El campió d'halterofília que vol anar a la guerra
La invasió russa l'ha sorprès quan estava a punt d'obrir el seu propi gimnàs i ara l'han cridat a files
Enviada especial a Odessa (Ucraïna)Rustam Zakírov (demana alterar el seu nom real per la seva seguretat), ho tenia tot a punt per obrir el seu propi gimnàs a Odessa, la capital portuària del mar Negre, al sud d'Ucraïna. Al menjador de casa seva, un pis d'una sola habitació, ens ensenya les màquines d'aixecar pesos, i les copes i medalles que ha guanyat en campionats d'halterofília, tant a Rússia com a Ucraïna. Dilluns posava en una petita motxilla una mica de roba interior, una muda, medicines i un necesser. No necessita res més per unir-se a l'exèrcit: al matí l'han cridat a files. Té 51 anys i l'única experiència del servei militar obligatori, que ell va fer el 1989, quan Ucraïna encara formava part de la Unió Soviètica: ens ensenya el passaport que conserva d'aquella època, amb les tapes vermelles.
"Quan va començar la guerra vaig portar la meva filla a Moldàvia i vaig tornar a Odessa; fa dies que vaig a la platja per omplir sacs de sorra i construir barricades", explica mentre ens ofereix un te. Com la majoria d'ucraïnesos no s'esperava la guerra: una setmana abans que comencés la invasió russa havia llogat un local per tenir el seu propi gimnàs, on pensava entrenar nois en la disciplina, que és molt popular al país. "Fa uns dies era socorrista i monitor de gimnàs, i ara rebo una trucada de l'exèrcit en què em diuen que em necessiten". No té ni idea d'on l'enviaran, però diu que està disposat a anar allà on el destinin, encara que no té cap experiència de combat. S'afanya a acabar de preparar la bossa i a menjar alguna cosa en el petit apartament on viu, en un edifici de 15 plantes de l'època soviètica a la perifèria de la ciutat.
El Rustam assegura que encara que no l'haguessin cridat a files, ell estava disposat a anar-hi igualment, per defensar el seu país. Nascut al Tatarstan, la república del centre de la Rússia europea de majoria musulmana, ha viscut tota la vida a Ucraïna, encara que només parla rus. "Som russòfons que estem sota les bombes de Putin. I no som els primers. Ja va passar a Geòrgia i a Transnístria. Rússia vol recuperar els seus antics territoris, però nosaltres tenim una altra mentalitat. Jo soc ucraïnès", diu, i nega de pla un dels arguments amb què el president rus, Vladímir Putin, ha justificat l'atac: "Els russòfons d'Ucraïna no estem discriminats: jo era el portaveu nacional dels atletes d'halterofília i mai ningú em va dir res perquè no parlo ucraïnès. Si em responen en ucraïnès, els entenc i no hi ha cap problema".
Des que va començar la invasió, el 24 de febrer, manté el contacte amb alguns dels seus familiars a Rússia, però amb d'altres ha partit peres. "N'hi ha que estan contra la guerra i donen suport a Ucraïna, però amb els que fan costat a Putin ja no hi puc parlar", confessa. Ara les tropes russes són només a 130 kilòmetres d'Odessa, on esperen també un desembarcament amfibi.
"Espero que la guerra s'acabi aviat"
Darrere el seu cos rabassut i musculat hi ha una persona humil i gens fanfarrona. Diu que no li agraden les armes ni les guerres i s'emociona quan pensa en la família que deixa enrere. "Els he demanat que no li expliquin res a la mare, és molt gran i s'ho passaria molt malament. La meva filla no vol que vagi a la guerra, i li dic que haig de defensar el nostre país. Espero que tot acabi aviat i puguem tornar a fer vida normal. Teníem molts plans per al futur. Ara tot s'ha fet a miques". La seva dona, una fisioterapeuta, no es mou de la cuina, dreta i tensa. "Intento ser forta. No tenim alternativa". Ell és musulmà i ella cristiana. Es treu la cadena d'or que porta al coll, amb una medalla d'una verge i la posa al seu marit. S'abracen.
El nebot del Rustam, Nikita Kalinin, un jove corredor de Moto GP, ve a buscar-lo per acompanyar-lo al quarter. Ell es farà càrrec de la casa perquè la dona marxarà al seu poble natal, a uns 100 quilòmetres d'Odessa. El noi no volia combatre i va intentar marxar amb la seva mare, l'àvia i les germanes cap a Moldàvia, però el van aturar a la frontera. Els homes entre 18 i 60 no poden sortir del país perquè han d'estar disponibles per a l'exèrcit. "Jo no vull anar al front ni agafar cap arma. No sé lluitar. De moment no passa res, perquè ni tan sols he fet el servei militar, però si la guerra s'allarga no sé què passarà", es lamenta encongint les espatlles. Pugem tots al cotxe i el noi cedeix el volant al Rustam. Són 20 minuts de trajecte en silenci.
A l'arribar, el Rustam i la seva dona caminen fins a la porta del quarter. Passa l'estona i tornen tots dos. Ella somrient, ell capcot. "Hi ha hagut un error, m'han dit que soc massa gran". Ella l'abraça. Ell li torna la medalla. "Potser em cridaran més endavant".