50 anys després del cop d’Estat, l’Argentina segueix rebutjant àmpliament la dictadura

Buenos Aires“No oblidem, no perdonem, no ens reconciliem”, deien desenes de pancartes dimarts passat a la Plaza de Mayo, al centre de Buenos Aires, en una manifestació històrica pel Dia de la Memòria per la Veritat i la Justícia a l’Argentina. Malgrat que el 24 de març sempre és una data assenyalada al calendari, la d’enguany no era una cita més, ja que es complien 50 anys del cop d’estat cívico-militar que va desembocar en la dictadura més cruel de la història recent del país, del 1976 al 1983.

Els organismes de drets humans, com les Madres i Abuelas de Plaza de Mayo, havien fet una crida a omplir la plaça, com sempre, i la resposta va ser massiva. Hores abans, la Casa Rosada havia publicat un vídeo d’una hora i quart de duració, en què reclamava, com cada 24 de març des que governa Javier Milei, un “Dia de la Memòria Completa”, en un insistent –i per ara, infructuós– exercici de reconfigurar el relat i relativitzar els crims comesos en mans de l’Estat durant la dictadura.

El Centre d’Estudis Legals i Socials (CELS), un organisme que es dedica a vetllar pels drets humans i la democràcia a l’Argentina, ha publicat recentment l’informe Mirades retrospectives sobre la dictadura argentina: 50 anys després, on es confirma que el 70% de la població rebutja el cop d'estat del 1976. Si bé és cert que l’oficialisme condemna l’assalt a la democràcia en si –l’endemà de la manifestació el portaveu Manuel Adorni va reiterar en roda de premsa que és un fet que “mai hauria d’haver tingut lloc”–, també el justifica indirectament, ja que assenyala les organitzacions terroristes d’esquerres com a creadores d’un context de violència que calia controlar. Davant d’això, l’estudi del CELS torna a revelar el caràcter no negociador en la població sobre els motius del cop: el 45% considera que no hi havia motius per justificar-lo, i un 18%, que n’hi havia “pocs”.

Sobre el que va esdevenir amb el govern militar, el 61% considera que l’anomenat “Procés de Reorganització Nacional” va ser una dictadura que va dur a terme un pla sistemàtic de desaparició de persones i violació dels drets humans, i no un govern que va encarar una lluita contra el terrorisme, en la qual hi hauria hagut “excessos”, tal com sosté el govern de Javier Milei. En aquest cas, les diferències entre una visió i l’altra són notables, i encara s’eixamplen més quan ens endinsem en la gestió de les polítiques de memòria: segons el govern de Milei, són “esbiaixades i de revenja”, i requereixen una revisió que incorpori l’anomenada “memòria completa” on es tinguin en compte les víctimes i familiars de víctimes de les guerrilles terroristes, per ajudar a “reconciliar” la societat argentina.

Només 1.600 cossos recuperats

“Si volen «memòria completa», que ens diguin on són els desapareguts i els nadons apropiats”, deia a l’ARA el Francisco, de 44 anys, que va anar a la manifestació amb la seva dona i el seu fill de 5 anys: “Continuem esperant que apareguin els que falten”. Fins ara, l’Equip Argentí d’Antropologia Forense, ha recuperat 1.600 cossos de persones desaparegudes durant la dictadura, de les quals n’ha pogut identificar al voltant de 800 –les darreres 12, aquest mes de març en les excavacions a l’antic centre clandestí de detenció i tortura La Perla, a la província de Córdoba–. Segons els organismes de drets humans, el total de desapareguts per la dictadura supera els 30.000, una xifra que també discuteix el govern de Milei.

“Més que un govern negacionista, tenim un govern que reivindica la dictadura”, diu a l’ARA Verónica Castelli, militant de l’organització HIJOS, “i ho fa perquè necessita donar continuïtat al pla econòmic d’aleshores, que es basa en la destrucció de la indústria nacional”. Segons dades del Centre d’Economia Política Argentina, durant el govern de Milei han tancat més de 20.000 empreses al país. De fet, la consigna establerta pel 24 de març d’enguany ha estat “El mateix pla, la mateixa lluita”, teixint així una línia temporal entre passat i present que, per una banda, equipara les estratègies econòmiques de la dictadura amb les actuals, i per l’altra, reivindica i recupera les idees que van dur els militants d’aleshores a organitzar-se políticament.

Precisament en aquesta articulació entre l’ahir i l’avui és on Castelli troba una escletxa clau: els joves. Part de la seva tasca com a membre d’HIJOS és impartir xerrades sobre la dictadura a infants i adolescents a les escoles. “Quan t’escolten, i veuen un testimoni en primera persona, entenen moltes coses i descreuen el que els arriba per les xarxes socials”. Aquesta activista, que va trobar la seva germana Milagros –apropiada il·legalment pels militars– gràcies a les Abuelas de Plaza de Mayo, troba important distingir el perquè del suport jove a Milei: “Tots sabem que aquest govern arriba al poder, en gran part, gràcies al vot jove, enlluernat per les promeses econòmiques –però dubto que els joves que van votar Milei s’hagin bolcat massivament a reivindicar la dictadura o a rebutjar un procés de Memòria, Veritat i Justícia a l’Argentina”. La Sol, de 27 anys, no havia vist el vídeo que va penjar la Casa Rosada al matí, però no li interessa. Mira la plaça, plena a vessar de gent, i somriu: “És senzill: som un munt de gent mirant la història d’una forma activa per decidir com volem que sigui el nostre present”.