El restaurant amb estrella a l'últim poble de la Costa Brava on treballa tota la família
El Voramar de Portbou, regentat únicament pels cinc membres de la família Jamàs i Garbí, ha revalidat per segon any consecutiu la seva primera estrella Michelin
PortbouA Portbou, l'últim poble de la Costa Brava abans de travessar la frontera amb la Catalunya del Nord, sobresurt una de les propostes gastronòmiques d'alta cuina més singulars i estimulants de les comarques gironines. És el Voramar, un petit restaurant molt ben cuidat, arran de mar, gestionat al complet per la família Jamàs i Garbí, que aquest 2025 ha guanyat la seva primera estrella Michelin. Un reconeixement que aquesta mateixa setmana han revalidat per al 2026, consolidant-se a la primera línia del mapa gurmet català. Per tot això, han estat un dels premiats en els nous guardons de l'ARA Girona, batejats com els 25 gironins que han marcat el 2025, entregats el passat 12 de novembre.
Al restaurant hi treballen, tant a la sala com als fogons, els pares, els dos fills i el gendre, tots ells implicats a fons —només amb algun reforç durant la temporada d'estiu— per tirar endavant el negoci amb màxima excel·lència i dedicació. Formen l'equip el matrimoni portbouenc format per Domingo Jamàs i María José Garbí, dos veterans incombustibles del món de l'hostaleria, que cada dia procuren que el menjador del Voramar estigui a punt i el servei surti rodat. La filla, Miriam Jamàs, també s'implica a fons en les feines de sala, mentre que el seu company, el xef Guillem Gavilán, originari de la Pobla de Claramunt, que va conèixer el 2011, és el cervell a la cuina. Completa l'alineació el segon fill del matrimoni, Pau Jamàs, format en pastisseria, que dona un cop de mà a la cuina i s'especialitza en les postres. Un dia de tardor al matí, abans del servei de migdia, que reuneix una quinzena de comensals, tots cinc planxen les estovalles, netegen les copes i ho deixen tot a punt a la cuina, mentre es passen en braços la filla més petita de la Míriam i en Guillem, que recentment s'ha incorporat a la família.
El bar de cafès i entrepans del 1988
El Voramar ha anat guanyant-se un nom entre els amants de l'alta cuina els últims anys, però els orígens es remunten molt abans, el 1988, quan Domingo i María José van aixecar la persiana d'una cafeteria en què servien cada dia, des de primera hora fins a altes hores de la nit, cafès i entrepans a la clientela del poble. De mica en mica hi van anar incorporant tapes, plats combinats i pizzes, fins que, cap al 2013, els fills i el gendre van involucrar-se en el negoci i van començar a virar el rumb. Oferien menús de migdia a preus populars i progressivament van anar evolucionant la proposta: "Al principi, treballàvem amb competitivitat de preus, fent menús a 11 €, que és el que cobraven la resta de restaurants del passeig, però amb una qualitat molt superior, i no ens sortien els números. Però un dia ens vam atrevir a despuntar-nos amb una proposta de 20 € i, llavors, vam començar a combinar la carta amb petits menús degustació, que la gent cada vegada ens demanava més, mentre ens anàvem formant de manera autodidacta, amb llibres, assaig-error i cursos, fins a consolidar la proposta que tenim avui", rememora Miriam Jamàs.
"Quan fèiem servei de 7 del matí a les 2 de la matinada i treballàvem tots, era molt estressant i sacrificat, ens tiràvem els plats pel cap i perdíem diners, però ara és una satisfacció, ens sentim molt a gust i amb una mirada ja ens entenem", afegeix la mare.
Cuina de xup-xup i mar i muntanya
Actualment, el Voramar té dues opcions de menú degustació: una de més curta, de 98 €, d'uns 15 passis, i la més llarga, d'uns 20, de 148 €. Ara, a les portes de l'hivern, és just un moment de canvi a la carta i d'incorporació de nous plats, però la proposta de fons és sempre la mateixa: "La principal condició és el gust; s’ha de notar, tant en salat com en dolç. La nostra és una cuina d’intensitat, de moltes hores de xup-xup, i també juguem molt amb la combinació mar i muntanya. Aquests trets de la cuina tradicional no els hem perdut mai de vista", explica el xef Guillem Gavilán. I avança: "En el nou menú hi entrarà una escudella amb gamba i, per exemple, també tenim postres amb ostres i unes altres amb bolets. Jo soc de muntanya i treballo davant del mar, això em dona un ventall de gustos molt ampli i em permet jugar amb moltes combinacions." El llamàntol blau amb torró i sobrassada també n'és una bona mostra i, entre els imprescindibles, sobresurt l'oliva, cruixent per fora, líquida per dins, habitual en els entrants de diversos restaurants d'aquest estil, però que molts comensals demanen per favor que no retirin mai.
L'oliva, de moment, es manté, però, en general, la cuina del Voramar és permeable, efímera i va canviant almenys dues vegades per any segons l'època i els interessos creatius del xef. "El 90% de les elaboracions tenen data de caducitat: no vull tenir coses a la carta només perquè agraden a un client concret. És cuina d’edició limitada, si no, seria una fàbrica de caragols que fa sempre el mateix patró. Ens avorriríem", reconeix el pastisser Pau Jamàs.
Portbou, enclavament singular
Més enllà de la qualitat dels plats, un valor afegit del Voramar és el seu emplaçament. Portbou és un poble molt petit, apartat del glamur i els focus d'altres municipis de la Costa Brava, parat en el temps, amb una estació de tren antiga i edificis que recorden el segle passat. Un poble carregat de memòria, de passadors de frontera, transportistes i viatgers, on Walter Benjamin va llevar-se la vida el 1940 fugint dels nazis. Sense massa atractiu turístic, molts clients del restaurant es desplacen expressament per a l'ocasió, des d'arreu de Catalunya o el sud de França. "Estem a Portbou perquè som d'aquí i volem posar en valor el poble, però ens agradaria que el poble s'aprofités una mica més del nostre reconeixement. Tot i això, cada any venen diversos veïns a fer un àpat i això ens dona molta alegria", explica el pare. Treballar en un entorn com aquest, a més, també es nota, d'una manera o altra en cada plat: l'aigua cristal·lina, la tramuntana, les algues, els corrents o els quatre pins damunt les roques que es veuen des del menjador; tot forma part del dia a dia i, per tant, també de la feina, de tots els integrants de la família Jamàs i Garbí.