Putin-Trump: Enèsima jugada a Alaska
Ni alto el foc ni reducció d’hostilitats a Ucraïna. Sembla que això és el que du al cap Vladímir Putin mentre s’acosta el cara a cara amb Donald Trump. I també sembla que és el que s’ensuma --i fa dies que ho ha dit-- el primer ministre polonès Donald Tusk: “Temo que anem cap a una congelació del conflicte”. Alaska es perfila doncs com l’escenari de l’enèsim joc d’indefinicions i ambigüitats Putin-Trump. El resultat seria més incertesa, per anar a parar allà d'on potser mai no hem acabat de moure’ns: el que volen Trump i Putin és posar-se d’acord per fer i desfer sobre el futur d’Ucraïna i d’Europa. Putin no ha renunciat al botí territorial –Crimea i bona part del Donbàs– un èxit disfressat de victòria de cara a la societat russa, i que deixaria per a Ucraïna la rendició quasi incondicional: neutralitat obligada –sempre amenaçada de satel·lització– i ni parlar-ne d’entrar a l’OTAN.
I mentre va cap a Alaska: què pensa Trump que és més important per als EUA? ¿Obtenir garanties per a Ucraïna, i per a Europa, en un disseny del final de la guerra? ¿O bé cedir als seus neguits egòlatres, encara que el preu sigui cedir, també, a les exigències de Putin? ¿És capaç Trump de donar l’esquena definitivament a Ucraïna, i a Europa, un cop té assegurats els calés que ensumava poder-se endur? Les terres rares a Ucraïna –tot un espoli—, el 15% d’aranzels a Europa, més el 5% del PIB per mantenir l’OTAN. Per cert: ¿de què serveix l’OTAN si el comandant decisiu, els EUA, es gira d’esquena als seus aliats europeus?
Tot això Trump ho pot defensar en nom dels equilibris geopolítics que li cal fer amb Putin, la qual cosa seria legitimar l’escàndol humiliant que va haver de suportar Zelenski a la Casa Blanca, i que no va ser altra cosa que una seqüència del menyspreu envers Europa anunciat l’hivern del 2024: “No els protegiré –exclama Trump–. I a més encoratjaré Rússia que faci el que vulgui amb ells”. Una cantarella amenaçant connectada amb tota la gamma de malabarismes retòrics: ara suspenc l’enviament d’armes a Ucraïna; ara en tornem a enviar; ara escridasso Zelenski; ara me l’escolto al Vaticà a pocs metres del papa Francesc de cos present. I de tant en tant li toca a Putin: prou de bombes! I al cap de poques hores: però ves què ha de fer! I cap sanció a Rússia, només alguna amenaça de tràmit com ara l’última: “Us dono cinquanta dies: si no pareu aquesta guerra un poso el 100% d’aranzels”. Tot per anar a parar al cara a cara d’Alaska de divendres, que deixa fora de la negociació tant Ucraïna com Europa. Cal recordar-ho un cop més.
A Putin ja li va bé aquest malabarisme trumpista, perquè com més seqüències hi escenifiqui més clar tindran dins i fora del Kremlin que els EUA no estan engegant una fase neoimperial, sinó que s’estan endinsant en el declivi. I que el suposat carisma de Trump és cada cop més caricatura. I què es proposa fer mentrestant Europa? D’entrada jo li preguntaria a la Comissió Europa si ja ha estudiat i definit d’on sortiran i què faran amb els 800.000 milions d’euros destinats a defensa anunciats per Ursula von der Leyen a començament de març. Cal esperar que cap quantitat vagi a parar a l’OTAN. ¿I què passa amb els 650.000 milions d’euros que consten en la lletra petita de l’acord d’aranzels, i que Trump vol rebre “com un regal” i no pas com un préstec? Donald Tusk tem, amb raó, que la guerra d’Ucraïna acabi congelada. És el més probable que pot passar quan dos dèspotes juguen enmig d’un marc geopolític glaçat del tot.