Dues muses i un mosso

BarcelonaMentre fem veure que no estem acollonits pels atemptats que han tingut lloc a Barcelona i Cambrils. Mentre empassem saliva quan ens movem per la Rambla o entrem al metro. Mentre cada dia ens quedem clavats davant la tele descobrint novetats sobre els escabrosos plans que tenien els jihadistes per a tots nosaltres. Mentre tot això ens passa factura. La màquina informativa rosa no deixa de produir. L’actualitat no s’atura, igual que la gent no deixa d’enamorar-se a pesar de l’horror, ni deixa de tenir il·lusions, ni projectes... Per més que la pena sigui molta, un instint innat ens porta a tirar endavant seguint no sé quin estrany mecanisme. Perquè, objectivament, l’ànim i l’ànima estan més ressecs que mai. Però, malgrat tot, toca treure una mica d’empatia de sota les pedres per poder seguir informant de totes aquestes coses que jo sempre els explico, que són prescindibles en aparença però que en el fons parlen molt de qui som i de com estem. De fet, habitualment, són una radiografia tan greu de la nostra societat que l’única manera d’aproximar-s’hi és amb una mica d’humor, un sentiment que aquests dies ens fa més falta que mai.

S’ha mort l’actriu, cantant i ballarina Nati Mistral, que tenia ja edat de morir-se encara que ella estigués naturalment dissenyada per combatre-ho tot ad infinitum. Als 88 anys, aquesta dona del Renaixement ha marxat a l’altre barri -aquesta frase sempre m’ha fet pensar quin barri es deu imaginar la gent; a mi, per a l’eternitat, m’agradaria que fos com Vallvidrera...- mentre amb ella es repetia el cas de sempre. Alguns mitjans l’han ignorat per ser de dretes, i els que li han fet cas han deixat que la seva adscripció política ocupés tant espai com la seva vida d’esforç, virtuosisme artístic i, finalment, èxit.

Per tota una sèrie de circumstàncies que ara no venen al cas, crec que si la Mistral m’hagués conegut em consideraria el seu anticrist. Però això no m’impedeix pensar que el seu comiat hauria d’haver sigut més just. Si era una de les pioneres dels musicals; si va destacar interpretant sarsuela, drama, comèdia i teatre clàssic; si va ser la primera artista de l’Estat que va actuar a la BBC; si va triomfar a tota l’Amèrica Llatina i a Espanya; si és l’actriu que més cops ha declamat el poeta Federico García Lorca -busquin-ne algun vídeo a YouTube, val la pena...-, potser no hauríem hagut de permetre que la seva ideologia eclipsés el seu talent. Almenys el dia dels obituaris.

Però el problema d’aquesta madrilenya a la qual Terenci Moix considerava “la magnitud del talent” és que la faceta en què era millor és a la que menys es va dedicar, la de col·laboradora televisiva. Encara no entenc que no la tinguessin contractada a Telecinco, perquè era una màquina de picar carn. No tenia contemplacions i els seus dots interpretatius li permetien fer uns speechs molt seductors per a les càmeres. Potser per aquest motiu, els editors de premsa no han pogut evitar donar nova vida a algun dels seus vídeos a 13TV o a Intereconomía, on recomanava a Manuela Carmena que anés a la perruqueria, tractava Pablo Iglesias de “noi de les fotocòpies” o qualificava Pedro Sánchez de “perruquer de senyores”. Era així, “de derechísimas”, com ella mateixa es definia. A mi em fa pena aquesta gent perquè crec que són molt febles mentalment. Però què volen que els digui, jutjar-los injustament per motius polítics com ells potser farien amb la resta ens fa igual a ells. I jo no vull aquest mèrit. Per a mi, una dona que se’n va anar sola al Berlín del 1951 a guanyar-se la vida com a cantant sense saber ni gota d’alemany mereix un cert reconeixement. Més encara si més de sis dècades després tenia prou coratge per dir als oportunistes que van a veure estrelles moribundes que no calia que hi anessin. “Ja ens veurem el dia del meu enterrament”, els contestava. Per cert, pobre Lorca, si sabés que era ella qui més el va declamar...

Potser la dona a qui Tony Leblanc va deixar plantada gairebé a l’altar es va morir de l’ensurt després de llegir les últimes declaracions de Brigitte Macron, la Justin Bieber de les mares, la musa de les dones alliberades i, sobretot, de les que encara no s’han alliberat. La dona del president francès, que és 24 anys més gran que el seu marit -al qual va conèixer quan estava casada i li feia de professora-, ha explicat a la revista Elle en la seva primera entrevista com a first lady que efectivament entre ella i el seu home hi ha “vint anys de diferència”. “El que s’ha dit és veritat. Jo amb arrugues i ell amb frescor, però les coses són així”, ha remarcat. Els pot agradar més o menys el personatge, però no li negaran la valentia que implica plantar-se davant de tot un país i dir això als més rancis de la République.

Segur que si Mistral i Brigitte haguessin coincidit s’haurien dit de tot perquè més diferents no podien ser. Però a mi, que políticament m’agraden totes dues igual de poc, els he de dir que les guardo a la mateixa vitrina, a la de les dones que no es deixen frustar. I què volen que els digui, en aquesta era en què la convulsió terrorista ens vol portar a reprimir-nos tota l’estona, crec que les hauríem de portar a totes dues de fons de pantalla al mòbil. Per tenir-les ben presents. I, per cert, en la meva reivindicació de la no autocensura, no puc evitar aplaudir el nou bad boy de les rodes de premsa: el major Trapero. No sé si li dedicaran cap carrer en la hipotètica Catalunya independent, però jo, després de sentir la seva resposta -“Bueno, pues molt bé, pues adiós”- al periodista irritat que va marxar de la roda de premsa perquè el cap dels Mossos parlava en català, ja hauria trucat a en Plensa, perquè amb la frase i el seu cap fes una escultura ben grossa. Per posar-la al mig de l’Ebre a Tortosa, per exemple.