La corba lúdica i el pam i pipa

Quan els nens volen incitar alguna persona a jugar amb ells, moltes vegades fan servir el pam i pipa. A casa es fa servir una variant del pam i pipa que consisteix a posar el polzes just sobre les orelles, en lloc del nas, i s’agiten les mans, que dibuixen dues grans orelles. Els ulls estan ben oberts dirigint-se a la persona interpel·lada i la llengua enfora o verbalitzant alguna provocació. La meitat superior del cos està totalment inclinada en direcció a la persona al·ludida i l’altra meitat està com més allunyada millor del company de joc i flexionada, com els atletes a la sortida, preparada per sortir corrents si aquest pica i s’engresca a jugar. És pura especulació, però considero que és una invitació al joc molt semblant al display d’invitació al joc que fan servir els gossos. Aquests, quan volen jugar amb un congènere, adopten una posició que s’anomena corba lúdica. Posen les potes del davant esteses, el cap baix en direcció al company, la boca oberta i relaxada, el cul enlaire i la cua aixecada i bellugadissa. Es pot considerar que totes dues conductes són ambivalents, ja que l’individu està dividit entre dues motivacions: dirigir-se al company i sortir corrents, i així queda reflectit en el seu cos.

En els cursos sobre comportament que a vegades faig m’agrada molt mostrar una fotografia del llibre del Desmond Morris en què apareixen dos gossos ensenyant les dents. Sempre faig la mateixa pregunta, demano que em diguin quin dels dos individus d’aquesta agra disputa es mostra més insegur. Es tracta d’adonar-se que al que ho té menys clar dels dos el delata un petit detall. El fet de mostrar les dents li dóna un aspecte realment ferotge però, al mateix temps, està traient la llengua, com si tingués la intenció de llepar-lo per apaivagar la ira del rival. És una altra conducta ambivalent: l’animal té un dilema intern, no sap si continuar la baralla o llençar la tovallola.

Al llarg de l’evolució moltes reaccions davant de situacions conflictives han acabat per modificar-se o exagerar-se donant lloc a rituals especials. Aquest procés de ritualització consisteix en la fixació rígida de les accions. A vegades aquests rituals sorgeixen quan dues forces oposades eviten el curs normal de les seqüències de conducta més senzilles. Aquesta fixació de les accions segueix unes pautes que ens ajuden a entendre la veritable naturalesa dels displays de benvinguda o amenaça, de cerimònies de festeig, de les activitats parentals i la conducta dels fills.

Imaginem-nos que en una fase inicial d’un procés de ritualització un actor reacciona alçant un puny o ensenyant les dents. Aquests moviments d’intenció poden ser de gran ajuda per al contrincant, ja que li permet anticipar el següent moviment. Per tant, la selecció natural afavorirà els que reaccionen davant d’aquestes accions. Quan això succeeix la selecció també afavoreix els que aixequen el braç i l’elevació del braç es convertirà en una senyal d’amenaça. El procés de ritualització acaba sent el resultat d’una cursa armamentística entre els animals animats que actuen i els que reaccionen.

El consell: Patrimoni valuós

Si la relació del vostre gos amb els altres gossos és bona, cal valorar-ho i cuidar-ho com si fos un patrimoni molt valuós. El fet que sigui sociable no és una cosa definitiva, depèn de les experiències que acumuli. Si no vigilem, la situació podria capgirar-se. Cal trobar l'equilibri entre sobreprotegir-lo i no permetre que es relacioni i ser massa confiats i córrer el risc que s'endugui una mala experiència. Si el nostre gos s'ha mostrat conflictiu amb altres també és possible que es tendeixi a evitar el contacte. En aquest cas cal ajuda, però si intentem evitar el contacte empitjorarà.