Arrenca una nova era a Mèxic després de 50 anys de lluita

Ciutat de MèxicPer a alguns han sigut 12 anys de lluita; per a d’altres, 30. La realitat és que en són almenys 50. “El 2 d’octubre no s’oblida”. El moviment estudiantil del 1968 a Mèxic, que va acabar amb desenes de joves massacrats a la plaça de les Tres Culturas de Tlatelolco, va ser el primer punt d’inflexió, el planter del que avui comença a viure aquest país: una nova era. La victòria del candidat de l’esquerra, el líder del moviment popular Morena Andrés Manuel López Obrador, hereta aquella lluita i consuma el trencament amb els partits tradicionals que Mèxic havia intentat moltes vegades des d’aleshores sense cap èxit.

Una història de decepcions

Els joves del 1968 ho tenien molt clar en les seves reivindicacions: combatre l’autoritarisme del Partit Revolucionari Institucional (PRI), tenir més llibertats civils i polítiques, i reivindicar la justícia social i sobretot un canvi democràtic. Quina va ser la resposta a l’exigència del que es considerava just en un estat que presumia de ser modern i democràtic? Repressió i mort. El PRI de Gustavo Díaz Ordaz (1964-1970) no va tolerar les crítiques i va actuar amb mà de ferro executant més de 300 persones, la gran majoria estudiants d’universitats públiques. Fins avui no hi ha hagut justícia per a aquesta massacre perpetrada un 2 d’octubre, declarat dia de dol nacional des del 2011.

Més tard, després de la massacre d’Halconazo, l’assassinat de Lucio Cabañas, la gestació de nombrosos moviments socials als anys 70, la creació d’organismes polítics clandestins i actes de persecució, intimidació, tortura i espionatge i desaparicions, va arribar una altra oportunitat d’or: les eleccions del 1988. La crisi econòmica dels anys 80, el desgast social i la repressió política van provocar un cisma en el partit hegemònic que va ser encapçalat per Cuauhtémoc Cárdenas. El fill de l’expresident Lázaro Cárdenas (1934-1940) va aglutinar petits partits comunistes i grups d’esquerra guerrillers i urbans que vivien a l’ombra per formar junts el PRD (Partit de la Revolució Democràtica) i plantejar així una lluita digna a les urnes contra l’autoritarisme del PRI. Tot indicava que el partit emanat de la revolució seria derrotat per la via democràtica, però no va ser així. El 6 de juliol del 1988 “va caure el sistema” justament quan Cárdenas avantatjava el candidat priista, Carlos Salinas de Gortari.

La decepció i les acusacions de frau no es van fer esperar. La gent se sentia robada, estafada, ja que els comicis havien generat grans expectatives de canvi. Però Cárdenas va optar per contenir la ràbia i la violència civil, mentre Salinas de Gortari, que va arribar a la residència presidencial de Los Pinos amb un intens pla de privatitzacions i un equip de tecnòcrates neoliberals que avui en dia segueix governant el país, va aconseguir anar apaivagant els ànims d’aquesta força opositora durant la seva gestió (1988-1994).

Però va ser només durant un sexenni, durant el qual hi va haver el sorgiment d’una guerrilla pacífica: l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Naciona (EZLN), a Chiapas. L’any 2000, el Partit d’Acció Nacional (PAN), que guanyava força als estats del nord, va presentar un candidat que va conquistar les masses: Vicente Fox. Alguns grups d’esquerra fins i tot s’hi van sumar amb l’objectiu de fer fora el PRI. Vot útil, va ser la consigna. Aquell any, Mèxic va celebrar l’alternança, va celebrar haver pujat un esglaó més en la seva jove vida democràtica. Però tanmateix molts dels canvis promesos no es van produir. No hi va haver un veritable canvi de règim, profund, com ara vol López Obrador.

Va ser així que, el 2006, com a abanderat del Partit de la Revolució Democràtica (PRD), el llavors cap del govern a la Ciutat de Mèxic, López Obrador, va presentar la seva candidatura a la presidència. Novament les esperances estaven posades en ell, però la guerra bruta d’anuncis electorals i mitjans de comunicació, així com de l’elit política i els grups empresarials, van operar a favor del candidat del PAN, Felipe Calderón, que va guanyar per una diferència de només el 0,6% dels vots. López Obrador va organitzar aleshores una plantada de 100 dies al passeig de la Reforma per contenir la ira per un frau que, per a molts, va ser molt clar.

Un cop al poder, Calderón va implementar una política de lluita frontal contra el narcotràfic i el crim organitzat, una hidra de mil caps que no ha parat de créixer i ser més violenta. Era una estratègia sense un objectiu clar, que va ser reproduïda per Enrique Peña Nieto, elegit el 2012. López Obrador també va denunciar frau en el seu segon intent.

La corrupció

Però ha arribat el 2018 i el PRI va fer molt més del necessari perquè Mèxic el repudiés a les urnes, com va passar diumenge. El partit hegemònic i autoritari del segle XX havia tornat al poder amb la promesa de portar cares noves, polítics frescos i exemplars. Però no va ser així. Justament alguns dels seus governadors més joves són els que han resultat més corruptes. Javier Duarte, a Veracruz, va robar milions i va deixar aquell estat en un estat de deteriorament tan greu que els centres de salut locals donaven als nens amb càncer aigua destil·lada en lloc de quimioteràpia.

La impunitat, els escandalosos casos de corrupció i l’augment de la violència, amb casos tan tràgics com la desaparició dels 43 estudiants d’Ayotzinapa, entre molts altres civils i innocents morts, van posar contra les cordes no només els seus candidats, sinó tot el sistema.

Farts dels governs del PAN i del PRI, milions de mexicans van acudir a les urnes diumenge per finalment castigar els seus polítics tradicionals. Després d’anys de lluita i decepció, de massacres sense justícia i d’un deteriorament del teixit social pels 12 anys de guerra contra el narcotràfic, una majoria sense precedents -el 63% de l’electorat- es va expressar. Va sortir a cridar tan fort i en massa que el règim no ha tingut cap més remei que acceptar la seva derrota, fins i tot abans que es donessin a conèixer els resultats oficials.

El 2018 serà recordat a Mèxic com l’inici d’una nova era. No se sap què vindrà, però l’arribada de López Obrador a Los Pinos al desembre, encara que sigui amb una esquerra molt difusa i desdibuixada, és digna de celebració, al cap de 50 anys dels fets de Tlatelolco el 1968. “El 2 d’octubre no s’oblida”. De la mateixa manera que no s’obliden Acteal, Aguas Blancas, Cherán, Ayotzinapa i molts altres morts i desapareguts que l’Estat va oblidar o trair en un país tan immens com Mèxic.