Axel Honneth: "Vivim una revolta dels oprimits en contra de les formes de progrés social"

GironaFa deu anys Carles Capdevila va entrevistar el filòsof i sociòleg alemany Axel Honneth (Essen, 1949) a la sèrie que feia a l’ARA Diumenge sobre el món que ve. Deixeble d’Habermas, Honneth llavors dirigia l’Escola de Frankfurt i situava les tres emergències del moment en el capitalisme descontrolat, la globalització i les revoltes vinculades a la religió en contra d’Occident. Una dècada després, en un món amb noves emergències, Honneth ha visitat aquesta setmana per primera vegada Girona convidat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, on ha impartit quatre lliçons a la sala de graus de la UdG sota el títol Escapar-se de l’opressió. Diferents variants de resistència social. Viu actualment entre Frankfurt, on és professor de filosofia social a la Goethe Universität, i Nova York, on des del 2011 també imparteix classes al Departament de Filosofia de la Universitat de Colúmbia.

Quines són les tres grans emergències que encara el món actualment?

— És una pregunta difícil. Hi ha moltes coses a sintetitzar. Estic una mica sorprès que fa deu anys no mencionés la crisi ecològica. Crec que és un dels problemes més creixents als quals ens enfrontem en el món polític, perquè fa molt difícil respondre-hi com convindria i pot dur a un desastre. La segona seria la irrupció de tantes guerres com la d’Ucraïna o el desenvolupament tan terrible a Israel i Gaza. Però el que realment ha canviat és el pas d’una guerra cultural del món islàmic contra Occident a l’emergència d’un enemic dins el bloc d’Occident.

Trump i l’extrema dreta.

— L’extrema dreta populista, el feixisme d’extrema dreta. Aquesta és l’amenaça més gran per a l’estabilitat de les democràcies occidentals. I que ha augmentat sobretot des que Trump ha recuperat el poder als Estats Units, perquè la meva sensació és que dona suport a tots els moviments d’extrema dreta europeus. És una situació del tot nova.

Malgrat la situació crítica, ja llavors al final de l’entrevista deia que calia ser optimistes. Ho continua sent?

— A diferència d’altres intel·lectuals, crec que forma part de la tasca de la teoria d’emancipació buscar solucions i desenvolupar cert optimisme pel que fa als instruments possibles per sortir d’una situació molt difícil. Encara que, psicològicament, siguis pessimista en termes individuals. Penso que, com a intel·lectual i teòric, ha de desenvolupar algunes fantasies sobre emancipació. Però he de confessar que és molt més difícil ara que fa deu anys. Per primer cop en la meva vida política no veig senyals de progrés social.

Té molt a veure amb la seva generació?

— Em vaig criar a la dècada dels 50 i 60 del segle XX. I el que vam aprendre com a joves era que hi havia progrés. L’establiment de la Unió Europea, el capitalisme sota un cert control. Vam progressar en polítiques socials. Van acabar-se dictadures com la d’Espanya, Portugal i Grècia. Ara vivim en un moment, i crec que és el primer cop a la meva vida, en què no veig cap gran senyal de progrés.

En la xerrada oberta al públic a la UdG parla de postcolonialisme. Quin missatge envia Trump amb els aranzels?

— El seu missatge és molt difícil d’entendre, perquè si observes el capitalisme les darreres quatre dècades, anava de bracet del poder de la globalització. La globalització ha tingut molts efectes negatius, però ara, de cop, el país que representa el capitalisme més neoliberal mostra signes de posar fi a la globalització.

És xocant.

— Però el que realment és una sorpresa és aquesta guerra contra el que podríem dir la modernització. La guerra contra el que descriu woke: la lluita contra la justícia social. Sempre hem vist com una emancipació en procés la lluita contra la discriminació de les minories culturals i sexuals. Crear instruments legals per superar aquestes formes de discriminació.

Com explica la poca resistència des dels EUA i també des de la UE?

— Les condicions laborals han empitjorat, són més precàries. Passa el mateix amb el mercat de l’habitatge, ha explotat sense resistència. Crec que hi ha un sentiment creixent de desesperació, d’impossibilitat de canvi, que les condicions són així per culpa de poders poc transparents que estan fora del nostre control. Aquest sentiment ha crescut de la mà de l’enorme poder dels monopolis d’internet. Que algú com Elon Musk tingui el poder que té és una increïble mostra del nostre temps. Ens hauria de fer vergonya. Els monopolis haurien d’estar controlats i ara, per culpa del neoliberalisme, de la desregulació dels mercats, tenen fins i tot més poder que els estats.

Això explica la desesperació?

— Si ni el meu estat pot controlar aquests poders, com puc guanyar control sobre aquests poders? Crec que el que explica el suport a moviments d’extrema dreta és aquest sentiment d’indefensió. Cap dels partits actuals tradicionals, ni els socialdemòcrates ni els conservadors, poden fer res en contra d’això. Només un partit radical, l’extrema dreta, potser ens pot ajudar.

L’única manera d’escapar-se de l’opressió, doncs, és l’extrema dreta?

— Ara mateix és clar que la resistència està identificada amb el populisme d’extrema dreta. La revolta en contra de l’establishment, la revolta en contra dels governs existents, la revolta en contra del que considerem progrés i les polítiques progressistes. Perquè les polítiques progressistes semblen ser la globalització econòmica i cultural. Per tant, sí, és una revolta dels oprimits, dit d’alguna manera, en contra de les formes de progrés, de progrés social. És una insistència de les formes tradicionals de viure: una revolta dels valors culturals com la masculinitat, el supremacisme blanc i el treball industrial i el suport a les minories. Vivim una gran revolta que troba la seva millor expressió en els partits d’extrema dreta.

S’està renunciant a les llibertats?

— Potser una de les millors maneres de descriure-ho és fer servir el terme d’Erich Fromm, un dels primers membres de l’Escola de Frankfurt, que va escriure el llibre La por a la llibertat. La gent té por a la llibertat, a les noves llibertats que hem intentat establir, llibertats per a les minories, comportaments i noves formes de vida. Això ajuda a explicar el moviment d’extrema dreta.

Si ens trobéssim d’aquí deu anys, quins creu que serien els grans reptes?

— No tinc poders visionaris, però tinc l’esperança d’un ressorgiment fort de les polítiques socialistes o socialdemòcrates que siguin capaces d’allunyar les pors i ansietats que la gent pobra té ara, que reforci la creença en el futur i que sigui capça de recrear algun tipus de progrés al nostre món. Que doni força a Europa i faci d'Europa un exemple d’una comunitat democràtica postnacionalista. És la meva esperança.