El dia que les dones van agafar les armes per defensar Girona

GironaTal dia com avui de fa 216 anys, una Girona molt debilitada per mesos de setge de les tropes napoleòniques aconseguia repel·lir un enèsim atac de l'exèrcit francès. Era el 19 de setembre del 1809 i aquell dia s'exaltaria fins al franquisme com el Gran Dia de Girona, en què l'absolutisme va aconseguir vèncer un exèrcit de valors republicans. Només algunes veus, com la de l'escriptor i periodista gironí Prudenci Bertrana, s'atrevirien a posar en qüestió el relat oficial, cosa que li va comportar rebuig públic, una detenció i haver d'anar a viure a Barcelona.

Però la gesta del 19 de setembre va ser més que efímera. Tres mesos després el general espanyol Mariano Álvarez de Castro, enfollit, finalment capitulava i obria les portes d'una ciutat que en poc més d'un any i mig va perdre la meitat d'una població de llavors només 10.000 habitants (ara en són més de 100.000) fos per la guerra, per la fam o per les malalties que van assolar una Girona tocada de mort. Uns fets que avui són ben desconeguts per la majoria de joves, perquè poc s'ensenya a les escoles.

Parlem del setge de Girona durant la Guerra del Francès o coneguda també com d'Independència. La que dona nom a una de les places amb més vida de la ciutat. Bars i restaurants envolten una escultura d'un Álvarez de Castro heroic que durant els anys del Procés solia tenir una estelada a les mans, mostra de fins a quin punt les paraules prenen nous significats al llarg dels segles.

Llaços vermells al braç

A l'escultura, el general dirigeix un soldat sobre un fusell amb tot de cadàvers de francesos al damunt. El que no hi ha en aquest monument ni en cap altre de la ciutat –tret d'un mausoleu a l'església de Sant Fèlix– és l'al·lusió a unes de les grans protagonistes dels setges: un grup de dues-centes dones que es van unir per crear la primera companyia militar femenina de l'Estat. Era la Companyia de Santa Bàrbara, les integrants de la qual eren més conegudes directament com les Bàrbares, identificades amb un llaç vermell al braç.

La seva tasca consistia a socórrer els ferits i portar aigua i aiguardent a primera línia, però documents de l'època les situen al davant, empunyant una arma si era necessari. Ho recullen Teresa Sagrera i Ramon Gasch a la novel·la històrica ambientada a Girona Llaços de sang (Columna, 2022), en què expliquen els setges de Girona des de la mirada femenina després d'una curosa documentació dels fets. "Són dones que es van autoorganitzar i tenim constància que ja existien durant el primer setge de Girona –detalla Sagrera–. La seva tasca era socórrer i repartir munició. Això no vol dir que mentre eren al lloc no l'acabessin fent servir. Però el seu objectiu primer era de defensa de la ciutat en el sentit més humanitari".

Ja en els escrits de l'època, el general que dirigia els francesos, Laurent Gouvion Saint-Cyr, remarca el paper de les gironines. "El més lleu alè de vent feia volar i descobrir els llaços que distingien les dones de Santa Bàrbara, algunes de les quals van guanyar en aquesta jornada les recompenses i distincions dels valents", va escriure al seu diari de campanya el 1836. En ressaltava els llaços vermells, que duien com a símbol del rei absolutista Ferran VII, mentre que les tropes napoleòniques duien a la boina la bandera de la Revolució Francesa.

Heroïnes del segle XIX

El pas del temps i l'interès dels poders monàrquics i religiosos per enaltir el paper de la ciutadania als setges de Girona van convertir les Bàrbares en autèntiques heroïnes. "Fins i tot els francesos confessaven que lluitaven no només contra soldats, sinó contra dones que semblaven amazones", escriuria l'historiador i polític liberal Emili Grahit el 1896 a Historia de los sitios de Gerona. El pintor Ramon Martí Alsina va immortalitzar-les en tres quadres: l'enorme El gran dia de Girona (penjat a l'auditori Josep Irla de la delegació del Govern a Girona), Les heroïnes de Girona (al saló de plens de la Diputació de Girona) i La Companyia de Santa Bàrbara (al fons del MNAC).

A la pràctica, segons Sagrera, "aquestes dones, la majoria joves i sense fills, defensaven casa seva", més enllà dels idearis. "Girona va viure una arrasada total –afegeix–. Sabent que no hi tenien res a guanyar, Álvarez de Castro va portar la ciutat al suïcidi col·lectiu". Tot i no tenir-se constància que cobressin o rebessin racionament durant la guerra, sí que algunes de les comandants van acabar tenint una pensió vitalícia, com va ser el cas de Maria Àngela Bivern, nascuda a Palol d'Onyar i que es va allistar als 22 anys, sent soltera.

L'esquadra de Bivern es reunia a la plaça del Vi, mentre que la resta ho feien a la plaça de Sant Pere, a la de l'Hospici i a la del Mercadal. Sagrera també destaca que tenien una "organització democràtica" entre elles i lamenta que no se les hagi tingut en gran consideració. "No eren considerades part de la guerra –conclou–. Però si no fos per la seva tasca, sense homes a la ciutat perquè havien marxat a la Croada Gironina, qui hauria tingut cura dels fills, dels grans i de la intendència humanitària?"