Europa i l'amenaça d'un Putin victoriós
A les repúbliques bàltiques, l’alè de Rússia se sent de molt a prop. El ministre d'Afers Exteriors d'Estònia, Margus Tsahkna, advertia fa uns dies, durant una visita oficial a Polònia, que “la màquina de guerra russa s’ha posat en marxa a gran escala, tant pel que fa a les capacitats de producció com a la mentalitat” i que “d'aquí tres o quatre anys” poden preparar un desafiament a l’OTAN.
L’afebliment del front de guerra ucraïnès, amb un Vladímir Putin que ha eliminat el símbol més potent de la dissidència russa i que es prepara per sortir ratificat de les urnes, torna a alimentar la imatge de Rússia com una amenaça existencial per a la Unió Europea. Tot i que la percepció del risc rus entre els Vint-i-set continua sent una línia de fractura permanent des de l’inici de la invasió d’Ucraïna de fa dos anys.
Mentre la ira revisionista de Putin resisteix, Europa comença a imaginar escenaris d’una possible victòria del Kremlin a Ucraïna o d’una imprevisibilitat enquistada a les seves fronteres.
Els dos últims anys han transformat el cor de la Unió, des del seu concepte de seguretat estratègica fins al retorn de les perspectives d’ampliació per evitar el que l’analista europeu Luuk van Middelaar anomena zones grises del veïnatge comunitari. Als documents oficials de la Unió Europea l’ampliació és avui, sobretot, un instrument de seguretat més que no pas de democràcia, com se subratllava fa més d’una dècada.
Què vol dir victòria?
Com més s’allarga la guerra, més canvia l’escenari imaginat per la UE per al final del conflicte. Des de l’inici de la invasió, els Vint-i-set han estat incapaços de posar-se d’acord a l’hora de definir què implicaria una victòria ucraïnesa sobre el terreny.
El juny del 2022, una investigació del centre de pensament European Council on Foreign Relations (ECFR) ja apuntava que “tot i que els europeus senten una gran solidaritat amb Ucraïna i donen suport a les sancions contra Rússia, estan dividits sobre els objectius a llarg termini”. L’estudi dividia els europeus i els seus governs entre els que prioritzaven el camp de la pau, és a dir, que la guerra s'acabés al més aviat possible, i els del camp de la justícia, que creien que el sacrifici de la integritat territorial i política d’Ucraïna implicaria una pau injusta i, per tant, inacceptable.
L’esquerda intraeuropea s’ha eixamplat cada cop que algú ha intentat plantejar la idea d’una negociació per aturar el conflicte. Però, després de l’estancament del front militar i del fracàs de la tan anunciada contraofensiva, tornen les veus que demanen una via diplomàtica per aturar la guerra. El president francès, Emmanuel Macron, parlava al desembre d’oferir a Ucraïna el “suport necessari” per poder negociar en millors condicions.
Putin ho té més clar: per a ell, negociació vol dir capitulació. El president rus advertia els europeus: "Si realment voleu deixar de lluitar, heu de deixar de subministrar armes. [La guerra] s'acabarà d'aquí unes quantes setmanes i després podrem acordar alguns termes", va dir en l’entrevista amb el periodista Tucker Carlson.
La credibilitat global de la Unió Europea i els Estats Units no es juga només en el front militar ucraïnès sinó també en la seva capacitat de ser uns actors rellevants en els esforços pel final del conflicte. I, per això, els pròxims mesos són molt importants, malgrat l’impàs electoral que es viu a banda i banda de l’Atlàntic.
¿Fins on arriba la solidaritat?
A la Conferència de Seguretat de Múnic, la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, va retreure als seus homòlegs europeus que Dinamarca havia donat a Ucraïna tot el seu estoc d’artilleria però no veia el mateix grau de compromís de moltes altres capitals europees. L’exèrcit ucraïnès ja ha començat a racionar la munició que li queda.
Des de l’OTAN reconeixen que hi ha diferències abismals entre el que s’ha promès i el que s’ha lliurat o es podrà lliurar els pròxims mesos. El mateix Servei Europeu d’Acció Exterior té problemes per quantificar l’abast real de la contribució dels països de la UE a l’anomenat Instrument de Pau Europeu, que ha servit per finançar la compra conjunta d’armament. És més, aquest fons comunitari ha esgotat els recursos existents i Alemanya lidera el grup de països que demana repensar-ne el funcionament abans de posar-hi més diners.
França, en canvi, ha tirat per la via bilateral i, el 16 de febrer, Emmanuel Macron i Volodímir Zelenski van signar a l’Elisi la promesa d’una ajuda de 3.000 milions d’euros durant el 2024, sense especificar com es desplegaria.
