Girona revisita la tenaç i persistent repressió franquista

GironaUn Cadillac Fleetwood Seventy-Five, d’un negre sinistre i escortat per policies motorizats, recorre triomfalment la carretera de Barcelona de Girona mentre una munió de nens amb calça curta fan onejar amb entusiasme banderetes espanyoles. La fotografia correspon a la visita oficial del dictador Francisco Franco a Girona el 17 de maig del 1960, i s’ha convertit en la portada del llibre El franquisme a Girona, que l’Ajuntament de Girona ha publicat amb premeditat retard com a llibre de les Fires de Sant Narcís per fer-lo coincidir amb els 50 anys de la mort del dictador. És un llibre signat per set historiadors gironins i prologat per l’alcalde, Lluc Salellas, que defuig les visions simplistes i en alguns dels seus articles, sobretot en el que signa el més reputat historiador del franquisme a Girona, Josep Clara, detalla amb precisió i excepcionals perles d’arxiu la tenaç i persistent repressió que va suposar l’aixecament militar del 36 i, sobretot, “el combat implacable contra el vençut”.

Lluís Serrano Jiménez, professor d’història contemporània de la UdG i coordinador del volum, explica que un dels motius del llibre és ser un antídot contra “la comercialització de la memòria de la guerra i del franquisme en diferents direccions i notables simplificacions benvolents cap a la dictadura, que corren com la pólvora per les xarxes socials i que impacten fort, emocionalment, entre les noves generacions”. Serrano creu que la democràcia liberal a Occident pateix una gran crisi i “potser les arrels del desencant les hauríem de trobar en el fet que la democràcia –dirigida amb fortes lògiques neoliberals– és incapaç d’aportar un futur esperançador per als joves”.

Lluc Salellas escriu al pròleg que el llibre té l’objectiu “de mirar-nos als ulls sense por” i fer memòria d'“anys foscos, molts de grisos, de famílies que van fer fortuna mentre d’altres eren condemnades a viure fora de la nostra ciutat per no ser torturades o assassinades". I afegeix: "D’una situació de vencedors i vençuts que va perdurar i que, d’alguna manera, encara perdura”. L’alcalde també parla d’una transició guiada pel franquisme: “El cap d’estat va ser nomenat a dit pel dictador Francisco Franco. I d’aquella aigua encara en bevem. A càntirs”. 

La normalitat del trauma

Girona, com a capital provincial, va ser el centre neuràlgic del poder del nou règim sorgit de la Guerra Civil. Concentrava el poder civil, militar i eclesiàstic. La participació de part de la societat catalana en la dictadura franquista i nacionalcatòlica va transcórrer, segons afirma Serrano, “amb una normalitat que s’explica per l’experiència traumàtica de la guerra i la repressió a la rereguarda republicana, la garantia de continuïtat de l’ordre social de la propietat i uns determinats marcs culturals, construïts a través de la propaganda i la censura”. 

L’article de Josep Clara (per cert, un dels nens amb calça curta als quals van donar la bandereta espanyola per aclamar Franco el 1960) conté cites inèdites i informació que no havia estat publicada fins ara, com la sorprenent revelació que el bisbe Josep Cartanyà (el clergat va esdevenir funcionari de l’Estat) rebia una assignació anual de 36.000 pessetes, mentre que el governador civil, Josep Pagès, en cobrava 35.160, tot i que se li afegien 20.000 pessetes per despeses de representació. Clara també recupera una crida a la repressió (o a l’afusellament) publicada per l’excombatent i futur novel·lista Josep Maria Gironella a El Pirineo: “Cayeron, sí, los primeros de las listas, porque eran criminales y tenían que caer; pero docenas de inscritos en ellas se pasean por la Rambla con el rostro intacto y doblan las esquinas sin sentirse el pecho agujereado”. 

El verb 'rematar'

L’historiador gironí desgrana en el seu article la connivència amb el franquisme de tota mena de personatges de segona fila que van tenir un paper determinant en la repressió, les revenges personals i el sosteniment del règim: “El franquisme no era un home sol: centenars de personatges menors, uniformats o no, funcionaris o no, van fer la feina bruta a l’hora de conjugar els verbs delatar, depurar, estomacar, condemnar, censurar, castigar i rematar el vençut i l’opositor, i també a l’hora de confondre els interessos de la pàtria amb els de la dictadura i els beneficis particulars”.

L’historiador Maximiliano Fuentes Codera, de la UdG, a “La construcció ideològica i cultural del nou Estat (i la dissidència)” repassa el partit únic i les seves organitzacions, la Sección Femenina de la Falange, el control absolut de la premsa, l'ocupació simbòlica de l’espai públic i el paper de l’Església com a pilar de règim. 

Pere Guanter Subirà, diplomat en ciències socials i tècnic de cultura, descriu el paper de l’oligarquia franquista, explica les visites de Franco, el paper dels dirigents més destacats i conclou l’article amb el llistat de càrrecs durant el franquisme.

La perversió de les normes

El geògraf de la UdG Joan Vicente Rufí s’ocupa de l’urbanisme sota el franquisme en l'apartat “L’ascens i la caiguda de la Gran Gerona i les seves conseqüències, 1940-1979”. Vicente hi parla de les annexions de municipis veïns i de “l’absència, la perversió o la impotència dels principis, normes i procediments tècnics que el règim mateix promovia”. Segons Vicente, la norma venia donada per “l’especulació, la subsidiarietat d’allò públic i col·lectiu, la segregació, la il·legalitat i la corrupció”, amb unes “conseqüències que encara es paguen”.

L’apartat de l’art al llibre el signa l’historiador de l’art Narcís Selles Rigat. L’autor afirma que les “línies comminatòries i repressives de l’estat espanyol arribaven arreu” i afectaven “tots els àmbits de la vida, àdhuc els més personals, com són la sexualitat i la llengua, i també, és clar, el camp de l’art”. Selles adverteix que “no sempre resulta fàcil establir amb precisió els límits entre els autors que jugaren a consciència la carta col·laboracionista, sigui per convenciment, oportunisme o afany de reconeixement”. L’art del franquisme “no es va reduir a manifestacions tradicionals”, sinó que va fer “una utilització força hàbil de l’art modern”, diu Selles, que conclou que “ni el franquisme ni l’art sota el franquisme van ser realitats estàtiques i monolítiques”. 

Per acabar, Xavier Carmaniu Mainadé, de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents de la UAB, passa revista a l’ensenyament durant el franquisme i a la gran repressió soferta pel cos docent sota un títol ben eloqüent: “Formar hombres para España, almas para Dios”.

Un llibre amb tensions

La confecció del llibre no ha estat exempta de tensions que, en algun cas, han aflorat en la redacció. El mateix alcalde fa autocrítica al pròleg per la manca de veus femenines en el volum. El coordinador admet també, al seu text, que ell i altres col·laboradors van tenir dubtes per si feia l'efecte que es posaven “al servei del poder”, en tant que se sumaven “a una temàtica que pot ser llegida com una moda”. L’elecció de l’historiador Maximiliano Fuentes, regidor socialista de Girona, com a col·laborador del volum també va generar mala maror a l’Ajuntament.