A l'ascensor ens comportem com les gavines

Us heu fixat com actuem mentre som dins d’un ascensor amb desconeguts? N’hi ha uns que miren al sostre, d’altres miren al terra o el rellotge i, últimament, molts consultem el mòbil. Clavem la mirada a qualsevol lloc, excepte al desconegut amb el qual no tenim més remei que compartir aquest espai tan reduït. La tensió que ens genera el fet de vulnerar la bombolla íntima, durant aquest període, moltes vegades s’alleugereix ignorant la informació que ens arriba de l’entorn. A vegades es pot manifestar tancant els ulls, girant el cap en una altra direcció o realitzant qualsevol acció que disminueixi la percepció sensorial del congènere.

Aquesta manera d’actuar sempre em recorda al comportament de les gavines rialleres. Niko Tinbergen, premi Nobel l’any 1973 i un dels pares de l’etologia, estava molt encuriosit a saber per què en una de les fases del festeig d’aquesta espècie, la parella de gavines, es posen una al costat de l’altra però cada una mirant cap al costat oposat. En un primer moment va pensar que era per lluir algun tipus de plomes, però la part del darrere que mostren a l’altre no està proveïda de cap decoració especial. Comentant-ho amb el seu jove deixeble, aquest li va suggerir que potser en lloc d’ensenyar alguna cosa el que succeïa era que amagaven alguna cosa. Bingo! Curiosament després la feina va ser del Niko per convèncer el seu col·laborador que l’havia encertat. L’origen d’aquesta conducta ritualitzada probablement estigui relacionat amb els moviments d’intenció de fugida que provoca la proximitat d’un congènere, però, a poc a poc, aquesta s’ha anat consolidant com a senyal. Aquesta desconnexió proporciona un moment d’alleujament als protagonistes, que es debaten entre la por, l’agressió i l’atracció, que és suficient perquè tots dos es mantinguin al lloc. Fa de vàlvula d’escapament. Aquesta conducta de les gavines d’amagar la cara també té lloc quan s’enfronten dos mascles. Els motius són exactament els mateixos però també posa en relleu que la desconnexió, en els moments de conflicte, compleix una altra funció. Rebaixa la tensió, ja que el fet que els contrincants amaguin els becs, que són la seva arma, equival a embeinar les espases. Si l’animal no desconnecta, l’inestable equilibri de forces, entre por i agressió, podria decantar-se a favor de la fugida i hauria de renunciar a la seva posició o bé podria acabar atacant el rival amb tots els riscos que això comporta. És a dir, facilita no cedir i continuar temptejant el rival.

Molts gossos quan se’ls renya aparten la mirada i molts amos interpreten que el gos fa el sord. És una simple desconnexió. Una altra variant de desconnexió pot ser provocada per objectes en lloc de congèneres. A molts gossos quan se’ls prohibeix menjar una porqueria de terra aparten la mirada, fins i tot és possible que per no caure en la temptació també s’allunyin. De la mateixa manera, moltes persones que estan a règim quan passen davant d’una pastisseria aparten la mirada. Recordo perfectament que un bon amic quan va deixar de fumar no sortia a la nit per evitar caure en la temptació.

A la ciència li agrada trepitjar terra ferma i aquests temes, tot i que són molt interessants, són molt pantanosos.

El consell: jocs prohibits

Hi ha certs jocs que no són gens recomanables. Per exemple: fomentar que el gos es persegueixi la cua, incitar-lo a caçar mosques o bé provocar que persegueixi la llum d’un punter làser o el reflex d’un mirall. Establir aquest tipus de joc és perillós. Hi ha el risc que s’obsessioni i realitzi aquesta conducta amb molta freqüència, fins i tot en absència de l’estímul que provocava la conducta. És important que els nens també en siguin conscients.