Letícia, atrapada (estilísticament i políticament) al Vaticà

BarcelonaLa política proporciona en moltes ocasions estranys companys de viatge. I si no s'ho creuen, que li preguntin al papa Lleó XIV, que per a la seva missa de proclamació va omplir fins a la bandera la plaça de Sant Pere del Vaticà amb 200.000 persones entre les quals hi va haver líders polítics mundials amb tota mena de pelatges. Curiosament, però, entre tots els invitats pintorescos del pontífex van ser poques les persones que van comptar amb un privilegi relacionat amb el codi de vestimenta, que sempre és monocromàtic negre quan l'acte papal és solemne. Concretament, aquestes persones privilegiades van ser les reines "de països catòlics", que compten amb el privilegi de poder vestir-se de blanc davant d'un papa, un dret antic que segurament potser a elles ja no els importa gens ni mica, però que als mitjans roses els alegra una jornada laboral en què la crònica principal consisteix únicament a explicar una cosa tan divertida com una missa.

En aquest context tancosmopolita –amb gent arribada de tot el món– que es va crear al Vaticà fa tot just una setmana, la reina consort espanyola, Letícia, va brillar com la lluna plena sobre el cel nocturn, al costat de tres altres afortunades més: Matilde dels belgues, sa altesa sereníssima Charlene de Mònaco i sa majestat la gran duquessa Maria Teresa de Luxemburg. Elles i les seves emèrites són les úniques reines que poden vestir-se de blanc davant d'un papa des que segles enrere els va ser concedit aquest dret cromàtic en agraïment a la cooperació dels seus països amb els interessos de l'Església catòlica, que premiava així les monarquies que li seguien el joc. Aquest dret, segons algunes fonts, es va veure especialment confirmat després de la reforma protestant, moment en el qual el Vaticà va voler-se vincular encara més als països que li mantenien lleialtat. I és que com mai ens cansarem de repetir en aquesta humil tribuna, la moda és política i ho ha estat sempre. Abans que els spin doctors i els estilistes apareguessin i s'aliessin.

Un privilegi per a una reina del poble

Passats tots aquests segles, el privilegi del blanc segueix existint i, pitjor encara, se segueix fent servir. El que resulta més estrany és potser que sigui precisament Letícia qui abraci una tradició que és la definició exacta de privilegi. Ella, que des que va arribar a la Zarzuela té l'encàrrec tàcit de fer semblar la institució monàrquica com la casa d'uns servidors públics que només pensen en l'interès del poble i que no gaudeixen de cap prebenda, resulta molt contradictòria abraçant un privilegi tan privilegiat, ja que el tenen actualment només sis persones en tot el món. De fet, és possible que sigui un dels drets més minoritaris que existeixen al món, si ens ho mirem bé.

Cert és que en aquell context Letícia no semblava tan còmoda com en altres actes, potser conscient que això de presumir de privilegis no acaba de quadrar amb el seu posicionament de marca. És possible que la monarca, que sol caure en gràcia a la meitat progre d'Espanya, sabia que no li acabava de convenir tenir tant protagonisme en aquell acte i per aquest motiu. Llesta com és, era conscient que a la meitat més carca d'Espanya ella no els acabarà de convèncer mai –perquè no és ni rica ni d'origen aristòcrata ni forma part de res del que ells idolatren...– per més que s'esforci excel·lint en actes carques. És a dir, sabia que aquell acte només li podia acabar portant disgustos, desmotivant els seus fans i deixant indiferents els més rancis.

Potser per això va abraçar el privilegi blanc, però amb tan poca efusivitat. El vestit era la màxima expressió del minimalisme: geomètric i sense cap textura aparent que li pogués donar un twist. Semblava com si intentés posicionar-se com una working girl del segle XXI en un context en què aquest posicionament és impossible i intentar aconseguir-lo resulta completament inversemblant. Si se li fa una anàlisi de comunicació política, la seva combinació de vestimenta en aquell context sonava a crit desesperat, perquè buscava complir les normes i deslligar-se'n alhora.

També ha estat comentat el fet d'haver prescindit de la pinta, adorn que sí que feia servir la seva predecessora, Sofia, per sostenir la mantellina blanca, element que Letícia sí que ha dut. La teja, l'element de vestimenta més tòpicament espanyol, el van trobar a faltar a la plaça de Sant Pere algunes comentaristes, ja que no és només un complement tradicional de moda, sinó un símbol identitari per a molts espanyols, que ara s'han sentit defraudats al veure que la seva representant no els ha donat la dosi completa de conservadorisme malgrat que quan era princesa sí que ho va fer (aleshores de negre). Realment, aquell acte era totalment una trampa per a Letícia, presa allí de totes les contradiccions seves i de la seva institució.

És una exhibició justificable?

Però més enllà del que suposa aquell acte per a la reina espanyola en l'àmbit de brànding personal, també hauríem de plantejar-nos el que suposa per a nosaltres, els ciutadans del país que li vam pagar l'avió fins allà. És de ser justos admetre que tots els països del món han de tenir representació en contextos internacionals, sigui quin sigui l'acte, i malgrat discrepar-hi en moltes facetes, però anar de blanc davant del papa de Roma quan ets una reina d'un país que és constitucionalment aconfessional no és apropiat. De fet, és pitjor encara, és un error polític gruixut que a algú li hauria de fer mal a la vista. Si la separació entre l'Estat i l'Església importés a algú, clar.

Si la monarca està allà a títol personal, cap problema, però si ens representa a tots, no és just fer ostentació d'una cosa que només representa uns quants. Si en coses en què hi ha grans consensos col·lectius, com el canvi climàtic o els drets humans –quan afecten, per exemple, al col·lectiu LGBTI–, els monarques es mostren distants i cautelosos, com pot ser que en una qüestió que genera tanta divisió com la religió deixin màniga ampla? Alguna cosa falla en la seva vara de mesurar la centralitat.

El retrat de l'absurd

Malgrat les contradiccions de la reina, el que més destaca d'aquella jornada és l'espectacle incongruent conjunt que resulta quan tantes institucions que tan poc tenen a veure amb els nostres temps es mesclen entre si per conveniència de totes elles. Persones amb vides del segle XXI acaben defensant privilegis de fa segles i, a més, ho fan en representació de societats democràtiques aconfessionals que els paguen el viatge per veure la proclamació d'un líder absolut i filoteocràtic elegit per una casta d'altres elegits. També hi ha en escena reines que abans d'arribar al càrrec estaven casades pel civil i divorciades que ara van vestides de blanc davant d'un papa de Roma que critica el col·lectiu LGBTI, malgrat tenir-ne tants membres a les seves files.

Mentrestant, reines catòliques com Màxima d'Holanda –que és argentina– hi van vestides de negre perquè resulta que, malgrat que potser és de les poques catòliques reals de l'escena, hi representa un país que és protestant. I per acabar-ho d'arrodonir, els espanyols més nacionalistes resulta que enyoren la reina Sofia, una reina que és grega i ortodoxa. És a dir, que quan acudia a aquests esdeveniments exercia d'espanyola i de catòlica sense ser cap de les dues coses. Un any els Oscars haurien de nominar els assistents a aquests actes que tan bé s'ho passen amb els nostres diners fent teatres que no sabem exactament per a què ens serveixen, als que els paguem la festa.