Fingir que estàs malalta per poder fer esport a l’Afganistan

KabulMai ha estat habitual que les dones a l’Afganistan vagin al gimnàs. En algunes zones remotes del país, les dones ni tan sols saben què és un gimnàs. Per a elles, estar actives vol dir treballar al camp, portar aigua o passar hores i hores fent feina no remunerada a casa.

Abans del retorn dels talibans al poder, però, hi havia gimnasos només per a dones en algunes ciutats grans, com ara Kabul, Herat i Mazar-e Xarif. Eren espais per fer exercici, connectar, respirar lliurement i cuidar el cos.

De fet, jo acostumava a anar al gimnàs a Kabul. Practicava kungfu. Moltes altres noies de la meva edat també feien esport després d’anar a classe a la universitat. Jo ho esperava amb il·lusió. Com a dones, no podíem fer exercici lliurement en parcs o espais públics, però el gimnàs era un lloc segur. Quan van tornar els talibans, però, els gimnasos per a dones, com tants d'altres llocs, van quedar totalment clausurats.

Tot i que jo ja havia deixat d’anar al gimnàs arran de la pandèmia, el fet que els talibans tanquessin tots els gimnasos femenins el 2021 i eliminessin les dones de l’escena esportiva afganesa em va suposar un cop dur. Em sentia com una presonera que, en comptes de rebre una reducció de la pena, havia estat transferida a un règim d'aïllament.

Avui dia, anar al gimnàs a l’Afganistan, si ets dona no només està prohibit, sinó que és perillós. Sota el règim dels talibans, si ets dona i fas esport pots ser considerada una criminal. De fet, no hi ha cap gimnàs femení que funcioni obertament. Amb tot, si fas esport d’amagat o entrenes altres dones en una casa particular també t’arrisques que et detinguin.

Això és el que li va passar setmanes enrere a Khadija Ahmadzadeh, una entrenadora de taekwondo. Va ser detinguda a la ciutat d'Herat per precisament entrenar altres noies d’amagat. Un tribunal dels talibans la va jutjar i la va considerar culpable, i va haver d’estar entre reixes tretze dies durant els quals va ser obligada a penedir-se del que havia fet. Només aleshores va ser deixada en llibertat. La notícia em va inquietar profundament. Una de les meves millors amigues continua fent esport a Kabul de forma clandestina.

No sé com, però algunes noies afganeses han esdevingut encara més valentes amb les innombrables restriccions dels talibans. Malgrat els riscos, troben maneres d'accedir a espais que oficialment estan prohibits. La meva amiga, que és per a mi com una germana gairebé, és una d’elles. Fa més d’un any que s’arrisca a anar d’amagat a un gimnàs. Quan em va explicar com ho feia, encara em va sorprendre més.  

A Kabul, alguns hospitals privats tenen gimnasos al soterrani que teòricament són només per als pacients. Els talibans creuen que només hi van aquells malalts els metges dels quals els prescriuen fer esport. En realitat, però, moltes noies se les empesquen per aconseguir receptes falses o directament s’inventen malalties per poder accedir a aquests llocs, fer esport, i saltar-se la prohibició dels talibans.

El salconduit per al gimnàs

La meva amiga em va dir que el seu metge li havia fet una recepta indicant que tenia una lesió lumbar i que necessitava exercici físic per recuperar-se. Aquesta recepta és el salconduit que li permet entrar al gimnàs.

Però fins i tot aquests gimnasos hospitalaris són minuciosament vigilats pels talibans del ministeri per a la Promoció de la Virtut i la Prevenció del Vici. De vegades revisen les receptes mèdiques, o ordenen als entrenadors que no permetin que hi entrin dones que consideren que van "vestides de forma inadequada”. Evidentment, al gimnàs no sona cap música. També està prohibida.

Malgrat això, dins del gimnàs, l'ambient és una mica distès. És un lloc on les dones poden riure, entrenar, suar i, durant un curt període de temps, alliberar els seus cossos de la por. Però aquesta sensació de llibertat és fràgil. El temor que els talibans hi puguin irrompre en qualsevol moment no desapareix. Per això, al passadís sempre hi ha algú vigilant per avisar les altres noies si venen els fonamentalistes.

Ser dona i fer esport no és cap delicte, de la mateixa manera que mai ho va ser estudiar. De vegades desitjo anar al gimnàs amb la meva amiga, però confesso que tinc por. No només dels talibans, sinó també de l'esgotament que suposa viure diverses vides ocultes alhora. La meva salut física m'importa, però no vull arriscar-me encara més.

Amb tot, sempre que penso en la meva amiga i altres dones com ella, sento por i admiració alhora. Són dones que fan veure que estan malaltes només per fer exercici. Corren, respiren i entrenen, no pas per aconseguir medalles i reconeixement, sinó simplement per sentir-se vives.

En un país on ser dona esdevé una lluita diària, fins i tot moure el cos pot convertir-se en una forma de resistència silenciosa però profundament poderosa.