El cementiri lliure
L’altre dia es va morir en Llibori, una presència essencial, que donava caràcter i orgull a Sant Feliu. No el vaig conèixer personalment, però ensopegar pel carrer la seva figura alta i paradoxalment discreta, amb cabells llisos i llargs i bigoti, era alguna cosa més que veure el gran cantant de Quercus, la banda de rock que feia “música de roca”, fundador de l’enyorada Colla Jacomet i capaç de compondre tant Vell pescador com L’última havanera, que realment ho va ser. Cantava a la manera fosca, irònica i radical de la Velvet. “Caballero de la triste figura”, el presentava Jordi Riera, un altre gran cantant de la Colla Jacomet.
No fa gaire, vaig fer una visita al cementiri sense cap motiu, que és la manera raonable d’anar-hi. Vaig badar per l’arxiu d’avantpassats desconeguts, vaig saludar Juli Garreta i vaig passar a veure la tomba dels meus, on he de mudar-me un dia, si tot va bé. Després vaig anar a la part preferida del cementiri, el cementiri lliure o neutre, que en deia Gaziel, dels no catòlics, on hi ha els maçons i els lliurepensadors, els musulmans, protestants, ateus, jueus… Allà en un nínxol tenim el president Irla, fill de la taverna Cas Romagué, i just davant seu, a terra, una sepultura que em commou més que la del meu propi pare, un home, per cert, tan ple de ganes de viure, com pressentint que es moriria jove. La tomba que vull dir és de la família Peric, sebollits directament a terra: l’avi Peric, comunista exiliat; el seu fill, el noi Peric, i la seva jove. El nom Peric ve de la taverna que duien, Can Peric. Uns metres enllà, també a terra, hi ha la sepultura dels de Cal Canari, una altra taverna. El nom venia de com de bé cantava l’amo. D’aquest món havien de sortir-ne fatalment artistes com en Llibori.
Al cementiri s’hi senten els ocells dels xiprers, pins i troanes, i del bosc a tocar. No m’estranya que tanta gent de taverna, viscuda i oberta, s’hagi enterrat a la part més acollidora del cementiri. M’hi sento bé, aquí, jo, amb una àvia de la taverna L’Empordanesa i un avi de la de Cal Sabre, jo que vaig créixer en un bar de Platja d’Aro. A la sepultura dels Peric hi reposa també la meva amiga Núria, morta abans que els seus pobres pares, guapíssima, empàtica, tan agradable i somrient al retrat de la làpida, amb barret i una mà sota la barbeta, com per recordar-nos de la seva vocació filosòfica.
En temps de columbaris, qui no enveja poder fer honor a la paraula enterrament, en aquest cementiri privilegiat? És tan agradable immergir-se entre els morts com un cuc, amb l’avantatge d’estar encara viu.