Els governs europeus, en mans de les grans coalicions
BarcelonaRoig-i-verdes, blau-i-grogues, tricolors... De coalicions de govern n'hi ha de tots colors. També de combinacions que semblaven impossibles. O fins i tot irreconciliables. Alemanya acaba d'encetar una coalició entre els conservadors de la CDU-CSU i els socialdemòcrates de l'SPD. Una nova Gran Coalició liderada per Angela Merkel -la primera va ser entre els anys 2005 i 2009- que suma 448 dels 631 escons del Bundestag. No és un cas aïllat. A la UE, 10 dels 28 governs són coalicions d'ampli espectre polític, que apleguen en molts casos esquerra i dreta, els dos pols suposadament enfrontats de l'eix ideològic.
Per què aquesta concentració de grans coalicions? Al darrere s'hi endevina -coincideixen els analistes- la crisi econòmica i la consegüent crisi política, de resultes de la fractura oberta entre els ciutadans i les institucions. Temps de grans convulsions, temps de canvis sobtats, requereixen poders altament legitimats, asseguren els experts. ¿Però sumar dues ideologies enfrontades -i deixar la feina d'oposició als extrems polítics- és la solució? Aquí les respostes són més matisades.
"Una gran coalició és un parèntesi en la confrontació política per focalitzar els esforços a resoldre i superar una crisi que amenaça el sistema", explica Josep Maria Reniu, politòleg especialitzat en governs de coalició i processos electorals. "Que les ideologies es desdibuixin és un peatge que s'assumeix. És un període d'anestèsia parlamentària en què les petites formacions que no siguin a la gran coalició tenen poc a dir", afirma Remiu.
A Alemanya, com a Àustria o als països nòrdics, aquesta mena de coalicions formen part del paisatge polític. Molts votants socialdemòcrates alemanys van anar a les urnes l'any passat amb el desig que el seu partit pactés amb els conservadors. I l'èxit del referèndum intern que la direcció va convocar el desembre passat per aprovar l'acord -76% de vots afirmatius- va acabar d'enfortir un govern que acapara el 70% dels diputats al Bundestag.
Un altre cas és el dels països del sud de la UE, allà on les grans coalicions són menys habituals. A Itàlia i a Grècia, l'esquerra i la dreta comparteixen el poder. I en tots dos casos aquests executius van prendre el relleu a un govern tecnocràtic, no elegit directament a les urnes, forçat per la crisi econòmica.
"A Grècia hi planava una amenaça de descomposició total del sistema polític i es va optar per aquesta via per superar aquest risc", assegura Josep Maria Reniu. "El cas alemany és semblant: una economia malmesa que demanava mesures impopulars, i es va optar per compartir les responsabilitats", conclou.
A més d'Alemanya, Itàlia i Grècia, també Finlàndia, Romania i Bèlgica -entre d'altres- tenen executius d'ampli espectre polític. Els últims que s'han sumat a aquesta pràctica han estat Luxemburg -amb un inèdit executiu que aplega tot l'arc parlamentari excepte els conservadors- i la República Txeca, on aquesta setmana s'acaba de constituir un govern que integra socialistes, liberals i un nou partit populista creat per un empresari.
"Les grans coalicions creen una tensió entre proporció i responsabilitat. Es diu que, com més ampli és un govern, menys comptes ret davant dels electors", assegura José Ignacio Torreblanca, de l'oficina a Madrid de l'European Council on Foreign Relations. "La ciència política és més partidària dels sistemes majoritaris, com el del Regne Unit, en què clarament s'identifica un responsable. Però això no és cert del tot, en les coalicions també es reten comptes", analitza Ignacio Urquizu, sociòleg a la Universitat Complutense.
Tornar a les urnes
¿I, després d'una gran coalició, què passa quan toca tornar a les urnes? "En el moment en què la situació econòmica millora, els partits comencen a recuperar les seves posicions i es rearmen ideològicament", explica Josep Maria Reniu. "Sempre els socis minoritaris perden menys vots que els partits més grans de la coalició. Són els partits dels primers ministres els que assumeixen la responsabilitat i reten comptes de la gestió", assegura Urquizu, que ha fet números i conclou que les grans coalicions duren menys que les coalicions petites o els governs d'un sol partit.