Clapés
L’enganxo al cotxe o fent alguna feina manual, o les nits que em costa dormir. Més que una veu, és un to que acompanya aquests anys d’un país tan necessitat de recers i refugis, d’espais on, perquè n’hi ha pocs, va a parar-hi la intel·ligència. L’èxit és quan l’amfitrió –un editor, un director de teatre, el realitzador d’un programa– té autoritat per aixecar el nivell dels que s’hi acullen. Al programa de Toni Clapés, els entrevistats, els col·laboradors o els imitadors s’hi tornen més brillants. És instructiu escoltar en altres programes les mateixes veus que participen en el Versió RAC1 per veure com el nivell d’un col·laborador puja en un lloc i baixa en els altres. No m’interessen el cinema actual ni les tafaneries del cor, però a Versió RAC1 és diferent. I viceversa, m’interessen la literatura i la política, però trobo insuportables molts programes que hi estan dedicats i que fan veure que parlen de literatura o de política però en realitat parlen de cine actual i de tafaneries del cor.
Es paguen tots els diners del món als presentadors i es donen totes les facilitats als mitjans de comunicació tradicionals perquè ens degradin i sotmetin. Quantes vegades no ens sentim insultats per aquests mitjans, especialment pels públics? Versió RAC1 parteix d’un nivell de sentit comú i d’intel·ligència per sobre de la mitjana. Costa de trobar als mitjans tradicionals aquest grau de llibertat –en altres paraules, de políticament incorrecte– i sobreentesos portats amb tanta elegància i profunditat. Hi ajuda molt un humor del desengany que en els millors moments arriba a un surrealisme propi dels catalans. La fórmula jueva de Woody Allen funciona bé entre nosaltres: comèdia és tragèdia més temps.
Com sol passar, la clau de volta de l’èxit és el grau zero de vanitat en la persona responsable. Aquesta seriositat està posada a l’altre extrem de la frivolitat omnipresent en els mitjans i la política, on l’afalagament és la manera més eficaç, al costat dels diners –que de fet són el mateix–, de domar les presències públiques, fins que es tornen acrítiques i agafen aquell aire inflat i grotesc tan característic. Tot l’espai que la vanitat deixa, s’omple d’intel·ligència i companyia.
Molta gent ens hi sentim agraïts. Difícilment un programa com aquest sortiria en un altre país, ni s’explicaria sense la constància en l’autoexigència. També per aquest rigor, el tractament de la llengua hi és un cas excepcional de respecte i de raonable màniga ampla. Per molts anys pel premi rebut. Penso que en mereixeria molts més, i d’específicament catalans.