Angela Merkel no es deu haver sentit mai tan sola a Brussel·les com a l'última cimera de caps d'estat i de govern. La cancellera hi arribava victoriosa, amb una gran coalició al govern, i amb la intenció de collar els països que necessitin l'ajuda econòmica de la UE amb uns contractes per escrit que els comprometin a fer més reformes. Però la nit del 19 de desembre se li va complicar. El president del Consell, Herman van Rompuy, li va fer la feina de posar el tema sobre la taula -per alguna cosa va ser Merkel la que el va defensar per al càrrec-. "Necessitem més pressió perquè continuïn les reformes estructurals", disparava el belga. Ningú s'hi va sumar. Ni tan sols els aliats tradicionals de la cancellera. Àustria va contestar que la "sobirania" dels estats va per davant, i Holanda que ja està farta de pagar. "Hem fet moltes reformes sense la solidaritat de la UE i ara ens toca pagar pels que encara no han reformat?", li va contestar el liberal holandès, Mark Rutte, segons el relat de la cimera que publicava Le Monde.
Amb Merkel aïllada, fins i tot Mariano Rajoy s'hi va atrevir, i va insinuar que, si calen contractes, que siguin "voluntaris". La cancellera va amenaçar que el Bundestag no tornarà a córrer per ajudar ningú i que "tard o d'hora la moneda acabarà explotant si no hi ha la cohesió necessària". França va proposar deixar el tema per a finals del 2014, passades les eleccions europees.
Va ser un cop dur per a la "nova Europa" que aspira a construir la cancellera. O, com a mínim, així ho explicava la premsa a Alemanya pocs dies després. Berlín perd aliats. La resistència als plans de Merkel s'endureix. No només entre les capitals, també Brussel·les ha decidit plantar-li cara. A la cancelleria, hi ha una línia dura entre els assessors de Merkel que treballa de fa temps per debilitar la Comissió Europea. En cada pas que l'Europa de Merkel ha fet cap a la integració econòmica i bancària des que va començar la crisi ha deixat sempre l'última paraula en mans de la institució que controlen directament els estats, el Consell.
Ara, però, l'escenari ha canviat. Els últims mesos, la Comissió ha començat a fer ús dels seus poders. L'executiu de Brussel·les ha carregat contra alguns dels grans dossiers polítics de Merkel perquè incompleixen la normativa europea de la competència: des del projecte d'energia renovable fins al monopoli de l'empresa estatal de ferrocarrils.
El 19 de desembre Merkel estava furiosa. Va agafar per banda el president de la Comissió, Durão Barroso, per dir-li que el que feia era un autèntic "desafiament". Després de la cimera, va ser el comissari alemany, Günther Oettinger -del partit de Merkel-, qui va haver de recordar a la cancellera que, "encara que Alemanya sigui un país molt gran, només és un dels 28".
La paciència de Merkel
Si alguna cosa ha demostrat Merkel en aquests anys és que té la paciència necessària per acabar-se imposant. Potser per això, quan els seus col·legues li van demanar que no es tornés a parlar dels "contractes" fins a finals d'any, i Durão Barroso va comentar que al desembre ell ja no hi seria perquè toca renovar la Comissió, la cancellera el va menystenir amb un "No hi fa res". Però Merkel és una de vint-i-vuit. Els altres també hi tenen molt a dir sobre quina Europa volen i quin paper hi han de jugar les institucions europees.