més o menys clandestinament, però vam obtenir grans resultats, especialment a les Jornades Catalanes de la Dona, que vam organitzar i celebrar sense permís, i així i tot vam ser 4.000 dones”.

Sense saber què eren les vacances, “i molt curta de diners com anava, un cop celebrades les primeres eleccions constitucionals a Espanya i amb una democràcia que semblava assentar-se, vaig dir a la parella que tenia aleshores que ens havíem de regalar un viatge. I així, al mes d’agost, ens en vam anar a recórrer tota la cornisa cantàbrica amb un cotxe que ens van deixar. Dinàvem en àrees de pícnic de la carretera, dormíem en habitacions de cases que ens llogaven per molt pocs diners, a vegades amb alguna dificultat perquè érem una parella sense papers, aprofitàvem alguns càmpings i gaudíem dels paisatges de mar i d’interior i del patrimoni cultural per allà on passàvem. Després d’aquells anys que vam viure perillosament, després d’anys de lluita sense treva, aquell estiu del 79 em vaig sentir lliure”.