Ni els Estats Units ni Dinamarca: Groenlàndia pot ser independent?

Barcelona"Groenlàndia per als groenlandesos". "Groenlàndia no està en venda". "Terra dels groenlandesos". "Ni nord-americans ni danesos, som kalaallit”. Els últims mesos, però sobretot les últimes tres setmanes, clams com aquests s'han repetit, probablement, amb més insistència que mai. Les enquestes constaten que la gran majoria de la població de l'illa àrtica no vol ni sentir a parlar de convertir-se en una part dels Estats Units, i una majoria semblant afirma que l'objectiu és la independència.

Groenlàndia, que és un territori autònom del Regne de Dinamarca, va assolir un alt nivell d'autonomia el 2009. La llei d'autogovern aprovada al Parlament danès va establir una guia per a la independència de Groenlàndia, que estipula que, si el poble groenlandès decideix optar per la independència, s'han d'iniciar les negociacions entre els governs de Copenhaguen i Nuuk. El govern autònom groenlandès té totes les competències, excepte les de defensa, seguretat i política exterior.

Aquesta autonomia, però, és només política. L'autosuficiència econòmica –i, per tant, la independència plena– sembla, de moment, una quimera. L'economia groenlandesa és extremadament dependent de la subvenció anual que aporta Dinamarca, que suposa aproximadament la meitat dels pressupostos públics. L'estat danès també es fa càrrec de finançar algunes activitats com la policia i el sistema judicial. En total, el 2024 Copenhaguen va destinar a les finances públiques groenlandeses uns 5.000 milions de corones (670 milions d'euros).

Pel que fa als sectors privats, hi ha un líder indiscutible: la pesca, que suposa més del 95% de les exportacions de Groenlàndia. "A més, és un sector molt especialitzat: bàsicament es pesca gamba, bacallà i l'halibut groenlandès. Els preus estan determinats pel mercat global i les quantitats, per factors biològics, amb la qual cosa no hi ha gaire marge de maniobra en el principal sector econòmic de l'economia de l'illa", apunta Torben M. Andersen, economista de la Universitat d'Aarhus i president del Consell Econòmic de Groenlàndia.

Els recursos naturals, el gran potencial per explotar

"Groenlàndia té una superfície enorme, però la majoria inhabitable, coberta de gel i amb molta dificultat per accedir-hi. La població és molt escassa (56.700 habitants) i disseminada per aquesta àrea enorme. A més, l'illa és a una gran distància tant dels mercats europeus com dels nord-americans i asiàtics. De manera que tenir un sector industrial no és realista", resumeix Andersen.

Ara bé, Groenlàndia té un tresor potencial al seu subsol: una gran riquesa en recursos naturals, sobretot pel que fa a metalls crítics com l'or, el zinc, el ferro i les tan cobdiciades terres rares. Fins ara la seva explotació s'ha vist frenada pels elevats costos que suposa, però el canvi climàtic podria fer que l'accés a aquests recursos sigui més assumible.

Ara mateix només hi ha dues mines actives: una d'or al sud i una a l'oest de l'illa d'extracció d'anortosita, un tipus de roca rica en feldespat, que té diversos usos industrials i per a la construcció.

Però Groenlàndia té documentats molts altres dipòsits de minerals valuosos. Especialment hi ha dues reserves enormes al sud de l'illa amb diferents tipus de terres rares, un grup de disset elements crucials per al desenvolupament d'energies verdes, productes electrònics i armament. Part de la població defensa l'explotació minera com a font de desenvolupament econòmic per acabar assolint la independència, però també pesa l'opinió dels que alerten que el preu a pagar seria massa alt, sobretot per l'impacte mediambiental i els possibles perjudicis per als sectors de la pesca i el turisme, amb un creixement incipient.

Una d'aquestes dues mines, el projecte Tanbreez, té llicència d'explotació des del 2020, tot i que l'empresa estatunidenca que la gestiona, Critical Metals Corp, tot just acaba de fer la seva avaluació econòmica preliminar.

L'altra gran mina és la de Kuannersuit (Kvanefjeld en danès), a pocs quilòmetres de distància. És el tercer dipòsit de terres rares més gran del món (que es conegui). L'exploració va començar el 2007, però el projecte va quedar bloquejat el 2021 per l'oposició política a la seva explotació, ja que també implicaria extreure enormes quantitats d'urani. La campanya social en contra de la mina va forçar unes eleccions anticipades, que va guanyar el partit Inuit Ataqatigiit amb la promesa d'aturar el projecte. El parlament va aprovar després una llei que prohibeix l'exploració i la mineria de dipòsits amb grans concentracions d'urani. També va prohibir nous projectes d'exploració de petroli i gas.

El projecte de Kuannersuit ha estat immers en un litigi des de llavors. Energy Transition Minerals, una companyia australiana que té com a soci principal una empresa xinesa, argumenta que la legislació constitueix una expropiació i exigeix una compensació d'11.500 milions de dòlars, equivalent a unes quatre vegades el PIB de Groenlàndia.

Andersen considera que en el camp de la minera hi ha potencial de creixement i diu que probablement hi haurà un desenvolupament, però alerta que "caldrà molt temps, sobretot abans que tingui un impacte real a l'economia groenlandesa". "Construir una mina i començar a operar-la és molt més costós aquí que a qualsevol altre lloc del món", diu. I assenyala que, a més de la mina, cal desenvolupar les infraestructures logístiques, com els ports, els aeroports i les carreteres.

Els inuits, els més desfavorits

Malgrat que Groenlàndia forma part de Dinamarca, la situació econòmica dels habitants groenlandesos és, en general, incomparable amb la dels danesos. La pobresa afecta sobretot la comunitat indígena, els inuits, que són la gran majoria de la població, i això va lligat a unes taxes molt altes d'alcoholisme, problemes de salut mental i violència domèstica, tot plegat vinculat a una alta taxa de desocupació.

A Groenlàndia hi ha un gran problema pel que fa al nivell d'educació de la població: aproximadament un 50% només acaba l'educació obligatòria, perquè en molts casos, per continuar estudiant amb nou o deu anys els nens i nenes ja han d'anar a un poble molt allunyat del lloc de residència.

"Hi ha el que es coneix com a desavantatges de petita escala: tot és molt més costós quan hi ha una població tan petita i tan disseminada", explica el professor. "El cost de fer funcionar una escola o un centre de salut són molt més elevats, i això suposa que la qualitat no és la mateixa a tot arreu", afegeix.