Uriços

“Tan bé que s’ho havia passat el teu onclo, amb el trajo de submarinista i el fusell –diu la meva tia–. Ara no pescaria ni amb canya. Ha vist com s’ha anat buidant de peixos el mar, i ho troba un crim”.

Li dono la raó sense deixar d’agrair les vegades que el meu oncle, per aquesta època, es presentava a casa nostra amb una saca d’uriços acabats de collir que regalimava d’aigua de mar. Amb unes tisores especials obríem els uriços en dues meitats, la punxa i la crosta cruixien d’anar-se trencant, llençàvem la tapa i d’un cop sec de mà buidàvem el sistema digestiu de l’animal. Ens menjàvem els uriços a fora, a sota el sol d’hivern. La llum pàl·lida deixava delectar-se amb el negre blavós de les punxes, que encara es movien al palmell de la mà, fràgils i dures, com de ceràmica, mentre amb la cullereta anàvem traient del petit bol natural de l’uriç les tires posades en forma d’estrella, d’un vermell viu, inflamat i brillant, de vegades taronja o groguenques, que menjàvem amb pa.

No hi ha res més deliciós i ple de mar que els uriços. Es mengen crus, i és un pecat afegir-hi res com fan alguns restaurants. La textura gelatinosa pot ser més o menys granulada, i es desfà al paladar com una crema carnosa fresca, espessa i refinada, amb gust d’algues i crustaci i sal marina. Una vegada, jo mateix vaig baixar a un racó difícil de la cala Urgell a buscar-ne per al sopar de Cap d'Any, amb l’aigua fins a mig cos, un capvespre. Ja en venien a la peixateria, però tot és molt més bo si t’ho culls tu mateix. 

“Cada vegada me’ls porten més petits”, em diu la peixatera quan li pregunto “per què n’hi ha menys" i li dic que "em sembla que al final no n’agafaré.” Els últims anys l’uriç s’ha depredat sense mesura, com tot el que toca el turisme. S’ha promocionat en garoinades salvatges al mateix temps que hipòcritament se’n limitava la pesca. Cada cop se’n veuen menys a sota aigua i són més petits. Aquests animals poden viure fins a vint anys. Amb els pops ha passat igual, que en tot aquest estiu anant a sota aigua cada dia no n’he vist ni un. El meu oncle té molta raó.

Ara una pandèmia desconeguda ha provocat la mort massiva de l’uriç propi de les illes Canàries, que s’extingeix a marxes forçades. Pot ser que això arribi a l’uriç d’aquí, com entre el 2017 i el 2018 va passar amb les nacres, que en pocs mesos van desaparèixer totes. Començant per la mateixa paraula, la relació de la gent de per aquí amb l’uriç és d’una intimitat submarina com l’animal, i tan estreta com haver-se’n menjat. Si els uriços es moren, serà com si els arrenquéssim del fons marí de dintre nostre.