Fotografia de moda

Manuel Outumuro: "Tothom és fotogènic, tots tenim ànima"

Fotògraf de moda

BarcelonaManuel Outumuro (1949) va néixer al poble d'A Merca, a la Galícia rural, entre vaques, fang i cases de pedra. Tot i viure prop de la costa, no va ser fins que es va traslladar a Barcelona amb 10 anys que va veure el mar per primera vegada. Allà va estudiar disseny gràfic a la Massana, i quan va tenir 28 anys va anar a viure a Nova York, un viatge que el va marcar per la gran influència artística, però també per les conseqüències del VIH entre persones del seu entorn. Quatre anys després va tornar a Barcelona, la ciutat que l'havia vist créixer. Però no seria fins als anys 90 que va abandonar definitivament el disseny gràfic i va emprendre l'aventura de la fotografia de moda fins a convertir-se en un referent internacional.

Què té la voràgine de les ciutats que no tingui la pau rural on vas créixer i que segueixes reivindicant?

— En el meu cas, penso que la ciutat m'aporta més impuls creatiu. No m'inspiro tant en la natura perquè vinc d'allà i és un medi... natural. A més, penso que quan has crescut en un entorn rural hi ha coses que ja no et sorprenen. El que sí que em sorprèn és la poca sensibilitat que sol tenir la majoria de la població, sobretot urbanita, amb el medi ambient en general.

En pocs anys vas passar de viure en un poble de menys de 500 habitants a viure a Nova York. Què buscaves en aquest viatge?

— En aquell moment, tot. Pensa que vaig arribar a Nova York en un moment de gran efervescència creativa, un gran moviment cultural: llavors era la capital cultural del món, cosa que no és ara. Vaig arribar en el moment precís i vaig topar amb la gent precisa sense proposar-m'ho. Vaig tenir la gran sort de saber-me introduir en un món difícil per a algú aliè a aquella ciutat.

Cargando
No hay anuncios

En un tot cas, vas decidir tornar a Barcelona quatre anys després.

— També crec que vaig tornar en el moment precís, una vegada més sense planificar-ho. Per les circumstàncies: es va desencadenar la pandèmia de la sida i cada dia hi havia algú del meu voltant que se'n veia afectat i, per tant, ens condicionava a tots. Llavors la vitalitat que tenia Nova York es va convertir en un cementiri a tot el meu voltant.

Cargando
No hay anuncios

Amb quina Barcelona et vas trobar quan vas tornar l'any 1981? Llavors també estava vivint una època d'eclosió.

— Després de viure a Nova York, veia Barcelona com un poble, un poble molt entranyable. Per sort, quan vaig arribar encara no s'havia desencadenat la pandèmia, encara que cap al 1982 o 83 ja va arribar. Ara estic treballant en una exposició sobre l'origen i la memòria d'aquell nen que vaig ser. He comprovat que tot el que hem viscut sí que afecta posteriorment el nostre comportament i, per descomptat, la nostra obra.

El novembre del 2022 reps el premi Lucie, considerat l'Oscar de la fotografia, però, en canvi, sempre has relegat la tècnica i l'acadèmia en favor del contingut i la forma. Ets una rara avis?

— Potser. La tècnica és una cosa que a mi no m'importa excessivament. Tampoc mai he estat un fotògraf que tingués cap obsessió per tenir la millor càmera o d'una marca en concret. Gairebé sempre he disparat amb la mateixa càmera, però si hagués estat una altra també m'hauria anat bé. Però el fet de no tenir una formació de fotografia també m'ha comportat algunes dificultats. Per exemple, em va costar molt aprendre a utilitzar els flaixos. Vaig estar tres anys disparant només amb llum natural perquè no sabia utilitzar llum artificial. De fet, vaig arribar a la fotografia per accident.

Cargando
No hay anuncios

A més, segueixes apostant per les fotografies en blanc i negre en un àmbit on se sol buscar l'impacte visual i l'esclat de colors. No ha de ser fàcil defensar aquest estil en els projectes de moda que t'encarreguen.

— No sé exactament com ho aconsegueixo. A vegades no hi confien o no demanen precisament blanc i negre, et demanen les fotografies en color. És normalment la meva tossuderia que els convenç que allò quedarà millor en blanc i negre. Intento portar-ho al meu terreny al primer intent, i crec que és imprescindible per a un fotògraf, perquè al final és el teu segell el que queda a la fotografia.

En el cas de la fotografia de moda, la teva passió principal, tens un altre element en joc: la model. Quina és la relació que s'estableix entre el fotògraf i la model de moda?

— Jo et diria que les models normalment saben a què venen i tenen clara quina és la seva feina. Llavors és qüestió de col·laborar. Però el que no s'acostuma a fer valdre és aconseguir que es creï la complicitat necessària entre el fotògraf i la model perquè surti una mica la seva autenticitat. És un exercici de confiança. La model ha de creure que com a fotògraf voldràs treure el millor d'ella. Per tant, el tema de la il·luminació, el fons i l'estilisme sovint queda relegat a un segon pla d'importància.

Cargando
No hay anuncios

Què diferencia una bona model d'una que no ho sigui tant?

— No només hi ha un físic, també hi ha un talent. Per a la mateixa campanya, una model dona pot cobrar quatre o cinc vegades més que un model masculí, això és una càrrega molt gran. Però les que més destacaria són aquelles que aconsegueixen tenir una continuïtat i que segueixen treballant després de molts anys. Jo vaig fotografiar models adolescents als anys 90 que després han tingut una carrera de més de 30 anys i que han aconseguit seguir sent models sent joves, mares i en algun cas àvies. Per a mi és això el talent, aconseguir reinventar-te per mantenir-te.

Cargando
No hay anuncios

Si haguessis de posar nom a aquest talent, quina model et ve al cap?

— Em sap greu no anomenar-les totes, però podria dir models que em fascinen com Amber Valleta, en l'àmbit internacional, i Laura Ponte, de les espanyoles. Són dues dones amb una sensibilitat molt semblant.

Qui et faria il·lusió retratar que encara no hagis retratat?

—  D'actors o actrius, sempre dic Geraldine Chaplin i Ángela Molina. Per a mi són dues grans referents.

Cargando
No hay anuncios

Després de 30 anys com a fotògraf i del reconeixement internacional que has aconseguit, quin és l'element que t'ha diferenciat de la resta de professionals?

— La llum. La llum ho és tot. Al meu llibre de retrats hi ha una referència a un text de Laura Tarré on diu que estem fets de fang i llum. Això és precisament del que es tracta la fotografia. El fang, la forma, podria ser l'objecte que hi ha davant la càmera, i la llum és aquest dit que va plasmar Miquel Àngel a la Capella Sixtina. El que t'infringeix. Però també s'ha de ser molt respectuós amb la llum que li envies al fotografiat perquè no perdi la seva pròpia llum i intentar treure la llum interior que tots tenim. Aquesta és l'ànima d'un retrat.

Tothom té llum interior?

— Tothom. I tothom és fotogènic. La gent que diu que no és fotogènica és perquè no ha estat ben il·luminada fins ara, però de fotogènics ho som tots. La llum la tenim tots perquè tots tenim ànima. Hi ha ànimes més perverses i ànimes més bones i naïfs, però aquesta ànima ha de formar part del retrat.

Cargando
No hay anuncios

Perceps l'ànima a les fotografies dels retratats?

— Sempre dic que hi ha persones desenfocades i persones que tenen un focus molt nítid, que són les que a mi m'entusiasmen. A vegades veig que, tot i que la meva càmera està enfocada, el subjecte que tinc davant està desenfocat, i a vegades sense càmera i tot tampoc s'enfoca. Hi ha gent que està desenfocada durant molt de temps tot i parlar amb elles.