Cristina Genebat: “A Sicília ens van avisar que no toquéssim gaire les parets o el teatre ens cauria a sobre”

BarcelonaL’any 2003 el Teatre Lliure va estrenar Juli César, una obra dirigida per Àlex Rigola que va portar el seu repartiment de gira pel món, des de Rússia fins a Veneçuela. Entre aquells quinze actors Cristina Genebat hi va fer més d’un amic, i amb alguns s’hi troba molt sovint, ja sigui per oci o per feina: Julio Manrique, esclar -són parella-, David Selvas, Mireia Aixalà, Marc Rodríguez… En aquella gira mundial, rememora l’actriu, els va passar de tot.

"A Sant Petersburg el Julio es va trencar el colze, i vam haver d’estar cinc dies tancats al teatre assajant les substitucions. A Sicília vam actuar en un teatre que queia: ens van haver d’avisar que no toquéssim gaire les parets. A més, no paraven de passar helicòpters, perquè un mafiós s’havia escapat i el buscaven pel barri. Va ser una bogeria, però ens vam divertir moltíssim".

Aquells quinze actors (algun més, comptant-hi els substituts) van tornar com una família, tot i que amb el temps algú “es va deixar anar”. “Al final cadascú fa el seu camí i et destrobes, i s’ha d’acceptar. Els que hem quedat són els que mai ens hem destrobat, ens hem fet grans, hem tingut fills… però seguim divertint-nos recordant anècdotes de la gira”.

Quan no es troben als escenaris, Genebat, Manrique, Selvas, Aixalà i Rodríguez -també Xavier Ricart- es troben entre el públic. “Ens agrada anar a veure alguna obra i després sopar, i parlar de teatre però també de la vida”. Treballar amb els amics, diu Genebat, té coses bones i dolentes. “Està bé perquè estàs molt còmode, però de vegades ho estàs massa, i et relaxes”.

Per a ella, una bona amistat és algú “amb qui pots ser tu mateix, amb qui pots confiar i a qui li vols i et vol bé”. El temps, diu, no és tan important com el vincle que es crea. “L’amistat és com l’amor. ¿Cal que faci deu anys que coneixes algú per estar-ne molt enamorat? Potser per un amic a qui coneixes de fa un any ja donaries la vida, i per algú a qui coneixes de fa més temps no”.

Per a Genebat, l’amistat és molt important, i li agrada cuidar els seus amics i mantenir-los. “Tinc uns quants bons amics a qui m’estimo molt, que són de per vida, i amb ells soc molt d’intimar, de xerrar, de posar temes sobre la taula, i fer-ho des de l’amor”. De petita, explica, era més aviat tímida, i per la manera com viu l’amistat té tot el sentit: “No era la típica nena que el primer dia anava a un lloc i feia amics. Em feia molta mandra, i més quan em feien allò (que no faig mai als meus fills) de dir: «Vinga, ves a parlar amb aquella nena d’allà». Parlar de què? Si ni tan sols ens coneixem”, s’exclama l’actriu.