Escorcolls dels talibans casa per casa: “Fins i tot van mirar dins de l'escalfador d'aigua del bany”

KabulJa era tard a la nit quan van picar a la porta. Una manera de picar que no era normal. No recordo quin dia va ser, ni quin mes, però sí que recordo perfectament el soroll dels cops i que eren les onze de la nit. A casa meva l’aire es podia tallar amb un ganivet.

El meu germà va obrir i es va trobar dues camionetes plenes de talibans armats, que li van dir que volien parlar amb el meu pare. "¿Què has fet amb el vehicle i amb l’arma?", li van etzibar quan el van tenir al davant.

El meu pare era un oficial de l'exèrcit afganès abans que els talibans tornessin al poder. Quan el govern anterior va caure, els talibans van ordenar a tots els militars lliurar les armes i tot l’equipament que tinguessin. El meu pare ho va fer i disposava d’una carta oficial que així ho acreditava. Va ensenyar la carta als talibans que van picar la porta, però no es van mostrar satisfets. El meu germà els va intentar rebatre, però el meu pare li va parar els peus. Era millor no discutir per no empitjorar més les coses. Al final, després d’una bona estona, van acabar marxant. Aquella va ser la nostra primera experiència dels talibans a casa. Per sort no hi van entrar. Teníem aquest consol.

Pocs mesos després que els talibans arribessin al poder l’agost del 2021, encara quedaven actius petits moviments de resistència a diferents llocs de l’Afganistan. Per exemple, continuaven els enfrontaments al Panjshir, una província situada al nord de Kabul i on la majoria de la població és de l’ètnia tadjika. A la capital també hi va haver atacs ocasionals. Va ser llavors quan els talibans van començar els primers escorcolls a gran escala casa per casa a tota la ciutat. Gairebé totes les llars van ser escorcollades. Però no tots els barris van ser tractats de la mateixa manera.

Diferències entre barris

Recordo que alguns amics meus que eren paixtus, la mateixa ètnia dels talibans, em van dir: "No han escorcollat casa nostra. Simplement han escrit 'escorcollat' a la porta i han marxat". Als barris on la majoria de la població som tadjiks o hazares, en canvi, va ser diferent. Els escorcolls van ser exhaustius, agressius i repetitius. Al barri de Khair Khana, on visc, els veïns sabíem que era només qüestió de temps que arribés el nostre torn.

Quan els escorcolls van arribar a la nostra zona, a casa meva vam intentar amagar tot allò que pogués generar sospites. Les medalles, els premis, els documents del meu pare, qualsevol cosa relacionada amb el seu passat, semblava perillosa. Així que els vaig ficar dins una bossa i els vaig portar a casa del meu oncle, que viu en una altra part de Kabul que ja havia estat escorcollada. De camí, vaig tenir una sensació estranya, com si aquell ja no fos el meu país, com si res em resultés familiar. Després vaig anar a treballar, però no em podia concentrar. Vaig trucar la meva mare tres vegades. "Ja han arribat?", vaig preguntar. "Encara no, són al carrer del costat", va contestar.

Quan vaig tornar a casa, va tocar el torn al nostre carrer. Els meus germans havien portat el meu pare a casa del meu oncle per evitar que el trobessin. Així que a casa només érem la meva mare, els meus germans i jo.

Els talibans van trucar i hi van entrar. No anaven amb cap dona policia. Tots eren homes armats amb barbes llargues, roba local i cares que feien por. Ho van escorcollar tot: matalassos, coixins, sota les catifes, darrere la nevera, dins dels armaris... Fins i tot van mirar a dins de l'escalfador d'aigua del bany.

La meva mare i jo érem a la meva habitació, i van llençar tota la meva roba de l'armari a terra. No van mostrar cap mena de respecte per la privacitat, per la feminitat, ni per l'espai personal. La manera com van escorcollar el dormitori i la roba d'una dona jove com jo va en contra de la nostra cultura, però ho van fer sense dubtar-ho. Amb les seves botes brutes, van trepitjar les catifes i la roba, i ens miràvem com si fóssim criminals. Quan van acabar, com que no van trobar-hi res, van escriure "escorcollat" en llengua paixtu a la porta de casa, i van marxar.

Aquest no va ser l'últim escorcoll. El nostre barri, majoritàriament tadjik, ha estat escorcollat dues vegades més. Els grups de resistència que s'oposen als talibans estan majoritàriament associats amb els tadjiks, i els talibans semblen assumir que a les zones tadjiks hi ha combatents i armes amagades. Cada escorcoll ha estat pitjor que l'anterior. Fins i tot van cavar als patis de les cases. La por va anar creixent cada vegada més. Semblava un càstig col·lectiu.

Algunes famílies no ho van suportar més i van marxar del barri. Un dels nostres veïns, un home gran que vivia amb la seva dona i dues filles joves, es va mudar després de repetits escorcolls perquè tenia por per les seves filles: temia que els homes armats intentessin sobrepassar-se amb les dues noies. És a dir, no tenia por de les armes. Es tractava de dignitat, de seguretat i de sentir-se vulnerable pel fet que uns desconeguts poguessin irrompre a casa en qualsevol moment i abusar de les filles.

Han passat uns vuit mesos des de l'últim escorcoll, però la por no ha desaparegut. Hi ha punts de control dels talibans arreu del barri. Aturen els vehicles i els inspeccionen. Tenim la sensació que ens vigilen constantment.

Nou Codi Penal

A començament de gener, a més, els talibans van aprovar un nou Codi Penal, l’article 23 del qual diu que qualsevol persona que tingui informació sobre un opositor del govern i no la faciliti als talibans serà castigada amb fins a dos anys de presó. Ajudar i donar refugi a aquesta persona pot suposar cinc anys a la garjola. Això significa que la pressió ja no és només a la porta, sinó arreu.

La confiança que abans mantenia unides les comunitats s’ha substituït per la sospita. Els veïns que abans compartien menjar i dolor ara mesuren les seves paraules. Les famílies tenen cura de qui les visita. Les converses s'aturen quan un desconegut s’apropa. Ja no només tenim por dels homes armats que escorcollen les cases, sinó també que un familiar, un veí o qui sigui ens assenyali amb el dit i ens denunciï als talibans.

Sembla que ara la societat tingui orelles, s’ha convertit en una mena de sistema de vigilància que controla amb qui ens relacionem, què diem i què pensem. A més de la por del que puguin trobar a casa nostra, tenim por d’allò que puguin dir de nosaltres.