Amb els pèls de punta i cagats de por

Qui no ha experimentat, en un moment o altre de la seva vida, com davant d’una situació crítica el cor se li accelerava, o començava a esbufegar, o a suar desmesuradament, o s’ha posat vermell com un pebrot, o ha sentit com la boca, de cop i volta, se li assecava, o bé ha hagut de córrer per arribar a temps al lavabo. El culpable de tots aquests canvis, tan desagradables, és el sistema nerviós autònom, que, en situacions de conflicte intens, es torna boig i no sap si actuar d’una manera o bé, justament, de la contrària.

El sistema nerviós autònom (SNA) serveix per adaptar el nostre cos a les exigències de l’ambient exterior. Regula les nostres funcions bàsiques, com el batec del cor, o el moviment dels pulmons. Aquest control es fa de manera involuntària i inconscient, cosa que és una sort: així no hem d’estar pendents de fer bategar el cor o moure els intestins. Quan l’activitat física és intensa, com succeeix si un animal fuig o lluita, el SNA prepara el cos per a aquest desplegament d’energia. Però quan l’animal descansa, ajusta l’organisme a un nivell d’activitat més reduït. Són dos sistemes complementaris, un prepara el cos per a l’acció i l’altre l’ajusta per al repòs. Quan hi ha una alerta, el SNA allibera adrenalina al torrent sanguini, que produeix una sèrie d’efectes importants: el sistema digestiu interromp les seves funcions, el circulatori deixa d’enviar sang als intestins i la porta als músculs i al cervell, la respiració es fa més profunda i augmenta el ritme, i els mecanismes de regulació de la temperatura s’activen i, per tant, augmenta la sudoració. Quan predomina la calma s’activa l’altra part del SNA i els efectes són justament els oposats, s’incrementen les funcions relacionades amb la digestió com, per exemple, la producció de saliva, per augmentar les reserves de l’organisme.

Els que convivim amb gossos podem observar el funcionament del SNA: amb molta freqüència quan el nostre gos s’aproxima a un gos desconegut és habitual que se li ericin els pèls del llom. Si el gos té por als petards, i no pot fugir, moltes vegades comença a respirar acceleradament, panteixa, i fins i tot pot començar a tremolar o a salivar en excés.

Aquests canvis tan visibles del SNA en situacions intensament conflictives proporcionen la base per a una vasta varietat de senyals utilitzats entre els animals animats. Les causes d’aquesta tensió o perill poden ser molt diverses: perquè l’animal es vol acostar a un congènere amb qui es vol aparellar, perquè pot ser víctima d’un depredador o perquè té una disputa amb un rival. Els resultats es manifesten en forma de papades o pits d’ocells que s’inflen durant la fase de festeig, serps i gripaus que s’inflen davant situacions de perill, xiulets de rèptils, mamífers o ocells, granotes que rauquen, pèls i plomes que s’ericen quan s’acosta un congènere, humans que es posen vermells, etc.

El consell: Pànic als petards

Normalment, quan s’acosta la revetlla de Sant Joan molta gent demana assessorament per saber què ha de fer amb el gos que té por als petards. Malauradament, sempre els haig de respondre que la feina s’hauria d’haver fet abans, principalment quan era un cadell. Ara només es tracta de passar el tràngol de la millor manera possible. Marxant a un lloc tranquil o, si no és possible, potser deixar-lo a l’habitació més interior del pis amb música forta per apaivagar el soroll dels petards i cansar-lo prèviament. És l’exemple més il·lustratiu que certs problemes són molt fàcils de prevenir però difícils de resoldre un cop establerts.