Viure de l'aire a Sant Jordi Desvalls en el local més insòlit

Sant Jordi DesvallsLa gran nau d’Airearte, a Sant Jordi Desvalls, és com un continent en expansió, capaç d’absorbir tot el que bull dins el cap de Lluís Mohedano. Un espai que va creixent com un dels inflables gegants que han permès al seu creador viure, literalment, de l’aire durant quaranta anys. L’edifici, un antic assecador de cebes i patates, s’ha convertit amb el temps en un artefacte difícil de classificar: galeria d’art, sala de concerts, escenari de teatre, dansa i poesia, coworking improvisat, espai per a tallers i, alhora, bar on es barregen còctels i platillos amb converses afables. Al principi obria només de tant en tant, coincidint amb alguna exposició, però des de l’estiu passat, ja amb llicència de bar, aixeca la persiana cada dia i confia que un públic creixent validi la seva original proposta en constant evolució.

Dels inflables al bar

Mohedano fa quatre dècades que fabrica inflables. Va aterrar a l’Empordà procedent de Barcelona, on regentava The Air Shop, un local singular al carrer dels Àngels, davant del Macba, on venia i creava els seus inflables. D’allà van sortir peces per a espectacles, publicitat i cinema. Els seus inflables han vestit espais com la Pedrera, la Casa Batlló i l’Hotel Majestic, i unes meduses monumentals seves van nedar a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona. Treballa amb niló, polièsters i tota mena de teixits; alguns inflables es cusen, d’altres s’enganxen, i els més grans necessiten motors que els insuflin aire constantment. Ha creat una esfera de vint metres de diàmetre per a un acte de Mango al Palau Sant Jordi i un ninot de neu de vint-i-cinc metres per a la marca de whisky JB. Art efímer que de vegades perviu tot un any, com el dinosaure inflable que hi havia a l’Imax del Port Vell de Barcelona.

Mohedano és una rara combinació d’artista i artesà. “Faig inflables perquè volia viure de l’aire, i ja fa quaranta anys que ho faig. M’endinso en els projectes més complexos i artístics, allà on els altres no volen entrar”, diu. Va llogar la nau per tenir espai per fabricar, però amb el temps es va cansar una mica dels inflables i tot va derivar cap a una altra cosa. “Ha sortit sobre la marxa, com porto jo la vida.”

Embotellar aire del segle XX

Entre les seves idees més excèntriques hi ha la d'embotellar aire del segle XX davant de notari. En té mil ampolles i encara no n’ha venut cap. Somia una agosarada campanya de màrqueting per despertar l'interès consistent a trencar-ne cent cada mes. Les ven a seixanta mil euros i no pensa abaixar-ne el preu. Va rebutjar un milió d’euros d’uns inversors russos que volien comprar-les totes. Admet obertament que el local “encara no funciona”, però és tossudament constant: “Em puc morir de gana, però la vida m’ha demostrat que la constància té premi”.

Fa un any, Laura Sánchez, de la Bisbal, es va sentir atreta per la pissarra d’Airearte quan passava en cotxe per davant. Primer es va enamorar de l’espai, i després d’en Lluís. Des de llavors són parella i impulsen junts el projecte. “Tot gràcies a la pissarra”, bromegen. Ella treballa a Antic Bisbal i hi entén d’antiguitats. Viuen al costat del local, impulsen iniciatives com el Festival de Llum, que ja té tres edicions, i no deixen de pensar en nous projectes: festes per a gossos, acampades al jardí o, com ja van fer, convidar a tothom a sopar llenties per Sant Esteve. Com més boges són les idees, més gent acaben reunint al seu voltant.