“Els estius de xiquet a Forcall eren un salt en el temps”

PalmaVaig tenir la sort de conèixer una forma de vida que desapareixia”. Víctor Amela (Barcelona, 1960) no sap si mitifica els quatre o cinc estius que va passar de nen a Forcall perquè un any van deixar d’anar-hi, perquè ben aviat es va produir el gran canvi social o que sempre ho té present pels vincles familiars que un dia va trencar el seu avi en emigrar, als 24 anys, a Barcelona, i que ell va poder recuperar entre els cinc i els deu anys. Tant ho mitifica que el poble o la història surten d’alguna manera en les tres novel·les que ha escrit el periodista, El càtar imperfecte, Amor contra Roma i La filla del capità Groc (Premi Ramon Llull, 2016).

“Cap al 1965, el metge li va dir al meu pare que jo necessitava aires secs, i ell va pensar en el poble de muntanya que un dia va deixar el seu pare, un poblet medieval molt petit al nord de Castelló, a la comarca dels Ports de Morella. Forcall i els seus voltants són un lloc remot, aïllat, gairebé autosuficient, on es conserven els set segles d’història des de la Reconquesta”.

Amela encadena records: “Per a un nen de Barcelona que mai no podia baixar al carrer sol, caure en un lloc tan rural, de carrers empedrats, on cada casa tenia un ruc o dos que gairebé vivien amb la família i que desprenien una olor molt forta... Un lloc on hi havia milers de mosques que, després de flitar-les i tancar totes les portes i finestres, encatifaven la casa i el meu germà i jo jugàvem a fer-ne muntanyes, a veure qui la feia més alta... Tot allò em va produir unes impressions com vingudes d’un altre món i em va donar un plaer tan immens que no deixo de recordar-ho”.

En aquells estius a Forcall, entre el 1965 i el 1970, Víctor Amela té la sensació d’haver viscut una aventura. “Agafàvem mores, nedàvem al riu o menjàvem collà (una quallada de llet d’ovella que fan a la comarca i que, si l’has tastada de nen, entra a formar part de la teva memòria sensorial). Aquells estius de xiquet a Forcall eren un salt en el temps”.

Assegura que els records se li dibuixen en imatges molt clares. “Amb vuit anys vaig enamorar-me d’una xiqueta morena. Ens agafàvem de la mà, un amor pur, d’emocions intenses”. I fins i tot recorda que l’estiu del 1968, en un dels tres bars de la plaça, “on els vells jugaven a la botifarra, hi va arribar la primera televisió de Forcall, i es va convertir en el lloc de reunió. Això gràcies al Teleforum, aquell invent de Franco perquè tothom pogués veure els seus noticiaris, i que li va sortir un poc malament, perquè allò que miraven els del bar era si sortia una dona amb una faldilla curta”.