Guerra, preus alts i censura: els talibans no ens deixen ni parlar del nostre patiment
KabulDijous va fer quinze dies que van començar els enfrontaments entre l'Afganistan i el Pakistan. Durant les últimes tres nits no hi ha hagut drons pakistanesos sobrevolant el cel de Kabul, però no ha estat així des de finals de febrer. Ara que és Ramadà, l’alarma del despertador ja no ens desperta de matinada per menjar abans que es faci de dia, sinó que ho fa el brunzit dels avions pakistanesos i el soroll dels trets. De fet, més d’una vegada m’he despertat quan encara era fosc i el so dels trets ressonava a tota la ciutat. Més tard els talibans informaven que els drons pakistanesos havien entrat a l'espai aeri de Kabul i les seves forces els havien abatut.
Per a mi, i per a la majoria dels afganesos, sentir trets a Kabul ens resulta familiar, però ens dol. Som una generació que sempre hem viscut en guerra. De vegades penso que som persones que vam néixer entre explosions i atacs suïcides, i potser això també ens acompanyarà quan estiguem en un altre món.
A banda dels enfrontaments amb el Pakistan, hi ha guerra a l’Iran, que també fa frontera amb l’Afganistan. Encara que tots dos conflictes passen a centenars de quilòmetres de Kabul, afecten la nostra vida quotidiana. L'Afganistan és un país que depèn de les importacions. Molts dels productes que fem servir provenen dels nostres països veïns. Per exemple, del Pakistan importem arròs, oli, cigrons, espècies, medicaments, roba... El comerç entre l’Afganistan i el Pakistan va superar els 1.108 milions de dòlars durant els sis primers mesos del 2025, segons dades del ministeri de Comerç dels talibans. Però des de l’octubre passat, molts passos fronterers han quedat tancats i es pot dir que les importacions pràcticament s’han aturat.
Els talibans van assegurar que trobarien rutes alternatives per importar els productes que l’Afganistan necessita, i una de les rutes principals era a través de l’Iran. Però des que aquest país està en guerra, també s’han reduït les importacions des d’allà. El resultat de tot plegat és que els preus s’han disparat. L'arròs que abans costava uns 3.200 afganis ara val 4.300. El preu de la farina ha augmentat dels 1.500 afganis als 2.200, i l'oli, dels 1.500 als 2.150.
A casa meva només treballem la meva mare i jo. Ella és mestra de primària i jo soc periodista. Els meus germans encara estan estudiant, i el meu pare, que era oficial de l’exèrcit afganès, es va quedar sense feina quan els talibans van arribar al poder. Tinc 25 anys i fins ara no recordo haver sentit mai a casa que tinguéssim problemes per comprar menjar.
Però fa cinc dies la meva mare va demanar al meu pare que anés a comprar farina i arròs perquè no en teníem. El meu pare va anar al mercat i va tornar amb les mans buides. Com que els preus eren tan alts, va tornar a casa per consultar-ho amb la meva mare. Me’ls vaig trobar parlant sobre la possibilitat de comprar arròs de baixa qualitat, que és molt més econòmic. El meu pare explicava que el botiguer li havia dit que els grans de l’arròs eren molt més petits, però que es podien menjar. Sempre hem sigut una família de classe mitjana, però en aquell moment vaig sentir que ens estàvem traslladant a un estatus econòmic inferior. Em pregunto quantes famílies senten el mateix.
Cerca de menjar
Durant aquests dies de Ramadà, quan arriba l’hora de trencar el dejuni, alguns comerciants i persones amb un cert poder adquisitiu fan caritat i distribueixen menjar. Donen a cada persona un bol amb una mica d’arròs, una petita porció de carn, un dàtil i mig tros de pa. Cada vegada veig més aquesta escena als carrers de Kabul: s’hi concentren centenars de persones –dones, homes, gent gran, nens– per aconseguir aquesta mica de menjar. Quan comença la distribució, també comencen les empentes i les baralles. La gent té por que no els donin res.
En el passat ja havia vist escenes d’aquesta mena a Kabul, però ara hi ha una diferència molt important: també hi ha dones, i la xifra de persones que busca menjar s’ha disparat. Avui, de fet, el carrer per on circulava ha quedat tallat pel munt de gent que es concentrava per aconseguir menjar, i això que encara faltava més d’una hora i mitja per al trencament del dejuni. "Afanya't, si no aconseguim res, passarem gana", he sentit que un nen deia a un altre.
L'hivern encara no ha acabat a Kabul. Plou i fa fred per passar la nit sense encendre una estufa de gas o un braser de carbó. Però el preu del gas també ha pujat. Abans el quilo costava 45 afganis, i ara ja en val gairebé setanta. En les últimes nits, a casa meva, ens hem embolicat amb mantes de llana en lloc d'encendre l’estufa per passar la nit.
La censura dels talibans és tan fèrria que els mitjans de comunicació afganesos ni tan sols poden informar de tot això. Els talibans ens han advertit a nosaltres, els periodistes, que no podem parlar de l’impacte econòmic que el tancament dels passos fronterers amb el Pakistan està generant a la gent, malgrat que és un tema que està en boca de tothom. Tothom parla del mateix. El ministre d'Afers Exteriors dels talibans ha declarat fins i tot que el tancament d'aquestes rutes comercials no ha tingut cap mena d’efecte a la vida dels afganesos.
De vegades sembla que no només hem de fer front a la guerra o a la pujada dels preus, també hem de fer front a la negació del nostre propi patiment.