Ser alcalde a deu quilòmetres de la guerra: "Em quedo, és la meva gent"
Bilopíl·lia és la localitat més poblada d'Ucraïna a la frontera russa i viu sota les amenaces dels drons i l'artilleria
Bilopilia (Ucraïna)Yuriy Zarko, alcalde de Bilopíl·lia, treballa unes dotze hores diàries. Ja sigui portant avituallaments a una dona jubilada, en una reunió sobre les mines russes escampades per la zona o visitant un pati on ha caigut un projectil, aquest servidor públic, acompanyat sempre del seu detector de drons, recorre els carrers de la seva localitat natal, que abans de la guerra l'habitaven unes setze mil persones. "Ara n'hi deu haver unes sis mil, però no ho sabem; abans del conflicte administrava uns vint quilòmetres quadrats de terreny, però ara, per la reorganització del front, la meva responsabilitat s'ha estès fins als 500. Molts responsables de les comunitats han marxat, però jo he decidit quedar-me, és la meva gent i jo soc el cap del consistori", diu amb un somriure vital i amarg.
El centre de Bilopíl·lia, buit i ple de finques ensorrades i cotxes calcinats, es troba a poc menys de deu quilòmetres de Rússia, a la regió fronterera de Sumi. Des de la seva posició elevada es pot observar l'altra banda de la frontera on es troba el contingent rus, rere una arbreda, on de vegades columnes de fum s'aixequen anunciant els combats. En aquesta curta distància arriben amb un bon grau d'efectivitat els petits aparells FPV russos al municipi. "En aquesta àrea està operant ara Rubicon, que és una unitat d'elit d'operadors russos de naus no tripulades; s'entrenen aquí, fent esclatar automòbils o vehicles de les forces armades", diu un soldat brasiler que fa tres anys que combat.
Molts d'aquests drons són de fibra òptica, amb un cable que transmet la informació entre el pilot i l'aparell, i així eviten la tecnologia ucraïnesa per interferir la seva radiofreqüència. L'única forma de tombar-los és amb una escopeta o metralladora i bona punteria. Al caure la tarda, els últims rajos del dia deixen veure la presència d'aquests cables a contrallum enmig de les vies públiques. Zarko, quan en veu un, atura el seu cotxe i fa un nus per esberlar-los. "Podria ser que el giny hagués passat ara o aquest matí; al trencar-lo, perd la comunicació i cau", diu. "L'altre dia un FPV va perseguir un veí pel centre i va sobreviure, però diguem que no s'ho va prendre gaire bé". Els "safaris d'humans", com s'ha batejat aquestes caceres a la població de Kherson, al sud del país, han arribat a molts punts d'Ucraïna, especialment a les viles limítrofes.
La decisió de no marxar
Malgrat aquesta perillositat, centenars de persones no volen marxar. "Ara que arriba la primavera, tornaran veïns a les seves llars; pensa que molts d'ells tenen un jardí i una terra per llaurar, i això és quasi sagrat per als ucraïnesos, a banda que no volen deixar descuidades les tombes dels seus avantpassats. Ells tenen aquesta lògica: aquí he nascut i aquí moriré", explica el polític local. Aquests refugiats arriben a la ciutat de Sumi per resguardar-se, però allà els preus dels habitatges són cars i les minses ajudes fan que molts tornin a la línia divisòria. Viure en un apartament a la capital també és perillós, perquè en cas de bombardeig no tenen on amagar-se o no reben informació: "Aquí la majoria viu en residències en un soterrani i la comunicació en les aplicacions de missatgeria és instantània".
El ritme de l'Ajuntament de Bilopíl·lia és frenètic. Els seus treballadors, entre cafès i cigarretes, es reuneixen fora per discutir la situació diària i estar a l'aguait del brogit d'un perill alat que s'aproximi. I sempre són tres sigles les que surten a la conversa: FPV, KAB o els DRG. Els KAB són les bombes aèries que Rússia utilitza per atacar el front o els immobles propers. I d'aquestes en tenen un gran arsenal heretat de la Unió Soviètica. Sigui de 250 quilograms, 500 o més, el seu eco forma part de l'habitual paisatge sonor bilopil·lià. Una altra amenaça més silenciosa i letal són els DRG, les unitats russes de sabotatge i reconeixement. Són soldats de civil o uniformats que travessen les línies ucraïneses per perpetrar assassinats o obtenir informació. Aprofitant la frondositat dels boscos, penetren en aquestes poblacions i cometen sabotatges o col·loquen trampes explosives. "Jo conec totes les cares dels meus veïns, però amb els efectius del nostre exèrcit és diferent perquè estan en diverses unitats".
Els vilatans que viuen a les pedanies signen un paper en què informen que són conscients dels perills que poden afrontar, com ser confosos per un infiltrat enemic o d'altres inclemències. "Assumeixen aquest risc. L'altre dia un home de cinquanta anys va morir per un atac. Era un home jove; potser preferia viure a casa seva i morir que anar a la ciutat de Sumi i tenir por de ser mobilitzat per l'exèrcit", diu Yuriy.
En el despatx de l'alcalde llueix una bandera ucraïnesa i una europea. Zarko declara que se sent absolutament europeu, que volen ser una societat democràtica malgrat que la Unió Europea no sigui perfecta. "Mira, aquest enclavament té mil anys d'història; érem històricament una fortalesa contra les invasions tàrtares i mongoles. Ara, segles després, esdevenim el mateix: un mur, però de contenció a Rússia".