Els mapes per entendre quins territoris hi ha en joc a les negociacions sobre Ucraïna
Les demandes maximalistes de Putin xoquen amb les de Zelenski, que no vol cedir cap regió tot i la pressió de Trump
BarcelonaLa reunió de Vladímir Putin i Donald Trump la setmana passada a Alaska ha accelerat, aparentment, la maquinària diplomàtica per intentar posar fi a la guerra a Ucraïna. Una de les qüestions clau, com en totes les guerres, és la cessió de territoris. Rússia parteix d'una posició maximalista, que inclou quedar-se la península de Crimea, que ja controla des que se la va annexionar il·legalment el 2014, i quatre províncies ucraïneses més: Donetsk, Luhansk, Kherson i Zaporíjia. El president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, es manté ferm en la posició de protegir la sobirania territorial del país, és a dir, no vol ni sentir a parlar de cap cessió, una postura que defensen també els seus aliats europeus. Ara bé, des dels Estats Units, Donald Trump ha considerat que Zelenski hauria de cedir, almenys, la península de Crimea.
La postura de Moscou és de màxims perquè ni tan sols coincideix amb el territori que ha aconseguit ocupar per la força. Es calcula que Rússia controla prop de 114.500 km2 d'Ucraïna, és a dir, al voltant del 19% del país. Però Putin intenta anar més enllà i quedar-se amb les províncies que va annexionar-se el setembre del 2022 després de convocar-hi uns pseudoreferèndums sense cap garantia democràtica.
La península de Crimea, controlada al 100% per Rússia, té una superfície d'uns 27.000 km2. Al Donbàs –que inclou gran part de les províncies de Donetsk i Luhansk–, les tropes russes han ocupat un 88% del territori: tot Luhansk i un 75% de Donetsk, on l'exèrcit de Putin està centrant els esforços bèl·lics des de fa mesos. A les províncies de Zaporíjia i Kherson, Rússia controla aproximadament un 70% del territori.
Ofensives i contraofensives
Tot i que a l'inici de la guerra a gran escala, el febrer del 2022, les forces russes van avançar molt més, durant la tardor d'aquell mateix any, l'exèrcit ucraïnès va poder fer-les retrocedir. Des de llavors, les línies de front no han patit grans moviments, tot i que Rússia ha anat avançant a poc a poc, sobretot a l'est del país. A més d'aquestes quatre províncies, Moscou ha ocupat petites zones de les regions de Mikolaiv i Dnipropetrovsk, al sud, i Khàrkiv i Sumi al nord-est, frontereres amb Rússia.
En canvi, Ucraïna no controla cap territori rus reconegut internacionalment. L'agost de l'any passat va llançar una incursió a la regió russa de Kursk, amb l'objectiu de tenir territori amb el qual poder negociar, però les forces russes van aconseguir recuperar pràcticament tot el terreny ocupat pels soldats ucraïnesos.
Zones riques en recursos naturals
La zona del Donbàs, el territori que ha estat en disputa des del 2014, és una de les zones més importants d'Ucraïna pel que fa a recursos naturals, amb grans reserves de carbó, que alimentaven gran part de la xarxa energètica i la producció d'acer del país. A més, abans de la guerra era el motor industrial del país gràcies a la metal·lúrgia i la mineria.
També és una zona rica en hidrocarburs, minerals essencials com el liti, el titani i les terres rares, indispensables per als sectors de l'energia verda i la defensa. A més, el Donbàs juga un paper fonamental en l'agricultura, ja que els seus recursos hídrics sustenten el sector a tot el sud d'Ucraïna i abasteixen Crimea, que pateix una escassetat d'aigua crònica.
En un informe recent, el Centre de Relacions Internacionals i Desenvolupament Sostenible (CIRSD en les sigles en anglès) destacava que les zones que reclama Rússia "no només són fonamentals per a la sobirania d'Ucraïna, sinó també per a la independència energètica d'Europa i la competència entre els Estats Units i la Xina pel domini tecnològic".