Fins quan poden sostenir els Estats Units la guerra contra l'Iran?

WashingtonDonald Trump confia en l'hegemonia militar de l'exèrcit dels Estats Units per sostenir una campanya militar a l'Iran "tant de temps com sigui necessari". El president estatunidenc deia dilluns que la guerra pot durar "quatre o cinc setmanes", però que si calia encara tenien "capacitat per a més temps". Això no és el que deia la cúpula militar fa dues setmanes, quan el general Dan Caine, el cap de l'estat major conjunt, exposava al president la llista de riscos que implicava atacar l'Iran: un, l'alta probabilitat de baixes –ja hi ha sis soldats estatunidencs morts–; l'altre, el minvat arsenal del Pentàgon després de defensar Israel a la regió i de quatre anys enviant armament a Ucraïna. ¿Quant de temps es poden permetre els EUA lliurar la guerra contra Teheran?

En l'ofensiva dels Estats Units s'empren míssils Tomahawk, míssils de creuer terrestres i també els sistemes de defensa aèria Patriot i THAAD, amb què han de cobrir totes les seves posicions a la regió. Les bateries d'aquestes dues armes poden interceptar tant drons com míssils balístics iranians. Tot i que el departament de Defensa ha proveït una llista amb les armes emprades en l'operació anomenada Fúria Èpica, no ha informat de la munició disparada fins al moment. El Pentàgon sí que ha confirmat que, per exemple, es van fer servir els Tomahawk en la primera tanda de bombardejos dissabte al matí per iniciar l'atac a l'Iran. En les primeres 24 hores es van bombardejar "més de 1000 objectius", segons explicava dilluns al matí Caine.

Disparar un Tomahawk o activar els THAAD comporta pocs segons, però per fabricar-ne un de sol es necessita almenys un any. Reposar-los no és fàcil i, tot i que l'estoc de l'arsenal estatunidenc és classificat, és evident que els últims conflictes dels Estats Units al Pròxim Orient han anat consumint munició. L'enviament de Tomahawks i Patriots a Ucraïna també ha anat buidant els magatzems al llarg dels últims quatre anys. Una de les grans preocupacions del Pentàgon és reposar ràpidament aquest armament i mantenir prou estoc per a la resta de sistemes que té desplegats en altres regions. Sobretot, perquè el departament de Defensa té la premissa de tenir sempre prou inventari i tropes llestes per poder dissuadir o respondre a qualsevol mena de conflicte amb la Xina.

Situació compromesa dels THAAD

Dels set THAAD de què els Estats Units disposen, un està ubicat a Corea del Sud i un altre a Guam. Tots dos tenen una funció dissuasiva davant Corea del Nord i la Xina i, precisament, aquest sistema de defensa antiaèria és un dels s'han vist més compromesos en l'últim any. No cal dir que Pequín fa temps que pren nota del ritme al qual Washington consumeix l'arsenal, i que ara mateix probablement segueix amb molta atenció l'evolució de la nova guerra amb l'Iran.

Durant la guerra dels 12 dies del juny passat, els dos THAAD que hi havia a Israel no van parar de disparar. Es calcula que dels 550 míssils balístics que els aiatol·làs van llançar contra Israel, els Estats Units van neutralitzar-ne molts amb més de 150 interceptors THAAD i aproximadament uns 80 SM-3, que poden contrarestar míssils que es disparen sobre l'atmosfera. El ritme va ser tan intens que el Pentàgon va arribar a plantejar fer portar altres THAAD que hi havia desplegats en altres punts sensibles de la regió. El conflicte va concloure amb el 25% de les reserves d'interceptors THAAD consumides. En altres paraules: en només 12 dies es va esgotar aproximament una quarta part de tot l'inventari de la munició.

La situació va fer saltar les alarmes per una deficiència dins del subministrament estatunidenc. El 2024 els EUA van produir només 11 noves bateries d'interceptors THAAD i s’esperava que durant l'any fiscal del 2025 n'arribessin només 12 més, segons les estimacions pressupostàries del departament de Defensa per al 2026. El Centre d'Estudis Estratègics i Internacionals (CSIS) ja advertia el 2023 en un informe que una guerra llarga amb una gran potència podria esgotar algunes de les reserves d'armament del Pentàgon. Anàlisis més recents del CSIS subratllen la diferència que hi ha entre el volum de drons i míssils d'atac, produïts a cost baix, i el nombre de sistemes de defensa antiaeris, molt més costosos de produir. Un document publicat el desembre de l'any passat remarcava que l'ús i l'enviament de sistemes de defensa s'ha incrementat per part dels EUA, mentre que la demanda observada en la indústria que els fabrica "és inconsistent". És a dir, es consumeix armament més de pressa del que es produeix per reomplir les reserves. També subratllava que "l'ús dels THAAD durant l'estiu del 2025 és preocupant".

Fins i tot els Estats Units reconeixen en la seva Estratègia de Seguretat Nacional publicada el 2025 l'existència d'una "enorme bretxa" entre els aparells ofensius de baix cost i "els sistemes cars necessaris per defensar-se". "Amèrica requereix una mobilització nacional per innovar defenses potents a baix cost, produir els sistemes i les municions més capaços i moderns a gran escala", exposa el text, que advoca per "reactivar la base industrial de Defensa" dels EUA.

Seth Jones, analista de Defensa del CSIS, feia notar aquest cap de setmana que "tard o d'hora en algunes àrees, com els sistemes de defensa, els EUA començaran a patir per l'estoc de munició". I afegia: "Crec que ni Israel ni els Estats Units tenen prou municions, ofensives o defensives, per a una guerra que passi de durar setmanes a durar mesos".

La munició dels THAAD no és l'única que ha anat baixant dins de l'arsenal. Durant la guerra dels 12 dies, els EUA també van utilitzar un nombre classificat de Patriots a Qatar per defensar la seva base militar d'Al Udeid davant la resposta de l'Iran al bombardeig de les instal·lacions nuclears. A més, l'operatiu del juny arribava just després de gairebé un any de campanya contra els houthis al mar Roig. L'operació, batejada com Rough Rider, també va implicar la despesa de Tomahawks, així com d'uns 200 interceptors de míssils SM-2 i SM-6.