El debat de l’armament atòmic sacseja els països nòrdics
Davant el gir en la política internacional dels EUA, creixen les veus que defensen un paraigua nuclear propi per al nord d’Europa
CopenhaguenLa idea que els països nòrdics haurien de desenvolupar un programa d’armament nuclear conjunt hauria estat considerada com a absurda i ridícula fa pocs anys. Però ara els temps han canviat, i la incertesa sobre si els Estats Units han deixat de ser un aliat fiable genera una profunda preocupació en una regió que tem l’agressivitat de Rússia. En aquest context, corre una pregunta que abans hauria estat impensable, però que comença a circular entre diverses personalitats i acadèmics, que qüestionen si ha arribat l’hora que els països nòrdics construeixin el seu propi paraigua de protecció atòmica.
El principal diari de Suècia, el Dagens Nyheter, fa unes setmanes apuntava en el seu editorial que el tema s'havia de prendre seriosament: “Ningú vol parlar d’armes nuclears sueques, però nosaltres ho hem de fer”. En les últimes setmanes també hem vist com Suècia i Dinamarca acordaven cooperar amb França per construir conjuntament una dissuasió nuclear europea, malgrat que els dos països escandinaus encara refusin que es pugui emmagatzemar armament nuclear en el seu territori en temps de pau, una clàusula que està vigent des de l’any 1957. Al contrari, Finlàndia ha anunciat que canviarà la seva legislació vigent i permetrà l’entrada d’armament nuclear en territori finlandès: “Aquest canvi té com a objectiu proporcionar una protecció completa a Finlàndia en totes les situacions” va expressar el seu ministre de defensa, Antti Häkkänen.
Per a l’analista suec en política de seguretat, David Carlqvist, el motiu pel qual els països nòrdics estan canviant la seva postura i obrint les portes a considerar el seu paraigua de defensa nuclear respon al fet que “tal com estan les coses ara, la seguretat europea depèn de la bona voluntat i la solidaritat de Donald Trump, i de la humanitat de Vladímir Putin. Això no és només ingenu, sinó que és francament perillós”, va dir l’analista al Dagens Nyheter.
Des de Noruega, el tinent coronel i analista de l’Acadèmia de Defensa Johannes Kibsgaard justificava en un article publicat a la revista especialitzada en defensa War on the Rocks que ha arribat l’hora que els països nòrdics desenvolupin un arsenal nuclear comú davant dels dubtes de si Europa pot continuar comptant amb el paraigua de la dissuasió nuclear dels EUA. Kibsgaard argumentava que els països nòrdics “són societats democràtiques i riques que funcionen bé; per tant, els seus governs han de tenir el coratge i la responsabilitat d’obrir aquest debat”. No és l’únic que ho pensa, ja que el ministre d’Exteriors de Dinamarca entre els anys 2019 i 2022, Jeppe Kofod, afirmava al mitjà Altinget que “una unió de defensa nòrdica amb armes nuclears no és només un somni, sinó que és una necessitat imperiosa”.
Els analistes que defensen que els països nòrdics haurien de desenvolupar un programa d’armament nuclear comú argumenten que el paraigua de dissuasió que aporten avui França i el Regne Unit no ofereix prou garanties, “ja que són arsenals massa petits per tenir un efecte dissuasiu real, i en realitat aquests països també han confiat en el paraigua nord-americà”, segons deia l’analista noruec Kibsgaard en una entrevista a l’ARA. A aquest argument, l’exministre danès Kofod hi suma el risc que “en tots dos països els partits populistes de dretes estan a punt d’aconseguir el lideratge del govern i qui sap si prendran una postura aïllacionista prenent l’exemple dels EUA”.
Un canvi dràstic davant l’escepticisme nuclear
Un dels arguments principals que esgrimeixen els analistes detractors de l’armament nuclear nòrdic és que desenvolupar un programa atòmic des de zero “portaria molt de temps, costaria molts diners i implicaria un gran esforç”, segons expressava l’expert militar suec Lars Wedin. En canvi, Johannes Kibsgaard assegura que el motiu econòmic no seria una gran barrera si finalment Noruega, Suècia, Dinamarca, Finlàndia i Islàndia decidissin cooperar junts en la factura, basant la seva opinió en un estudi que ha fet sobre el cost que té actualment el programa nuclear de França. "Implicaria que en els pròxims deu anys els cinc països hi destinin l’1% del seu PIB. És un armament car, però si ho prioritzem, ens ho podem permetre", afirma.
Una altra de les preguntes que es fan els experts és qui tindria la responsabilitat de prémer el botó vermell en cas d’un atac. Kibsgaard proposa un model en què “els països facin torns sense que la resta del món sàpiga quin estat nòrdic guarda la responsabilitat d’activar l’armament nuclear en aquell moment”. D’aquesta manera, argumenta, “tots els països tindrien el mateix efecte dissuasiu i compartirien la mateixa quota de poder”.
Malgrat que la idea de desenvolupar un programa d’armament atòmic nòrdic pot ser molt atractiva per a alguns analistes, per a d'altres, en canvi, continua sent una molt mala idea. L’investigador de l’Institut Danès d’Assumptes Internacionals (DIIS) Rens van Munster assegura que trencar amb el tractat de no proliferació d’armes nuclears que tots els països nòrdics han firmat tindria unes conseqüències molt greus. "Seríem els primers a fer-ho juntament amb Corea del Nord –adverteix Munster–, cosa que podria generar en una escalada en la cursa armamentista nuclear". "No seríem tractats com l’Iran, però no cal gaire imaginació per veure la postura que prendria la Xina, precisament en un moment en què Europa torna a mirar a Pequín per aconseguir acords comercials", diu.
D'altra banda, un altre obstacle que assenyala Munster és que aniria en contra de la tradició històrica i el caràcter de les societats nòrdiques de promoure la distensió i la diplomàcia en els conflictes, ja que "l’escepticisme davant les armes nuclears està profundament arrelat, i passar de cop a ser una potència nuclear és un canvi massa dràstic" que ell no veu possible.