Gisèle Pelicot: "Aniré a veure el senyor Pelicot a la presó: tinc dret a sentir les seves respostes mirant-lo als ulls"

BarcelonaGisèle Pelicot (Willingen, 1953) va prendre una decisió valenta. Va voler que el judici contra el seu marit i els altres 50 homes que la van violar se celebrés a porta oberta. Durant 10 anys l'havien violada a casa seva, després que el senyor Pelicot la sotmetés sistemàticament a un còctel de drogues. El seu cos patia les conseqüències de les violacions i el seu cervell les dels somnífers. Ella no recordava res, però ell ho havia enregistrat tot en vídeos que es van convertir en la principal prova del procés. El seu cas va fer la volta el món i va donar cos a un nou lema del feminisme: "La vergonya ha de canviar de bàndol". La seva decisió valenta va fer que es canviés el Codi Penal a França per posar al centre el consentiment. És la imatge viva de la resiliència i la força d'una dona que se sap supervivent de l'horror. I no abaixa el cap, per ella ni per les altres. Però a ella no li agrada considerar-se una icona, sinó algú que desperta consciències. Ha visitat Barcelona per presentar la seva autobiografia que porta per títol Un himne a la vida (Ara Llibres).

La seva història ha capgirat l'imaginari col·lectiu del violador (en el seu cas molts eren homes "normals" que viuen entre nosaltres), també va visibilitzar la violació dins l'àmbit de la parella i la submissió química. Va trencar amb els estereotips sobre les víctimes de violència sexual (no només són dones joves) i projecta una imatge de dignitat.

— Sí, és cert que vaig poder oposar-me al judici a porta tancada i que allò va alliberar la veu de les dones. Però també cal dir que no vaig ser jo qui va presentar la denúncia. La policia va venir a buscar-me i em va portar totes les proves. Vaig poder enfrontar-me als 51 homes que m'havien violat perquè tenia totes les proves que confirmaven la veritat. Moltes dones que volen denunciar no tenen proves. És una lluita difícil per a les víctimes que pateixen, que s'aïllen i que no s'atreveixen a parlar. És complicat enfrontar-se a la policia, anar a la comissaria i reconèixer aquesta vergonya que sentim dins nostre. I és difícil creure que tindràs la força per arribar fins al final del procés.

El seu lema és "la vergonya ha de canviar de bàndol"; és la societat que ha construït aquesta vergonya i l'ha fet recaure sobre les víctimes.

— És cert que la vergonya sempre recau sobre les víctimes. I que els acusats sovint se'n surten bé quan és la paraula d'un contra la de l'altra. Jo volia canviar aquestes regles del joc. No va ser fàcil enfrontar-se a advocats que deien que jo era còmplice o que consentia, quan era clar que jo no en tenia cap responsabilitat. El que s'ha de dir a les víctimes és que no són culpables de res ni responsables de res. Perquè sovint les víctimes ens preguntem ¿per què ens han fet passar per tot això? Què hem fet malament? I en realitat no hem fet res malament. Els culpables són els violadors. Vaig rebre milers de cartes de dones que es van identificar amb la meva història, en les quals ressonava el seu propi patiment. I cada dia hi havia més dones a la porta del jutjat: em van donar una força increïble. Totes estàvem connectades.

Al llibre parla del seu cas com "un reflex cru de la dominació i la depredació que encara estructuren el nostre món".

— He parlat principalment de submissió química, perquè vaig ser sedada durant més de deu anys. Ens vam adonar que era realment una eina de violència. Però la violència també és una eina de dominació masculina. El judici va ser un petit pas en un camí que encara no s'ha acabat. Encara queda molt camí per recórrer. S'han aprovat lleis basades en el consentiment. Però crec que el que cal canviar sobretot són les mentalitats. Es poden aprovar totes les lleis que vulgueu, però si no canviem la mentalitat serà difícil viure en harmonia. També vull dir que no hem de posar tots els homes en el mateix sac. Aquests individus van venir a casa meva plenament conscients per violar una dona inconscient. I crec que això correspon a una categoria molt concreta d'homes.

Quina categoria?

— Homes que es van connectar a la web coco.fr, des del menjador de casa seva, d'amagat, amb una sensació d'omnipotència. Estaven convençuts que el marit podia donar el seu consentiment. Que tant els feia si la dona no el donava. Això diu molt del comportament d'aquests individus.

Com veu el paper de les xarxes socials?

— Amb les xarxes socials hem de ser molt prudents, perquè també són un abocador d'odi i de ràbia. Jo personalment no hi vull ser. Sé que molta gent jove sí que les utilitza. Per això hem de ser vigilants i anar amb compte.

Vostè no es defineix com a activista feminista, però ha aconseguit canvis que ajudaran moltes dones.

— Tinc 73 anys i, al llarg de la meva vida, el més important per a mi ha estat formar una família. És cert que aquest judici ha donat veu a les dones. Em sento feminista a la meva manera, perquè crec que he aportat una petita pedra a l'edifici. Però crec que les generacions més joves podran liderar molt bé aquest combat.

La seva filla dirigeix la fundació No m'adormis, que lluita contra la submissió química.

— Estic molt orgullosa del que ha aconseguit. La submissió química és un tema que molta gent va descobrir amb la meva història. Jo mateixa no en sabia res. Ni tan sols sabia que existia dins les llars. Al principi era com un arbre que no deixava veure el bosc. Després vam veure que no només afectava França. És un problema universal.

Ara vostè s'ha convertit en una mena d'icona.

— No em considero gens una icona, ni tan sols un símbol. Crec que el que millor em defineix és la paraula “despertadora”. Despertar consciències. Això em defineix millor. Sé d'on vinc, sé qui soc i continuo sent la mateixa persona. Cada dia conec gent que em diu “gràcies”. Hi ha molta bondat. I això també m'ajuda. Si això els permet expressar-se lliurement, m'agrada trobar-les.

I malgrat tot, vostè continua reivindicant la vida i l'amor.

— No existeixo sense amor. Crec que és important estimar i ser estimat. I aquest llibre és un missatge d'esperança. Demostra que podem passar per moments molt difícils a la vida. Et pots sentir destruïda. Jo em vaig reconstruir des de les runes i soc la prova viva que és possible continuar estimant i ser feliç.

Com va ser el seu procés de reparació? Vostè en diu "reconstrucció".

— Cal temps. Vaig rebre ajuda. I això també s'ha de dir a les víctimes: no ens podem aïllar. No és possible reconstruir-se en solitud. Hem de parlar i recuperar la confiança en nosaltres mateixes. També hem de ser capaces de denunciar. Sé que no sempre és fàcil, però això també hi ajuda. Vaig tenir el suport de psicòlegs i psiquiatres, dels meus amics, dels meus advocats i de l'associació de víctimes d'Avinyó. Mai em vaig aïllar.

No ha amagat tampoc el patiment de la seva família. Una violació trenca no només la víctima, sinó tot el seu entorn.

— El patiment no sempre uneix la família: és una deflagració que ho trenca tot. Avui ens hem reconciliat. Els meus fills i jo també estem en aquest camí de reparació. El llibre els va ajudar a entendre'm millor. Jo no comparteixo fàcilment el sofriment ni les llàgrimes, i per això van pensar que volia distanciar-me d'ells. Però en realitat era una manera de protegir-los.

Diu que vol anar a veure el senyor Pelicot a la presó.

— Sí. Tinc la intenció d'anar-lo a veure, però encara no he decidit quan. Durant el judici no vaig poder parlar-hi directament perquè havia d'adreçar-me al president del tribunal. Però tinc la necessitat de preguntar-li per què ens ha fet passar per tot això. Per què va destrossar les nostres vides. Crec que tinc dret a les seves respostes, mirant-lo als ulls. Així veurà que ja no soc una dona sota submissió química.

Quin missatge voldria enviar a les dones?

— Un missatge d'esperança. Un missatge d'amor, perquè l'odi i la ràbia no arreglen res. Sé que no sempre és fàcil, però si ho arribes a aconseguir, és fantàstic.